Els cartells dels alcaldables a anàlisi, per Patrycia Centeno

Aquí va una breu anàlisi visual sobre els cartells dels alcaldables de BCN (els disponibles quan vaig escriure l’article). Advertència: si volen que no els tregui les poques ganes que els queden de votar, no continuïn llegint. ERC ERCEl fons (la ciutat) apareix borrós perquè sigui el candidat republicà l’únic protagonista (jo per sobre). Amb americana i corbata, Maragall surt amb els braços plegats. Aquest gest tan taxatiu (i d’inacció) té alguna cosa de resignació (cosa que al cartell se’ns diu que ERC combat): «Ni divisió ni resignació». Si l’equip de campanya dels republicans en sabés de programació neurolingüística aplicada a comunicació política evitaria el «ni, ni». L’eslògan «l’alcalde de tothom» i la resta de text en groc, color encara associat a la llibertat dels presos i l’independentisme. Ja que el seu compromís amb el separatisme ha quedat en ‘stand by’ des que governen la Generalitat, és intel·ligent mantenir-lo al cartell. Si cola... COMUNS COMUNSEl lema és «Barcelona obri camí» ... No sé per què posen Barcelona si és Colau qui destaca i s’obre entre gent difusa vagant al seu voltant. Bé, sí que ho sé. Perquè l’alcaldessa, el seu partit o els responsables de la campanya consideren que Colau és Barcelona, i punt. No em diguis BCN, digue’m Ada hauria sigut més propi per al que representa el cartell. La senzilla camisa blanca li aporta llum i la presenta com algú humil, transparent i innocent (però el ‘look’ no és intencionat perquè Ada Colau mai ha fet servir la roba per transmetre missatges... ¡HA!). El somriure, tot i que una mica de Jocker per les comissures (forçada), també li confereix calidesa (proximitat). Molt bé els filtres i els retocs; ni una arruga, tu... PSC No apareixen les mans i així s’estalvien un problema. Collboni somriu natural (no només amb la boca, també amb els ulls) o ho sembla. Americana blau marí, camisa blanca i un fons gris que amb els cabells blancs i el cutis encara blanc apaga la proposta dels socialistes. Resolen la tristesa dedicant la meitat del cartell al color corporatiu amb un cor que li dona un xut d’energia. «De nou Barcelona», diu el cartell. Doncs sí, ¿quants segles fa que aquest home es presenta a les municipals? CS Comparar el cartell d’Albert Rivera el 2006 on apareixia despullat completament amb això d’Anna Grau té tela... La de Cs surt sense roba de la regatera cap amunt; ¿però qui ens diu que no porta un paraula d’honor? Allibera’t (despulla’t), sí, però poquet. Només perquè ho sembli. En fi, neoliberals... VALENTS. El lema estil Trump «Barcelona, gran un altre cop» no els devia semblar prou clar i han volgut destacar «gran». Com Cs, al cartell apareix la senyera, la ‘rojigualda’ i l’europea (no sigui que algú no tingui clar on va). El blau marí corporatiu que envaeix el fons ja és prou dur per afegir-hi una jupa de cuir. Encara bo que Parera somriu... JUNTS Fotografem aquest «avi» en camisa per rejovenir-lo i fer-lo més pròxim... En el cas que el públic objectiu fossin joves de 18 anys (cosa que dubto), si apostessin pel valor que visualment el fa diferent i únic –un home clàssic que vesteix en una de les millors botigues de Barcelona i es nota– tindrien més possibilitats de seduir altres públics. Quedi com exemple Tierno Galván. A més, l’intent de rejovenir el candidat amb la roba es perd quan el mostres en un cartell parlant tot sol. Dels quatre cartells (i gestos) el més inquietant és quan es frega les mans (mans a l’obra però amb interessos foscos) amb el lema «fem-ho per Barcelona». Fa una mica de por. CUP Seguint la seva màxima que mai hi hagi un líder de cartell (ni de partit ni de res), tornen a desaprofitar la imatge cuqui d’alguns candidats amb què compten. Basha Changue apareix acompanyada de dues persones més i tots compleixen amb els ridículs estereotips estilístics d’una part de l’esquerra: tots amb texans (la peça de roba que més contamina) i samarreta. Changue, al mig (líder), té la mà esquerra a la butxaca dels texans (posat de xèrif, d’alfa), segurament perquè no sabia què fer amb les mans i ningú li va dir que precisament «això no». Les arracades de l’Àfrica són boniques, però no noves. Si aquesta és l’alternativa...

Els cartells dels alcaldables a anàlisi, per Patrycia Centeno

El Museu Picasso convida l’artista Carmen Calvo a dialogar amb el geni malagueny

Contrition o el lloc on amagar pedòfils sota l’alfombra

Cinc llibres recomanats al maig

El més llegit