‘Sexe a Nova York’: les dones difícils (per fi) han arribat a la televisió

Quan es parla de ‘Los Soprano’ com la sèrie que va propulsar HBO com a marca generadora de contingut propi, s’oblida a consciència l’estrena, un any abans, de ‘Sexe a Nova York’, una de les sèries més populars i també més injustament menyspreades de tots els temps. Gairebé un quart de segle després de la seva estrena, encara sol despatxar-se com un cúmul de frivolitats, cosa que denota molta misogínia i reticència a veure les coses més enllà de les aparences. A partir del llibre d’assajos de Candace Bushnell, antologia de les seves columnes d’estil de vida per a ‘THe New York Observer’, Darren Star va concebre una comèdia sexual que, sobretot gràcies a l’afany del guionista (i ‘showrunner’ des de la segona temporada) Michael Patrick King, va acabar perforant els arquetips i presentant una visió divertida i crua, satírica i honesta de l’univers de les relacions. No només sexuals, sinó també, o sobretot, amoroses i amistoses. Molt abans de ‘Weeds’ o ‘Nurse Jackie’, la sèrie oferia compactes relats de mitja hora en què comèdia es confonia amb drama: el que després vam convenir a anomenar ‘dramedia’, tot i que sonés bastant lleig. ¿Per què hi ha tantes solteres fantàstiques? On diem ‘relats’ podríem dir, sense por, ‘reflexions’. En el pilot es formulava la pregunta essencial del llibre: «¿Per què hi ha tantes dones solteres fantàstiques i ni un sol home com elles?». En posteriors episodis, Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker, generalment excel·lent tant si es vol, com si no es vol) seguia explorant la fatalitat del mercat a través de preguntes que intentava contestar observant la seva vida i la de les seves amigues, cada una representant d’un cert punt de vista. La Miranda (Cynthia Nixon) era franca i pràctica; la Charlotte (Kristin Davis), idealista i innocent; la Samantha (Kim Cattrall), hipersexual, però finalment oberta a la monogàmia. En mans de King i un equip de guionistes bàsicament femení, els personatges van revelar noves capes al llarg de sis temporades; no tant de dues pel·lícules posteriors molt inferiors en què potser es basen massa opinions sobre la franquícia al complet. Primera antiheroïna Primera antiheroïna La sèrie podia presentar estilismes i modes de vida desitjables (la Carrie vivia de meravella amb una columna a la setmana i tenia temps de sobres per quedar amb les tres amigues), però les seves protagonistes podien ser indesitjables, una cosa bastant atrevida en dies en què ser dona a la televisió significava sobretot ser bona esposa. Les dones de ‘Sexe a Nova York’ eren solteres i podien fer coses antipàtiques. En un brillant assaig per a ‘The New Yorker’, Emily Nussbaum va descriure la Carrie com la «no reconeguda primera antiheroïna femenina de la televisió». El primer idil·li amb Mr. Big (Chris Noth), reservat i carismàtic financer, convertia Carrie en un reflex torturat de si mateixa. Temps després, enganyava el pobre Aidan (John Corbett) amb el seu ex tòxic durant la barbaritat de tres setmanes: ¿quina classe d’heroïna de sèrie era aquesta? Una d’interessant. Quan ens tornem bojos amb les flaqueses de la Darby (Anna Kendrick) a ‘Love life’ (una altra comèdia romàntica a reconsiderar i reivindicar), se’ns oblida esmentar que la Carrie ja les tenia. Grans cineastes També se’ns oblida que abans de l’auge de la tele d’autor, les sèries ja podien estar firmades per grans cineastes de l’època. I en el cas de ‘Sexe a Nova York’, no costa tant entendre la possible foscor de la sèrie si tenim en compte que darrere de la càmera hi podien haver referents femenins (i feministes) del cine ‘indie’ de l’època com la neozelandesa Alison Maclean, Allison Anders o Nicole Holofcener. No tot van ser encerts. Durant molt temps, Cynthia Nixon es va resistir a tornar a la saga per dos motius essencials. D’una banda, perquè era rematadament blanca, al contrari que el veritable Manhattan. De l’altra, la celebració del consumisme de luxe. En l’acabat de publicar llibre ‘Tinderbox: HBO’s ruthless pursuit of new frontiers’, fascinant història oral d’HBO firmada per James Andrew Miller, Wilson explica sobre aquesta segona qüestió: «Quan Big li fa aquell vestidor [a ‘Sexe a Nova York: La pel·lícula’, del 2008]... Quan ho vaig veure amb públic i tothom va aplaudir, em va resultar molt dur. Aquesta idea que un vestidor era l’expressió definitiva de l’amor d’un home per una dona». La seqüela tardana ‘And just like that...’ promet ser més diversa ètnicament i menys obscena en la seva ostentació de riquesa. No serà igual, per bé i també per mal: falta a la cita Kim Cattrall, des de fa dècades en contesa amb Sarah Jessica Parker.

‘Sexe a Nova York’: les dones difícils (per fi) han arribat a la televisió

L’estrena d’‘And just like that...’, nou ‘revival’ de la sèrie, convida a revisar els encerts i desencerts d’una ficció massa blanca i luxosa, però que continua arrossegant un injust estigma de superficialitat

El més llegit