Els primers minuts d’‘El club del odio’ són molt inquietants sense que passi res rellevant. Som en una escola. Una dona surt del lavabo després de comprovar que no està embarassada, tot i que després sabrem que desitja estar-ho. Es creua amb la dona de fer feines, llatinoamericana, i la mira amb menyspreu. A fora troba un nen que espera l’arribada de la seva mare. S’asseu al seu costat i li demana que li digui a la dona que vagi amb compte al fregar, perquè podria haver relliscat al terra moll i fer-se mal. La càmera segueix la dona, professora del centre, fins a una església al bosc en la qual es reuneix amb altres dones d’ideologia ària. La càmera para, s’agita. L’únic pla seqüència amb què està filmada la pel·lícula té molt sentit aquí: el temps real és perfecte per mostrar l’horror que nia en aquesta trobada d’exaltació ‘trumpista’, i és evident que es tracta d’un film molt oportú davant l’auge de l’extrema dreta.

 Africans, mexicans, colombians, jueus... No deixen canya dreta. Una de les dones forma part fins i tot del Ku Klux Klan. Es tracta d’una producció de Blumhouse, companyia que, al marge de la franquícia ‘Paranormal activity’, ha utilitzat el cine de terror com a arma política a ‘Sinister’, ‘Déjame salir’ i la saga de ‘La purga’. Aquí el terror adquireix altres contorns: humanitzar el monstre perquè el retrat de la seva mesquinesa sigui més efectiu.