Jaume Ripoll, cofundador de Filmin: «Cal combatre el clixé que el col·leccionista de pel·lícules és un friqui»

Jaume Ripoll Vaquer (Palma, 1977) tenia poc més de 20 anys quan, després de la inesperada mort del seu pare, va heretar el videoclub Casablanca i la representació comercial de la distribuïdora Manga Films. L’abril de 2006 va ser, juntament amb Juan Carlos Tous i José Antonio de Luna, una de les tres persones que van participar en la reunió fundacional de la plataforma Filmin, de la qual avui ocupa el lloc de director editorial. Ripoll, que també és responsable del festival Atlàntida Mallorca Film Fest, ha sigut testimoni privilegiat i actor dels canvis que ha experimentat el negoci del cine en les últimes quatre dècades, des del final dels cines de poble fins a l’eclosió de les plataformes de ‘streaming’, i mostra ara les seves experiències d’aquells anys a ‘Videoclub’ (Ediciones B), un llibre de memòries cinèfiles i professionals que és també una estimulant història d’aprenentatge i un emocionant àlbum de fotos familiars. Quan vostè reivindica la seva condició de fill del videoclub ho fa en sentit literal. El seu pare era propietari de tres. Sí, però més enllà de la peripècia personal crec que el que explico al llibre és una experiència compartida per molta gent. Bona part dels nascuts entre els 70 i els 80 ens vam criar, d’una manera o d’una altra, al videoclub, i això va marcar les nostres vides. ¿La plataforma de ‘streaming’ és el videoclub contemporani? Aquesta és la idea, quedar-nos amb el millor dels dos mons. Tant Juan Carlos [Tous] com José Antonio [de Luna] i jo mateix teníem clar des del principi que a Filmin calia incorporar l’esperit del videoclub. No només el propòsit comercial, sinó la idea de crear un espai de convivència on compartir amb altres persones l’amor pel cine i celebrar-lo. Un lloc on passar temps i aprendre fins i tot abans de veure les pel·lícules. El dilema de l’elecció davant de tanta oferta pot ser una font d’ansietat considerable, ¿oi? Per descomptat, hi ha gent que entra a Filmin i quan fa un minut i mig que hi és i no ha trobat què veure es posa molt nerviosa, però n’hi ha que s’ho passen molt bé simplement passejant pel catàleg. I després hi ha el que anomenem ‘FOMO Filmin’ (de l’anglès ‘Fear Of Missing Out’, por de perdre’s alguna cosa), la idea que estàs veient una cosa però potser n’hauries d’estar mirant una altra. No sé si aquesta ansietat que tenim ara es limita a les plataformes. Crec que també ens passa a les botigues de roba, al veure les cartes dels restaurants, quan escoltem música... El contrapès de l’abundància pot ser la impaciència, però també la inquietud, l’interès, el descobriment, i això és bo. En molts pobles i barris allunyats del centre, el videoclub funcionava com un centre d’activitat cultural i social. Això sí que s’ha perdut i no sembla que hi hagi recanvi. Tant de bo aquest paper el tornessin a exercir les sales de cine. Penso en l’experiència dels Cines Embajadores a Arganzuela, a Madrid, que tenen aquest concepte de cine de barri. I això mateix pot passar en altres llocs. Crec sincerament que aquí hi ha una oportunitat de negoci, perquè la gent vol sortir de casa i trobar-se en un espai de convivència i compartir experiències. ¿No havia foragitat la pandèmia el públic de les sales per sempre? Això ha passat mentre la gent sentia l’eco de la pandèmia, però ara que aquest eco s’ha esvaït pot ser un bon moment. Això sí, el nivell d’exigència de l’espectador és molt més elevat; en comoditat, en qualitat, en singularitat... Si es vol recuperar el públic, cal fer més del que es feia abans. I no estic parlant del preu. En diversos passatges del llibre parla de la nostàlgia com «la droga legal que més diners mou al món»… Sí, i dic que, entre la nostàlgia i el cafè, el que et farà perdre la son és la nostàlgia, no el cafè. Ja sé que aquest és un llibre de memòries i, per tant, la nostàlgia hi té un paper, però he intentat no deixar-me portar per aquesta idea que el temps passat era millor i prendre certa distància respecte als records. ¿No hi ha una mica de nostàlgia en la defensa que fa del format físic? Celebro el físic des d’una certa nostàlgia, sí, però també com una forma d’homenatge a tots els que col·leccionen DVDs i cintes de VHS. I com una reivindicació. Si entres a casa d’un amic i té 2.000 llibres, penses: «¡Oh, que culte i sofisticat és!». Però si té 2.000 pel·lícules, penses: «Ui, aquest tio té problemes socials» [rialles]. ¿A què creu que es deu aquesta diferència de percepció? Potser hi ha tingut a veure la imatge que el cine ha transmès de si mateix. Figures com Kevin Smith, Tarantino... Homes heterosexuals de mitjana edat que s’han criat en videoclubs. No dic que sigui dolent, però hem associat el col·leccionisme de pel·lícules a aquests perfils. I això ha contribuït que en tinguem una percepció determinada: el que col·lecciona discos de vinil és un col·leccionista, però el que col·lecciona cintes de VHS és un friqui. Al còmic li passa una cosa similar. És un clixé que cal combatre. L’arribada de Netflix a Espanya el 2015 va canviar la història de Filmin. Per a nosaltres va arribar al moment perfecte. Netflix normalitza allò que abans era excepcional, que és pagar per veure una obra a internet. Quan això passa, Filmin està preparat perquè ja porta un temps de rodatge i encara no ha perdut tots els diners. Ens va beneficiar perquè sempre havíem tingut clar que nosaltres no podíem pretendre ser una plataforma generalista, com ho seria Netflix, sinó que havíem de centrar-nos a adquirir una personalitat. ¿Aquesta personalitat és el que va distingir Filmin d’altres plataformes que es van quedar al camí, com Waki i Yomvi? La personalitat i un origen cinematogràfic. Nosaltres veníem de la distribució domèstica i això ha fet que estiguem sempre buscant fórmules per arribar a l’espectador i fer que s’interessi per obres que a priori poden quedar fora del seu camp d’interessos. És el mateix que fèiem quan a Manga Films intentàvem vendre les cintes de [Takeshi] Kitano a uns videoclubs que el que volien eren pel·lícules de Stallone. Reivindica el concepte de «cinefília de plastilina». En un puzle de plastilina, totes les peces acaben encaixant. I crec que som molts els espectadors en la cinefília de plastilina els que encaixem en el cine clàssic europeu, el cine clàssic de Hollywood, el cine contemporani més arriscat, el cine comercial... Gent que aprecia per igual Ernst Lubtisch, Albert Serra i Tony Scott, per dir tres noms de manera una mica aleatòria. Igual que parlàvem abans del clixé de les col·leccions domèstiques, també existeix el clixé que hi ha un públic binari: el del cine d’autor i el del cine comercial. I això és mentida. Tots podem ser molts tipus d’espectadors. I, de fet, ho som. Sense anar més lluny, vostè és un espectador que sent devoció pels musicals i confessa que mai ha vist ‘Somriures i llàgrimes’. Sí, i no tinc cap raó especial per no haver-la vist perquè, a més, m’encanta Julie Andrews. Ja la veuré algun dia. O no. També em semblava important dir que no passa res, que les pel·lícules no s’han de veure per demostrar res a ningú, que al cine no s’arriba per obligació, sinó per seducció. ¿Què el sedueix d’‘Els dublinesos’, la seva pel·lícula preferida? ‘Els dublinesos’ té tots els elements que m’agraden del cine i de la vida: hi ha família, política, literatura, passa gairebé en temps real, té una veu en ‘off’ formidable, la música és molt notable i, a més, neva. Potser l’únic que li falta és sentit de l’humor, però la resta ho té tot. ¡I no és a Filmin! ¡Això és perquè no està remasteritzada! Però estan en procés i suposo que quan la puguem tenir en condicions tornarà al catàleg.

Auge i caiguda de l’era del videoclub

¿Pot ser la millor pel·lícula de la història una desconeguda per al gran públic?

El director editorial de la plataforma de ‘streaming’ publica ‘Videoclub’, un llibre de memòries cinèfiles i professionals