¿Al Far West no hi havia vaquers gai? La realitat ‘queer’ en el ‘western’, per Quim Casas

El curtmetratge de Pedro Almodóvar ‘Extraña forma de vida’, que s’estrena aquest divendres en sales, és la punta de llança d’una reivindicació: ¿algú pot continuar pensant que al Far West, a la segona meitat del segle XIX, no hi havia pistolers, ranxers, agutzils o vaquers gai? El ‘western’, tant el nord-americà com l’europeu, ha desposseït de l'aspecte ‘queer’ una identitat que apareix sense cap problema en el melodrama, la comèdia, el terror i el ‘thriller’. Abans del curt d’Almodóvar centrat en el retrobament entre dos expistolers que es van estimar 25 anys enrere, algunes pel·lícules van perforar un territori prohibit per al gran gènere de la masculinitat. Ja en el més pur classicisme, tot i que de manera al·legòrica, l’homosexualitat apareix amb contundència. A ‘Riu Vermell’ (1948) vam assistir a un duel generacional, el de John Wayne, l’heroi viril per excel·lència del cine de l’Oest, i el seu fillol interpretat per Montgomery Clift, actor acostumat a personatges fràgils i ambigus. Al final s’enfronten a cops de puny, sense vencedor ni vençut, però durant el recorregut assistim a una seqüència amb un doble sentit que ningú en el seu seny podria qüestionar: Clift i el ‘cowboy’ encarnat per John Ireland conversen sobre que llargues que són les seves pistoles. El film el va dirigir Howard Hawks, cineasta de l’amistat i la professionalitat masculina que, no obstant, va transvestir Cary Grant en dues ocasions –en una escena de ‘Quina fera de nena!’ i en tota ‘La novia era él’– i va rodar en ‘Els senyors prefereixen les rosses’ una seqüència absolutament gai en la qual uns gimnastes musculats i mig despullats passen olímpicament de la presència de Marilyn Monroe i Jane Russell. Ja abans, en la versió de 1930 de ‘Billy the kid’ a càrrec de King Vidor i en ‘El forajido’ (1940), començada pel mateix Hawks però acabada pel seu megalòman productor, el magnat Howard Hughes, les acotacions gai van ser indissimulades. Un director homosexual, George Cukor, va aportar el seu gra de sorra al gènere amb ‘El pistoler de Cheyenne’ (1959) –el títol original és ‘Heller in pink tights’, més aviat unes malles roses–, mentre que un cineasta hetero, Douglas Sirk, va evidenciar la diferència en la conservadora societat nord-americana dels 50 mitjançant els personatges encarnats per Rock Hudson, va realitzar el 1954 ‘Raza de violencia’, sobre el fill de Cochise. Però res com els ‘westerns’ de Nicholas Ray. Malgrat atracar bancs, disparar amb revòlver i lluir parafangs estilosos, els Jesse i Frank James encarnats per Robert Wagner i Jeffrey Hunter a ‘La verdadera historia de Jesse James’ (1957) no són res més que adolescents inadaptats i d’identitat confusa com els James Dean i Sal Mineo de ‘Rebel sense causa’. Ray va arribar a l’ascesi a ‘Johnny Guitar’ (1954), arrabassat ‘western’ polític (metàfora de la caça de bruixes) i lèsbic, amb la passió soterrada, malaltissa i gelosa d’una de les protagonistes cap a la Vienna encarnada per la sempre ambigua Joan Crawford, que llueix més ben vestida d’home que amb vestit femení. De l’amistat al desig Amb l’arribada del ‘western’ crepuscular, l’ambigüitat sexual va resultar manifesta: la línia que separava l’amistat masculina del desig homo-eròtic era molt feble. Així van sorgir ‘Grup salvatge’ (1969), ‘Dos homes i un destí’ (1969) –amb el triangle format per Paul Newman, Robert Redford i Katharine Ross– i ‘Dos homes contra l’oest’ (1971). En els marges del cine independent i l’‘underground’, el tema no tenia cap problema: ‘Lonesome cowboys’ (1968) d’Andy Warhol i ‘Song of the loon’ d’Andrew Herbert i Scott Hanson mostren sense embuts vaquers ‘queer’; ‘Lust in the dust’ (1985) de Paul Bartel se centra en una història tradicional protagonitzada per una ballarina de ‘saloon’ i un pistoler encarnats per Divine, l’heroïna trans del cine de John Waters, i Tab Hunter, icona gai del Hollywood dels 60. Fins i tot a ‘Dead man (1995), de Jim Jarmusch, hi veiem Iggy Pop transvestit i negociant amb els seus companys qui podria ficar-se al llit amb l’atribolat personatge encarnat per Johnny Depp. Arribarien després títols com ‘Brokeback mountain’ (2005), que no és exactament un ‘western’, i ‘El poder del perro’ (2021), sobre pulsions reprimides, així com altres exemples de cine ‘indie’ més atrevits, cas de ‘Cowboys’ (2020) d’Anna Kerrigan, amb Steve Zahn com un home acabat de separar que s’escapa amb el seu fill transgènere de 10 anys cap a les terres salvatges i lliures de Montana fugint del conservadorisme social. Que el virilitzat i endimoniadament hetero univers de l’oest no ho és ho demostren llibres com ‘La Pluma y el Oeste: el fascinante viaje de la homosexualidad a través del wéstern’ (2019), de Fernando Garín Jansa, i documentals com ara ‘Queers & cowboys: A straight year on the gai rodeo’ (2014), sobre un any d’activitat de l’Associació Internacional de Rodeo Gay. El cine ha amagat una realitat.

El més llegit