Malgrat els seus aclaparadors èxits artístics, tant el triomf personal de Tina Turner com la seva condició d’heroïna feminista tenen un fonament majorment extramusical; i tant és així que, escoltades en perspectiva, les cançons més cèlebres de la seva carrera –títols com ‘Proud Mary’, o ‘Nutbush City limits’, ‘What’s love got to do it’ o ‘(Simply)the best’– sonen més a fragments autobiogràfics de la banda sonora d’una vida que a meres peces d’un repertori. Sí, Turner va ser la primera dona a ingressar en el viril club d’estrelles del rock, a una edat –45 anys– que per a gairebé totes les dones del gremi significava el declivi; i va vendre gairebé 200 milions de discos sense necessitat d’escriure les seves pròpies cançons però apropiant-se de les escrites per d’altres amb incendiària autoritat. Però si la seva veu felina i la seva presència sobre l’escenari –perruques elèctriques, faldilles curtíssimes i talons llarguíssims, passos de ball propis d’un estat de tràngol– són la imatge mateixa del poder i la sensualitat que el rock emana, alhora són inseparables de la seva èpica història de supervivència a l’abús i la violència.«Vaig patir una tortura sistemàtica i vaig arribar a estar morta en vida, però ho vaig superar», afirma la cantant al principi del documental ‘Tina’, presentat aquest dimarts a la Berlinale fora de competició. Vehiculada principalment a través de les paraules d’ella mateixa, procedents tant d’una entrevista realitzada ‘ad hoc’ com de la que va concedir el 1981 a la revista ‘People’ –va ser llavors quan va parlar per primera vegada del seu calvari–, la pel·lícula ofereix un exhaustiu repàs vital puntuat per abundants interludis musicals i marcat per la presència aterridora i patètica d’Ike Turner.