Sálvame: ni culte ni popular, per Gonzalo Torné

La notícia cultural de les últimes setmanes potser és la substitució de ‘Sálvame’ de la «graella televisiva» per una extensió del programa de debat matutí conduït per Ana Rosa Quintana. Aquest moviment s’ha interpretat en clau electoral: el relleu d’un programa d’esquerres per un altre de més afí a la dreta. Com a reacció a aquest diagnòstic s’ha recordat que ‘Sálvame’ era un representant de l’anomenada «televisió porqueria» molt abans que un programa d’esquerres. I de seguida s’ha acusat aquests crítics de menysprear l’«art popular» des del seu elitisme, incapaç de reconèixer res que no sigui «culte». ¿Com se surt d’aquest embolic? És molt temptador distingir entre «art popular» i «art culte» atenent la classe social que el consumeix. És un criteri nítid que permet situar la televisió dins de l’«art popular», i l’òpera, per dir alguna cosa, fora. Però la nitidesa de la frontera és artificial i imposa un determinisme del gust inacceptable. No és cert que un executiu o un rendista no puguin passar-se la seva bona hora contemplant el desplegament televisiu d’unes xafarderies ni que un treballador manual no pugui disfrutar d’‘El barber de Sevilla’. Aquesta concepció sí que seria elitista, ja que converteix el codi postal en una profecia sobre el gust. L’equívoc s’aprecia millor si en lloc de centrar-nos en el públic ens fixem en l’«autor» i en el «contingut». ‘Sálvame’, més enllà d’unes consignes polítiques aïllades (tan valentes i beneficioses com un ho consideri), no tractava de problemes socials ni de la vida de la classe treballadora, sinó més aviat dels embolics, problemes, enutjos, divorcis, malalties i disgustos entre artistes i periodistes molt ben remunerats, i els seus cabalosos llinatges. Un entreteniment acuradament pensat i produït per una multinacional més interessada a amassar diners que a reflectir inquietuds artístiques que brollin del sentiment popular. Aquestes afirmacions no converteixen ‘Sálvame’ en televisió porqueria, sens dubte, però sí que impedeixen que es prejutgin els retrets contra el programa com a «elitistes», en la mesura que està produït per elits econòmiques i protagonitzat per ciutadans acabalats tot i que s’hi tractin temes populars (casaments i batejos) en un to esverat, fins i tot de galliner. El programa serà millor o pitjor, però no es pot acollir a la protecció de la «cultura popular». Crec que guanyaríem en comprensió si distingíssim entre «cultura popular» i «cultura de masses». ‘Sálvame’ seria un bon exemple del segon: dirigit i concebut per una empresa amb ànim de lucre, que mira d’aconseguir la màxima quantitat d’espectadors possible. I si «masses» sona pejoratiu, podem fer servir la paraula «entreteniment», que té un so més neutre; al cap i a la fi, ¿quin mal fa i a qui no li agrada entretenir-se? D’aquesta manera es podria reservar la idea de «cultura popular» per a les manifestacions més o menys espontànies, més o menys elaborades, que emanen del poble, sense la intermediació d’una multinacional. Disfrutaríem així d’un territori amb les fronteres menys tancades, més permeables. Un gènere artístic ja no es definiria a priori com de «popular» o «de masses» o «culte»; dependria de com es desenvolupa. Així, la televisió és popular si roda un documental sobre la manera de cantar d’una regió, és entreteniment quan emet ‘Tu cara mes suena’ i és un espai culte si entrevisten Álvaro Pombo. I es podrien jutjar els «continguts» d’un programa per la seva execució, seguint criteris artístics, polítics o una combinació de tots dos, però sense protegir-los a priori de la crítica partint d’una identificació parcial i insostenible amb el «popular».

El més llegit