‘Only in my dreams’, de Rambalaya: el disc millor fet del 2023

Tant de bo surti el 2023 un altre disc espanyol tan ben fet com ‘Only in my dreams’, de Rambalaya, però és difícil. Ja, la qualitat (de les composicions, dels arranjaments, de les interpretacions, de la producció, de la barreja) no és un valor especialment cotitzat en la música popular moderna des de fa dècades, i segurament és bo que sigui així: en nom seu s’han fet autèntiques llaunes, mentre que hi ha meravelles indigents. El segon elapé de la formació barcelonina posa alta artesania musical al servei de l’emoció. Jonathan Herrero (veu davant la qual només hi ha la rendició), Héctor Martín (guitarra), Matías Míguez (baix), Anton Jarl (bateria), Gerard Nieto (teclista), Pol Prats (saxòfon) i David Pastor (trompeta) formen Rambalaya. S’hi uneixen en cançons d’‘Only in my dreams’ el trio de cordes Barcelona Rock Strings, el quartet vocal The Gourmets, Álex López (trompeta) i Albert Sabater (percussió). Autorealització Un membre del grup és professor titular del Taller de Músics, un altre és llicenciat pel Centre Superior de Música Liceu..., sòlids professionals del seu instrument del primer a l’últim. «Hi ha una cosa important –diu Herrero–, i és que, malgrat l’edat, que ja comença a ser provecta en alguns de nosaltres, tots continuem estudiant el nostre instrument. D’una banda perquè és una manera d’assegurar que comptin amb tu per fer música. I d’altra banda perquè ser músic té un component d’autorealització, de millorar per donar el millor de tu quan s’encengui el llum vermell en l’estudi o surtis a l’escenari». Agafa el relleu Jarl, autor de gairebé totes les cançons d’‘Only in my dreams’: «M’identifico bastant amb els músics de la Wrecking Crew, com es coneixia els instrumentistes de sessió que tocaven en gairebé tots els discos pop que es gravaven a Los Angeles als 60». Caram, Déu n’hi do, ¡eren superclasses! «No m’hi comparo, només m’identifico amb aquest tipus d’artista que té una formació del seu instrument i que toca més o menys tots els estils. I crec que la manera de treballar a Los Angeles als 60 també està relacionada amb aquest disc, amb els arranjaments, amb les capes, amb com toquem... Som músics que saben tocar moltes notes, però que en aquest disc en toquen poques. Hi ha espai». Rambalaya és un septet de forma irrenunciable. En disc (amb els esmentats reforços) i en directe. Tot i que sigui una bogeria des del punt de vista econòmic. «Tenir una banda de més de tres avui dia és un suïcidi econòmic –informa Herrero–. Els caixets són els que són. Matiso: els caixets en el nostre circuit. Caldria preguntar a ajuntaments i promotors el que paguen per certes propostes. La qüestió és que quan un munta una cosa així ha d’anar amb tot. Si tornes a casa després d’un bolo amb vuitanta euros, doncs tornes a casa amb vuitanta euros. Aquí hi ha un romanticisme entès com creure en el que fas i portar-ho fins a les últimes conseqüències. Seria absurd anar a quartet per presentar el disc. Nosaltres som un septet. I tant de bo poguéssim portar les cordes i els cors de bolo». La bombeta Roy Orbison, l’Elvis de ‘From Elvis in Memphis’, el Willy DeVille de ‘Le chat bleu’ i ‘Coup de grâce’ (encara gravats com a Mink DeVille, de fet) són referències clares i reconegudes d’‘Only in my dreams’. Hi ha, no obstant, un disc que va encendre la bombeta al cervell de Jarl, que ja havia vist com de bé funciona la veu d’Herrero «en les grans melodies i els grans sentiments», segons les seves paraules. Es tracta de ‘Reunion: the songs of Jimmy Webb’, de Glen Campbell, cotitzat guitarrista d’estudi abans de convertir-se en estrella per dret propi, i el compositor del títol. «És increïble, aquest disc –vindica Jarl–. Les composicions i les execucions són espectaculars, però alhora amb una cosa molt naïf, molt senzilla, molt bonica. Gens llesta. Em va tocar un munt aquest disc. Jo toco la bateria, però la bateria és en l’últim en què penso amb Rambalaya. Penso en les melodies, en els arranjaments, en les harmonies...» Res té ‘Only in my dreams’ de disc conceptual, ‘vade retro’, però sí té un concepte (o anticoncepte, ben mirat) nuclear: «L’emocionalitat i la vulnerabilitat –assenyala Herrero–. Tot allò relacionat amb sentir i fer sentir». Res a envejar Rambalaya, A Contra Blues, Los Mambo Jambo, Koko Jean & The Tonics... Sembla que hi ha una poderosa (i promíscua: de la multiplicació de bandes viuen els músics) escena barcelonina de rhythm and blues i rock and roll, ¿no? «Hi és –confirma Herrero–. A causa d’una conjunció de coses. Barcelona és una ciutat cosmopolita i músics com Anton [Jarl, suec] o Matías [Míguez, argentí] han recalat aquí i han enriquit la barreja. I que hi hagi tres escoles superiors de música [ESMUC, Taller de Músics i Liceu] també hi ajuda. Les bandes britàniques de soul, rhythm and blues i rock and roll solen ser molt, molt bones. Però crec que les barcelonines no tenen res a envejar-los. El nivell de les propostes de gènere és molt alt».

‘Only in my dreams’, de Rambalaya: el disc millor fet del 2023

El septet barceloní enlluerna amb el rhythm and blues a cor obert del seu segon elapé, ‘Only in my dreams’

Crítica del segon elapé de Rambalaya

El més llegit