Museus o la persistència de la memòria

Un any més, el 18 de maig hem celebrat el Dia Internacional dels Museus, aquells espais que atresoren tots els objectes que expliquen el que som i com hem arribat fins aquí. Uns espais comuns que ens ajuden a trobar aquells aspectes que ens uneixen, al mateix temps que ens singularitzen respecte al llenguatge estètic que s’ha fet servir a cada país, a cada poble, a cada regió, per parlar del que és universal. És curiós com a la condició de l’ésser humà sempre li ha agradat guardar tot allò que per a ell va tenir un valor intrínsec en la seva vida, o bé per raons sentimentals, o bé per raons econòmiques, o bé per simple gust. Crec que tots tenim a casa un àlbum de fotos –o una capsa de sabates–, més o menys gran, amb tots aquells records robats mentre han arribat a nosaltres a través de les generacions passades. Molts rostres els coneixem bé, d’altres són un interrogant somrient des del passat, on només una data al revers i algun gargot ràpid porta un nom que no ens diu res. Tot i això, guardem aquesta imatge. Aquests retalls d’un passat que no hem viscut, però que formen part de la nostra història familiar. Els museus, siguin del tipus que siguin: estatals, provincials, municipals, diocesans, privats, etc., no deixen de ser els àlbums en què ens submergim per conèixer una mica més d’aquell passat que forma part de la nostra història, però que no hem arribat a conèixer bé, o que se’ns desdibuixa, ja que no comptem amb les claus per valorar això que tenim davant. La història sempre ha tingut un component de transmissió, primer oral i després escrita, on el component visual ha sigut fonamental. Aquests dies veia l’expectació provocada per la visita a la recreació de la cova d’Altamira a Santillana del Mar tal com havia d’estar il·luminada pel pobladors primitius, o llegia com el museu d’un equip de futbol espanyol era el més visitat de tota la península. En canvi, altres museus més locals, amb peces originals o excepcionals a les seves sales, tenen greus problemes per subsistir, ja que veuen reduïdes les seves dotacions econòmiques, així com el número de personal qualificat –fonamentals tant per poder obrir les seves sales com per a l’estudi correcte de les peces que atresoren–. És formidable que cada 18 de maig es recordi que els museus existeixen i són de tots, però és una pena que no s’incideixi en la importància que tenen per a la societat com a part de la seva identitat. Tothom entén el pes que té un museu futbolístic –sigui el que sigui– per a un determinat equip i els seus aficionats, però la gran majoria de la població es queda amb l’interrogant davant el museu local de la seva ciutat, tot i que després surtin encantats de veure com era el carrer pel qual ha transitat tantes vegades, o com se’n sortien al segle XVIII sense nevera. És més fàcil que algú entri en un museu quan té curiositat per saber com ha arribat fins aquí, com s’ha convertit en la persona que és, i el motiu pel qual som tan diferents del poble del costat. Per això, el museu futbolístic triomfa, perquè volen saber com van arribar a convertir-se en el que són. En canvi, ¿què és el que ha passat perquè la societat no vegi en els museus aquest espai comú per comprendre el que s’és ara?: l’educació. No es pot valorar el que no es coneix, i des de les diverses reformes educatives s’ha arraconat la Història, l’Art i la Filosofia com disciplines accessòries en la formació, i no com les que rescaten l’individu en moments d’incertesa.

El més llegit