La desconeguda inventora del Monopoly: una feminista que va vendre’n la patent per 500 dòlars

Fins a 1985, la història oficial del Monopoly era aquesta: el va inventar un senyor a l’atur durant la Gran Depressió dels Estats Units perquè s’avorria. Charles Darrow, així s’anomenava, va imprimir còpies amb els seus propis recursos i, quan no va donar més de si, va vendre els drets a Parker Brothers, l’empresa que el va popularitzar i convertir en un dels jocs més exitosos del món. La realitat, no obstant, és molt més complexa. El 1904, una dona anomenada Elizabeth Magie i que fins aleshores treballava com a taquígrafa, va registrar la patent de The Landlord’s Game; en català, el Joc dels Terratinents. Magie tenia 38 anys, vivia a Washington i aquella no era la seva primera invenció: anys abans havia patentat una solució perquè els folis passessin millor per les màquines d’escriure. Escriptora i comediant en el seu temps lliure, la inventora era una gran defensora del ‘georgisme’, un moviment polític que advoca per la creació d’un impost únic que gravi la terra. The Landlord’s Game va ser la seva fórmula per difondre aquesta idea. Encara que resulti paradoxal, es va convertir en el germen del Monopoly. La seva autoria va ser descoberta i reconeguda dècades més tard, quan el professor Ralph Anspach va investigar els orígens del joc per defensar-se davant una demanda per infracció de ‘copyright’. Anspach havia creat l’Anti-Monopoly i Parker Brothers volia impedir que utilitzés aquest nom. Va descobrir que la patent de Magie era, a diferència del que sempre havia difós l’empresa, la primera versió del Monopoly. Es va embarcar en una llarga batalla legal. El Suprem dels Estats Units li va donar la raó: no només podia utilitzar el terme, sinó que era lliure per explicar la història, el resultat de la seva investigació. Un recent documental de la televisió pública nord-americana –La historia secreta del Monopoly, disponible en espanyol a Movistar– revisa la figura d’Elizabeth Magie. Inclou una entrevista pòstuma amb Anspach, mort fa un any. «Tot era molt sospitós», admet el professor en un dels fragments. «Però em vaig encendre encara més al saber que els que havien robat el joc m’atacaven a mi per inventar un altre joc». Monopolis vs. impost únic Elizabeth –Lizzie– Magie va néixer a Illinois el 1866. El seu pare era editor de diaris, abolicionista de l’esclavitud i seguidor de les idees de l’economista Henry George (és a dir, el ‘georgisme’). Segons detallen nombroses biografies, Lizzie Magie va conèixer i es va nodrir d’aquelles idees a casa. Quan era adulta les va defensar a través de l’escriptura publicant diversos relats curts. No només això: Magie va cridar l’atenció com a activista feminista quan va posar un anunci al diari oferint-se com a «jove esclava americana: intel·ligent, educada, refinada, honesta, justa, poètica, filosòfica [...] i femenina per sobre de tot» per denunciar la desigualtat d’oportunitats de dones i persones negres. Els únics veritablement lliures, deia, eren els homes blancs. Amb el seu Joc dels Terratinents, Magie pretenia que el ‘georgisme’ arribés a més gent. «Henry George va ser el primer que va plantejar l’impost sobre el valor de la terra. És del segle XIX. Va escriure un llibre pèssim sobre la pobresa que ni tan sols els seus seguidors més fanàtics es llegeixen», explica Eduardo González, investigador associat de la University College of London. «Fa una anàlisi interessant. Hi ha una diferència molt important entre l’economia clàssica i la neoclàssica. En la clàssica, d’Adam Smith, David Ricardo i Henry George, hi havia tres elements clau: terra, treball i capital. Donaven lloc a tres classes socials: burgesos (capital), treballadors (treball) i terratinents (terra). Però la neoclàssica es carrega la distinció entre capital i terra i ho barreja tot. Va desaparèixer la figura del terratinent, que era merament rentisme» George, continua González, argumenta que els que s’apropien del terra extreuen les rendes de la resta, tant dels treballadors (que paguen el lloguer) com dels burgesos (que si obren un comerç o munten una indústria també paguen al terratinent). «A més, els terratinents cobren rendes per no produir res. Perquè el terra és una mercaderia fictícia: ningú la produeix. I els seus increments de valor no estan vinculats al propietari del terra, sinó a accions, com posar una boca de metro al costat», continua. «Ell era capitalista, com Keynes, però tenia un problema amb el capitalisme: els rendistes. Per això plantejava un impost al valor del terra, el famós ‘land value tax’.» Amb aquest impost que revertia en el públic, argumentava l’economista, podien desaparèixer tots els altres. Les idees georgistes –encara vigents, defensades fins i tot a les pàgines d’opinió del ‘Financial Times’– van arrencar a Arden, una petit poble de l’estat de Delaware fundat el 1900 on tot el terra continua sent públic. I Magie va anar cap allà per crear el seu joc. En una primera versió no definitiva, la inventora va desenvolupar un Monopoly a l’ús en què tots els jugadors començaven amb els mateixos diners i guanyava qui més riquesa acumulés. En la segona, Magie va incloure la possibilitat de jugar de manera ‘georgista’, amb un paquet d’instruccions diferent. La principal diferència: el lloguer del terra no es pagava al terratinent, sinó al tresor públic. Tots aquests diners s’utilitzaven per fer millores públiques i no hi havia cap impost més. Un fuster del poble li va dibuixar el tauler. «El Joc dels Terratinents es basa en els mètodes empresarials predominants en l’actualitat. Això ho poden comprovar els jugadors, com també poden comprovar el resultat lògic d’aquest sistema: que el monopolista del terra en té el control absolut», diuen les instruccions. «El remei és l’impost únic». El joc oferia la possibilitat de passar a la versió ‘georgista’ sempre que dos jugadors hi estiguessin d’acord. L’objectiu, com s’observa a les normes –recollides en una detalladíssima web sobre la seva història–, és demostrar que l’impost únic «beneficia tothom perquè iguala les oportunitats». Joc popular El Joc dels Terratinents de Lizzie Magie es va popularitzar més enllà d’Arden. Els anys següents va arribar a campus d’universitats com Colúmbia, Harvard i Priceton i va tenir especial rellevància a Atlantic City, al si de la comunitat quàquera. Perquè el tauler reflectís millor la realitat d’aquesta ciutat, es van introduir canvis i es van afegir caselles amb el nom dels seus barris i avingudes. Tot això, és clar, al marge de la inventora. Era un joc popular. El problema va ser que, durant tot aquell temps, el missatge antimonopolista i defensor de l’impost únic ‘georgista’ es va diluir. Els jugadors, relaten les cròniques i investigacions sobre el joc, veien més divertit que un jugador aixafés la resta (versió monopolista) que cooperar (versió ‘georgista’). Va ser una de les versions monopolistes (anomenada Monopoly) la que va arribar a Charles Darrow, el senyor aturat que es va apropiar la idea, la va fabricar pel seu compte i va acudir a vendre-la a Parker Brothers, que en aquell temps ja era una important empresa de jocs de taula. Conscient que s’estenia aliè al seu control, Lizzie Magie va registrar-ne una nova patent el 1924 (l’original va vèncer el 1920). El 1932 va llançar una versió basada en aquesta patent. Aquela edició s’anomenava The Landlord’s Game and Prosperity: El Joc dels Terratinents i Prosperitat, que reflectia les dues possibilitats de joc. Per cobrir-se davant d’eventuals demandes i conscient que necessitava els drets del Monopoly per continuar reproduint-lo, Parker Brothers es va interessar per la seva història real més enllà del que explicava l’aturat Charles Darrow. Segons explica el documental, la companyia va saber a través de la premsa de l’existència de Magie. I, com ella mateixa va explicar en una entrevista al diari ‘The Evening Star’, el CEO va anar a visitar-la el novembre de 1935 per convèncer-la que en cedís els drets. Li va oferir 500 dòlars per la seva segona patent. ¿Per què va acceptar? Magie continuava entossudida a difondre les idees ‘georgistes’ i va considerar una oportunitat que una gran empresa comercialitzés la seva creació. Parker Brothers, no obstant, va imprimir uns quants centenars de còpies amb les dues possibilitats de joc –la monopolista i la ‘georgista’– i va deixar caure aquesta versió en l’oblit per centrar-se només en la del monopoli, Monopoly. A nivell de màrqueting, van mantenir la versió de Charles Darrow i van vendre’n milions de còpies. Un home a l’atur que s’havia fet ric amb la seva invenció era una molt bona història per promocionar un joc d’acumulació de riquesa. Magie va morir el 1948. Al cens apareixia registrada com a «fabricant de jocs». La seva figura va estar desapareguda fins que el creador de l’Anti-Monopoly, Ralph Anspach, la va rescatar. Explica el documental que l’empresa va arribar a oferir-li una important quantitat de diners per renunciar al nom de Monopoly i per callar i no explicar la història real. «La gent em deia que estava boig, que agafés els diners i me n’anés», relata a l’entrevista publicada de manera pòstuma. Quan el Suprem li va donar la raó, Anspach va sentir «que havia fet justícia» i que «de vegades, la història pot canviar». Les idees ‘georgistes’, per la seva banda, es continuen difonent avui dia. «Hi ha un institut georgià: el Lincoln Institute of Land Policy. Segons em van explicar, és d’un dels hereus de Henry George que volia provar si les seves tesis eren correctes. Tenen un informe sobre els països on s’han aplicat les seves idees», rebla González. Alguns d’ells són França, Dinamarca, Estònia, Austràlia, Sud-àfrica... «Però és com allò de la renda bàsica: la idea pura, pura, mai s’ha aplicat, només versions suavitzades. Al món anglosaxó és molt freqüent, però a Espanya mai ha arribat».

La desconeguda inventora del Monopoly: una feminista que va vendre’n la patent per 500 dòlars

Un nou documental a Movistar+ relata la història del popular joc de taula

La creadora, Lizzie Magie, volia mostrar els efectes negatius dels monopolis difonent les idees de l’economista Henry George

El més llegit