St. Vincent i Caroline Polachek sacsegen i embruixen la jornada final del Primavera Sound

Una figura com Rosalía, que trenca les categories i és una gran atracció en si mateixa, pot desestabilitzar l’equilibri intern de qualsevol festival, però, tot i que aquest dissabte al Fòrum hi va haver abundant públic que va venir a veure-la només a ella, el camí fins a la seva actuació més que nocturna (hora poc familiar, les 2 de matinada) no va ser precisament una successió de teloners: hi va haver dives pop del calibre de St. Vincent i la rampant Caroline Polachek, figures amb pes en qualsevol cartell festivaler. A Annie Clark, St. Vincent, nadiua d’Oklahoma crescuda a Texas, la precedeixen les més distingides credencials, inclòs un àlbum mà a mà amb David Byrne que va projectar al futur el llegat de Talking Heads. Va venir amb un disc de regust deliberadament ‘retro’, ‘Daddy’s home’, si bé va saber combinar unes cançons portadores de reflexos del funk sedós dels anys 70 (‘Down’ o la peça titular, amb la seva guitarra wah-wah) i els números més celebrats d’àlbums anteriors, començant per la cadència robòtica de ‘Digital witness’, i seguint pel rugós tacte rocker de ‘Birth in reverse’. Bowie en la memòria Es va acostar a les primeres files per estrènyer mans en l’oda amorosa anomenada ‘New York’ (amb David Bowie en el subtext, malgrat que no el va arribar a conèixer). I va dominar la situació valent-se d’un cançoner que es va debatre sense problemes entre la divagació ‘groovy’ de ‘Los Ageless’, entorn dels clixés sobre Los Angeles, el rock catatònic de ‘Cheerleader’ i el ‘punch’ d’altres temes dels seus primers àlbums, com ‘Year of the tiger’ o ‘Your lips are read’. Si el seu estil es podria qualificar d’art-rock, en equilibri entre la sensualitat i l’intel·lecte, això de The War On Drugs tira cap a una gestió apassionada del cànon ‘singer-songwriter’, amb ecos de Bob Dylan i The Waterboys, sibil·linament tunejats amb capes fredes de sintetitzador. Un diàleg audaç que no va restar intensitat a un repertori amb cor, en què va despuntar la peça que dona títol a l’últim disc, ‘I don’t live here anymore’, amb una introducció de teclat que faria feliç la Kim Carnes de ‘Bette Davis eyes’. Adam Granduciel va treure punta dels mitjos temps amb tensió flotant, com ‘Pain’ i ‘Strangest things’, amb rastre de desemparament còsmic. Fada inspiradora Un altre plat fort, la també nord-americà Caroline Polachek, va confirmar expectatives amb la suggerent posada en escena del seu segon àlbum en solitari, ‘Desire, I want to turn into you’, una d’aquestes obres pop creadores d’un univers on extraviar-te, si bé aquestes cançons no parlen d’entelèquies astrals, sinó d’una pulsió tan terrenal com és el desig. Cantant d’alts registres, va obrir el ‘set’ amb un esvelt udol que va fondre amb les espirals harmòniques de ‘Welcome to my island’, presagi del seu pop vulnerable i amb aura màgica. Posada en escena envoltant, d’intensos tons vermellosos, i cançons que presenten pistes melòdiques delicades i ressonàncies intimistes amb vestigis folks, si bé, quan convé, concreten en funcionals artefactes pop tocats per la purpurina: de ‘Sunset’ a ‘So hot you’re hurting my feelings’. Polachek va saludar a la concurrència assegurant que el Primavera és el seu «festival de música favorit». Ja va actuar al Fòrum el 2022, si bé tot, o gairebé, ha canviat per ella des d’aleshores. Llegenda errant I en un escenari recollit, el de l’Auditori del Fòrum, John Cale va demostrar que és possible ser una venerable llegenda errant i alhora donar senyal a l’escàner de la creativitat. El seu recent ‘Mercy’, una mica espectral i compassiu amb la humanitat, va centrar el repertori amb temes com ‘Moonstruck (Nico’s song)’, dedicat a la seva amiga perduda, Nico, cantant de la primera versió de The Velvet Underground, així com ‘Not the end of the world’ i ‘Night crawling’. Parapetat al teclat, acompanyat per un trio de guitarra, baix i bateria, va donar un tractament a unes cançons una mica més terrenal que en el disc, menys oníric, amb la seva veu corpulenta en bona forma, i va recuperar una vella peça que al seu dia va adaptar Bauhaus, l’enrarida ‘Rosegarden funeral of stores’. Passant-se a la guitarra, va evocar velles corrosions ‘velvetianes’ amb ‘Cable hogue’, si bé el Cale més canònic, el del piano, es va lluir en les notes repetitives de ‘I’m waiting for my man’, evocant el col·lega Lou Reed i el tràfic d’heroïna als carrers de Manhattan, i en un dels seus ‘covers’ hiperexpressius, ‘Heartbreak hotel’, rellegint Elvis viscosament. Pols de llegenda per encarrilar la jornada final d’aquest 21è Primavera Sound.

St. Vincent i Caroline Polachek sacsegen i embruixen la jornada final del Primavera Sound

L’excòmplice de David Byrne i l’emergent creadora art-pop van firmar convincents actuacions en la jornada final del festival, que va registrar també destacats concerts de John Cale i The War On Drugs

El Primavera Sound tanca l’edició de Barcelona amb 253.000 assistents abans del «repte de Madrid»

Depeche Mode imposa el seu ‘carpe diem’ en el Primavera Sound

Blur: eterna joventut, bogeria col·lectiva i coreografies cubistes al Primavera Sound

El més llegit