El naixement de la beatlemania a través de la càmera de Paul McCartney

El 14 de setembre de 1963, ‘She loves you’, el quart ‘single’ dels Beatles, va arribar al número u de les llistes dels discos més venuts al Regne Unit. La popularitat de la cançó no va deixar de créixer les setmanes següents i el seu enorme èxit va donar carta de naturalesa a aquesta onada d’adoració desmesurada que va rebre el nom de beatlemania. Mentrestant, a l’Amèrica del Nord se seguia el fenomen amb una barreja de curiositat i indiferència, però la situació va canviar dràsticament amb la publicació, el 29 de novembre, d’un nou ‘single’, ‘I want to hold your hand’, amb el qual els Beatles van assaltar el cim de la llista d’èxits nord-americana l’1 de febrer de 1964, molt pocs dies abans d’aterrar per primera vegada al país, aparèixer a l’‘Ed Sullivan Show’ i convertir la beatlemania en una pandèmia mundial. Aquells tres mesos frenètics en què quatre nois d’uns vint anys de Liverpool van canviar el rumb de la història del segle XX han sigut explicats, documentats i disseccionats de mil maneres diferents, però el llibre de fotografies ‘1964. Los ojos de la tormenta’ (la versió original va arribar a les botigues dimarts i l’editorial basca Liburuak el publicarà en castellà el 3 de juliol) aporta una mirada fins ara inèdita sobre aquell període. Inèdita i de transcendència inigualable, perquè l’autor de les imatges és un dels quatre nois de vint anys que van desencadenar el pandemònium: Paul McCartney. Exposició a Londres El llibre és la luxosa peça d’acompanyament d’una exposició amb què la National Portrait Gallery de Londres reobrirà les portes el 28 de juny després d’una remodelació de tres anys. El projecte ‘1964. Los ojos de la tormenta’ es va posar en marxa el 2020, quan van ser trobades a l’arxiu de McCartney gairebé un miler de fotografies que el músic creia perdudes; són imatges preses amb una càmera Pentax de 35 mm entre el desembre de 1963 i el febrer de 1964 a Liverpool, Londres, París, Nova York, Washington DC i Miami. Amb la seva genuïna espontaneïtat i la seva absència d’afectació, les prop de 250 fotos seleccionades per al llibre i l’exposició revelen el costat més íntim d’un grup embarcat en la conquesta del planeta. Escenes de relax al ‘basckstage’ a Liverpool, Ringo Starr retratant els seus companys amb una càmera a Londres, un somrient John Lennon amb la seva gorra de mariner a París, ‘selfies’ de McCartney davant el mirall d’un hotel, fans perseguint cames ajudeu-me el cotxe dels Beatles pels carrers de Nova York, George Harrison amb ulleres de sol i sense camisa en una piscina de Miami Beach... Tot a la col·lecció ens parla de quatre nanos que miren de mantenir la calma mentre el món embogeix al seu voltant. «Les coses passaven d’una manera tan salvatge que no puc dir que la fotografia figurés entre les meves prioritats quan estàvem de gira –escriu McCartney al llibre–. Tot i que volíem passar de ser un grup petit a ser-ne un de gran i, tot i que anhelàvem l’èxit internacional quan vam anar a França i després als Estats Units, ningú podia predir el que aquí descric com ‘els ulls de la tempesta’. [...] En plural, perquè, a més de les fotografies que jo feia, hi havia les que la premsa ens feia a nosaltres i també els ulls dels fans que ens observaven i els dels agents de seguretat que ens vigilaven. ¿Qui està mirant a qui?». «La bona vida» Repassant aquest «àlbum de fotos familiar», McCartney recorda amb especial afecte els vuit dies de febrer de 1964 que el grup va passar a Miami, on els Beatles van gravar la seva segona aparició a l’‘Ed Sullivan Show’ i on van tenir temps de banyar-se a l’Atlàntic i torrar-se al sol. Després del fred, la neu i el tràfec de Nova York i Washington, allò va ser com unes petites vacances. «La bona vida», diu. Per documentar-la, Paul va canviar els rodets en blanc i negre que havia utilitzat fins aleshores pel color. «No em sorprèn que a l’arribar a Miami les fotos comencessin a ser en color, perquè, de sobte, érem al País de les Meravelles», assenyala. La bona vida va durar poc. Immediatament després de tornar dels Estats Units, els Beatles van començar a gravar les cançons del seu tercer elapé, ‘A hard day’s night’, i a rodar la pel·lícula del mateix títol, mentre preparaven la seva primera gira mundial. La revolució ja era imparable i exigia tota la seva dedicació. McCartney va penjar la càmera i les fotos d’aquells tres mesos vertiginosos van quedar oblidades en algun calaix. Ara reapareixen convertides en candorós testimoni d’una epopeia cultural d’abast inimaginable. «Poder contemplar en aquestes fotografies la força, l’amor i la sorpresa davant el que passava al nostre voltant ho significa tot –escriu McCartney–. És el que fa la vida meravellosa».

El més llegit