M’explicava el meu carnisser l’altre dia, amb infinita paciència i arran de les eleccions, que ell no treballava el porc ibèric. Que la gent –aquest concepte tan polèmic o ‘podèmic’– preferia gastar-se la pasta gansa en mitjanes i entrecots de vedella, i en espatlles i costelletes de lletó abans que pagar factures voluminoses (quin llenguatge el de la Federació Gremial del Personal de la Indústria de la Carn i els seus Derivats i el de l’Associació Nacional d’Indústries de la Carn d’Espanya) per «menjar porc». De manera que a les seves vitrines de barri, ni secret, ni ploma, ni presa, ni llangardaix: mos de luxe per al comensal ibèric. Només ha caigut el meu carnisser de ‘milguoqui’ en la temptació del ‘torrezno’, que es cotitza més car que les manufactures de Lladró®. Està de moda el ‘torrezno’, em va dir. I quan topem amb les modes, fins a l’humil ‘torrezno’, producte estrella de les barres de fondes, tavernes i bars de carretera de la nostra pell de toro (avui m’he abonat al tòpic), el ‘torrezno’ poc subtil, perifèric i consumible, es converteix en un luxe per als sentits, passa a ser ‘torrezno’ de disseny.