Sempre és interessant tornar a veure i sentir qui s’ha vist i sentit tantes vegades. Qui firma això va disfrutar d’Andrés Calamaro a Los Abuelos de la Nada, gairebé secret i magistral i polimorf i pervers en l’ara clàssic Nadie sale vivo de aquí, triomfal amb Los Rodríguez, en sessions de gravació tòxiques i interminables (àlies El Paciente Andrés), telonejant Bob Dylan, convidant tants o convidat d’altres (des de Julio Iglesias a C. Tangana) i, d’uns anys ençà, com ja assentat però alhora inquiet revisitador d’ell mateix. I és que això és ser un clàssic viu: comptar i cantar amb l’agradable privilegi d’haver sigut molts per acabar sent únic.