Festival de Cannes: Wenders es passeja pels lavabos públics de Tòquio

Al seu documental ‘Tokyo-Ga’ (1985), l’alemany Wim Wenders recorria la capital japonesa a la recerca de les localitzacions de les pel·lícules de Yasujiro Ozu; en la ficció amb què aquest any aspira a guanyar la Palma d’Or, quatre dècades després d’emportar-se el premi gràcies a ‘París, Texas’ (1984), redescobreix la ciutat a través dels seus lavabos públics, que tenen dissenys ultramoderns i –per a sorpresa de ningú– estan més nets que una patena. Precisament, el protagonista de ‘Perfect days’ es guanya la vida encarregant-se a consciència de la higiene d’aquests sanitaris. És un home de vida simple, que sembla delectar-se en la soledat i les rutines –aixecar-se i recollir l’habitació, regar les plantes, passar el dia recorrent la ciutat amb furgoneta mentre escolta rock dels 70, dinar sempre al mateix restaurant, llegir abans d’anar a dormir, dormir, somiar–; fa la sensació de ser feliç, almenys fins que una trobada inesperada ens fa entendre que aquesta vida metòdica i espartana li serveix per refugiar-se d’un trauma familiar. Mentre contempla el seu dia a dia, Wenders utilitza aquests hàbits per esbossar un elogi de l’analògic davant el digital –les cintes de casset davant Spotify, els llibres de segona mà davant el ‘kindle’, els rodets fotogràfics davant els píxels– i una reflexió sobre la importància de tancar ferides abans que sigui massa tard, però ‘Perfect days’ sobretot mira de defensar la importància de combatre l’adversitat amb optimisme, fer el cor fort i disfrutar de petits plaers com el que Wenders probablement aspira a proporcionar a l’espectador amb aquesta cinta. És una pel·lícula tan nímia que probablement fins i tot un objectiu tan discret li quedi gran. Però això, considerant que en els últims anys Wenders ha dirigit títols tan desastrosos com ‘Palerm shooting’ (2008), ‘Todo saldrá bien’ (2015) i ‘Inmersión (2017), no li impedeix ser la millor ficció firmada per l’alemany en dues dècades. Breillat i el desig ‘Remake’ de la cinta danesa ‘Reina de corazones’ (2019), la nova pel·lícula de Catherine Breillat explora el que sens dubte ha sigut l’assumpte de capçalera de la francesa al llarg de la seva filmografia: el desig sexual femení. La protagonitza una advocada d’èxit que sembla perdre per complet el sentit comú quan el problemàtic fill adolescent del seu ric marit s’instal·la a la mansió familiar; tot i que ho intenta –vagament–, és incapaç de resistir-se a la bellesa i l’aclaparadora energia sexual del jove –atributs que al seu marit li falten–, i la passió entre tots dos es desencadena. Inevitablement, o potser no, arribat el moment la dona ha de decidir entre fer cas del baix ventre o mantenir els privilegis que tan còmoda li fan la vida. Mentre contempla el procés, la pel·lícula resulta igual de satisfactòria com a intriga domèstica, retrat tant del mal que l’ésser humà està disposat a causar com de les humiliacions que accepta suportar per diners i reivindicació de la llibertat de les dones –i dels personatges femenins– per pensar amb la genitàlia tant com ho fa el sexe oposat.

El més llegit