El periodista musical que va sobreviure a Lou Reed converteix la seva obsessió en un disc

«Gay Mercader sempre diu que l’única persona del món a qui Lou Reed li semblava un tio simpàtic és Ignacio Julià». Ho explica entre rialles el mateix Ignacio Julià (Barcelona, 1956), pilar imprescindible de la crítica rock de les últimes quatre dècades a Espanya, fundador de la revista Ruta 66 i veu d’absoluta referència a l’hora de glossar els mèrits de The Velvet Underground, el grup capitanejat per Reed que en la segona meitat dels anys 60 va reinventar el rock and roll i li va aportar una nova dimensió artística i literària. Julià va decidir consagrar la seva vida al periodisme musical després d’assistir a una actuació de Lou Reed a l’antic Palau dels Esports de Barcelona el 18 de març de 1975. «Sempre dic que aquell va ser el meu primer concert i aquesta és la versió oficial, però la veritat és que abans havia vist Jethro Tull a Badalona», confessa. Més rialles. El sobri però intens recital del músic novaiorquès en un recinte ple de «friquis, ramblers, jonquis, pàtxuli i marihuana» va tenir caràcter d’epifania per al jove Ignacio, que aquella nit va abraçar una obsessió de què no ha aconseguit desprendre’s en els últims 48 anys. L’últim fruit d’aquesta productiva monomania és l’aparició de ‘Velvet Serenade’, un disc en el qual el pianista rossellonès Pascal Comelade i l’exguitarrista de Sonic Youth Lee Ranaldo reimaginen el repertori de The Velvet Underground amb el bateria Ramon Prats. Llibre d’entrevistes ‘Velvet Serenade’ és la culminació d’un projecte multimèdia que es va iniciar l’any passat amb la publicació del llibre ‘Linger On: The Velvet Underground’, un volum en anglès de gran format que ha sigut presentat (i aplaudit) a Nova York i a Londres i que reuneix les moltes entrevistes que Julià ha fet al llarg de la seva carrera tant als membres del grup (Reed, John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker, Nico, Doug Yule) com a persones que van formar part del seu entorn. Per celebrar l’existència del llibre, el periodista barceloní va voler organitzar un esdeveniment especial a Banyoles, localitat en la qual resideix des de fa tres anys, i, prenent com a referència la tensió creativa entre Lou Reed i el gal·lès John Cale sobre la qual es va forjar el mite dels Velvet, va orquestrar la trobada musical entre «un guitarrista i poeta novaiorquès sorollós i un pianista europeu excèntric». Lee Ranaldo i Pascal Comelade van acceptar el repte. El concert va tenir lloc el 28 d’abril del 2022 a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles. «Tenia molt clar que allò no podia ser un recital de versions convencional. No es tractava de muntar un acte nostàlgic, sinó de projectar cap al futur una música que avui continua sent molt viva». A partir de cinc cançons de The Velvet Underground, Comelade i Ranaldo van crear, amb el suport rítmic de Ramon Prats, una peça única de gairebé 40 minuts a mig camí entre l’homenatge i la improvisació experimental. La suite i la serenata Una pel·lícula dirigida per Manuel Huerga amb estètica de ‘cinéma vérité’ (disponible a la plataforma Filmin sota el títol de ‘Velvet Suite’) recull el que va passar a l’Ateneu de Banyoles aquell 28 d’abril. Però Julià volia preservar l’ocasió també en format de disc, i així va néixer Velvet Serenade, que, a diferència del film, no conté el so del concert tal qual sinó que inclou gravacions dels assajos previs editades amb cura. La producció del disc ha permès a Julià «creuar a l’altra banda del mirall», diu. El crític musical que s’ha passat 45 anys estudiant i analitzant les obres imaginades per d’altres, s’ha convertit amb Velvet Serenade en el motor creatiu d’un projecte artístic. «Jo estic gairebé més satisfet del disc que del llibre. Cada vegada que el veig, em dic: ‘Hòstia, això ho has fet possible tu, com Andy Warhol va fer possible el disc del plàtan dels Velvet’. Sense tocar instruments, he creat les condicions perquè això s’hagi pogut fer. I això em sembla extraordinari». És una bonica recompensa després de tants anys de dedicació obsessiva a una causa, la de Lou Reed, que tant neguit ha causat als periodistes musicals de tot el món. L’artista novaiorquès va morir l’octubre del 2013 amb la reputació d’haver sigut durant dècades l’entrevistat més difícil i desagradable del panorama rock. Julià no desmenteix aquesta percepció, però explica les claus de la seva fórmula per sobreviure al monstre. «És clar que Lou Reed em va escridassar en alguna ocasió i va tenir dies millors que d’altres, però per a mi això era part de l’experiència de conèixer-lo. Era un tio amb un gran desgavell mental, així que acostar-se a ell era un repte complicat. Però quan alguna cosa és difícil, més t’hi esforces. I vam acabar sent amics. En l’exposició que la Biblioteca Pública de Nova York li va dedicar recentment, hi havia una llista amb algunes de les seves lectures favorites, i allà hi havia el meu llibre ‘Feed-back’ [‘Feed-back. The Velvet Underground: legend, truth’, 2008]. Això –somriu– és una satisfacció personal increïble».

El més llegit