Beyoncé, imperial en la seva tornada a l’Estadi Olímpic

Acte d’alliberament després de les boires pandèmiques (i davant altres amenaces flotants), amb orgull de gènere i ‘black power’, sensualitat i sexe cíborg, i una superpantalla de vídeo poques vegades vista, i un viatge a les galàxies, i un cavall de cartró pedra, i una ostra gegant d’on ella sortia. Sí, Beyoncé, en mode imperial, donant entreteniment a gran escala a cavall d’aquest àlbum poc revolucionari però aclaparador anomenat ‘Renaissance’, aquest dijous en la seva tornada a l’Estadi Olímpic (55.000 entrades que es van esgotar tan bon punt es van posar a la venda, el febrer passat). Concert generós (una trentena llarga de cançons, i transicions que eren ‘performances’ en si mateixes), amb fins a sis blocs diferenciats sobre els quals Queen Bey va cavalcar graciosament sobre els seus alts talons, encantada de ‘normaduvalitzar-se’ i mostrar-se com una ‘Venus dorment’ (obra del renaixentista Giorgione), i alhora integrant-se en un xou capaç de fer caure de cul, ric en lluentons, efectismes i inventiva. Que va començar (amb mitja hora de retard) per la secció de balades, suau i pròxima, encara amb llum diürna: de la llunyana ‘Dangerously in love’ al tribut a Tina Turner en un alentit ‘River deep, mountain high’ que, tot sigui dit, no farà història. Molt missatge de gratitud al públic, com les folklòriques d’abans: «Per la vostra lleialtat», «pel vostre amor». L’eco del house El millor encara havia d’arribar: la immersió en el espaterrant ‘Renaissance’, que d’entrada ens va sacsejar amb el r’n’b sensual d’‘I’m that girl’ i la, ¿paròdia?, del glamur de ‘Cozy’ («yatchin’ in Capri»). Frondoses bases de house dels 90 (l’àlgida ‘Break my soul’), picades d’ullet a Diana Ross (‘Love hangover’, abordada per les coristes) i alguna intimitat sedosa (‘Plastic off the sofa’), recordant-nos que Beyoncé ha fet un pas enrere en innovació sonora respecte als seus dos àlbums anteriors. Però ‘Renaissance’ és un àlbum que no dona treva, tot i que li falti una mica de calor humana, observació aplicable al xou, si bé l’espectacularitat i la cadència trepidant del directe són tals que bé et pots oblidar de totes les altres coses. Potser Beyoncé estigui més dotada per enlluernar que per emocionar però, a banda de presumir de veu sense passar-se amb els refilets, va subministrar diverses seqüències per al record: el moment ‘afro’ al voltant d’‘Energy’, el retroavantguardisme en vermell de ‘Black parade’ o toc gòspel gòtic de ‘Church girl’. Tot això, sense gairebé dependre dels ‘hits’ de discos anteriors: va quedar fora la seva cançó més reproduïda, ‘Halo’, tot i que no un parell de números que ja tenen dues dècades, ‘Crazy in love’ i ‘Naughty girl’. Amb aquests temes, i d’altres de nou encuny com ‘Heated’, Beyoncé va consumar la conquesta del lloc en un concert en què va vetar els fotògrafs de premsa i va prohibir als periodistes entrar ordinadors a l’Estadi, amb la qual cosa cròniques com aquesta es van haver d’escriure en un mòbil.

El més llegit