Les vides paral·leles d’Alaska i Loquillo

Segurament és coincidència més que una altra cosa, però, aquest any, les Festes de Primavera de l’Hospitalet tenen rang de commemoració. I no necessàriament nostàlgica. Dos caps de cartell que sobrepassen les quatre dècades en escena, i no obstant, més que artistes dels vuitanta són veritables clàssics al peu del canó. Amb camins musicals molt diferents i no poques circumstàncies comunes. Dues sagues artístiques amb icònics protagonistes. Alaska i Loquillo. ¿Vides paral·leles? Paral·lelament també, cada concert ocupa una diferent data amb consecutiu doble cartell. Aquest divendres 21 d’abril, precedint Loquillo actua Dani Flaco. Cantautor d’aquesta mateixa localitat, concretament del barri de Bellvitge, embarcat en una àmplia gira titulada ‘Bailemos un bis’. I el dissabte 22, qualsevol seguidor de Fangoria sap de sobres que ningú puja abans tant la temperatura com l’incomparable Mario Vaquerizo al capdavant de les seves entalonades Nancys Rubias. Tot a La Farga. El ritme del garatge Per arrodonir casualitats, aquest any es compleixen ni més ni menys que 40 anys de la publicació de dues emblemàtiques cançons de Loquillo que en la seva original gravació de llavors, el 1983, les cantava a duo amb.... ¡Alaska! Amb menció especial a la que donava títol a l’àlbum que les acollia: ‘El ritmo del garaje’. Que si algú no la identifica pel títol, pocs desconeixeran aquesta lletra que deia: «‘Cualquier noche los gatos de tu callejón le aullarán a gritos esta canción…’». L’altra era ‘Quiero un camión’. Un divertit exercici d’estil que actualment no passaria la censura de la correcció política. ‘Peccata minuta’ al costat del calibre, avui impensable, de dos dels millors èxits dels vuitanta de tots dos: ‘Cómo pudiste hacerme esto a mí’ i ‘La mataré’. Lletres així avui només serien imaginables, i no exemptes de polèmica, en la música urbana. Al cap i a la fi, ells el 1983 eren en part una cosa similar: música de gent jove amb ganes de divertir-se (o allunyar angoixes) que no veien un telenotícies ni per entretenir la ressaca. Tant la saga Alaska com Loquillo mantenen un impressionant poder de convocatòria i han continuat sumant públic de noves generacions als seus concerts. Són, amb diferència, els dos noms que més tirada continuen tenint d’aquella anomenada ‘movida madrileña’. Perquè Loquillo va ser també allà on es va fer com a artista. I cronista, a més, d’una Barcelona que estava a punt de desaparèixer sota la piconadora olímpica: ‘Avenida de la Luz’, ‘El rompeolas’... I quan avui actua a Madrid ho fa en tot un Wizink Center. Darrere de tots dos, només Los Secretos continuen tenint tan bona resposta, tot i que ells mai es van identificar amb tan colorista corrent; per més que l’homenatge a un dels seus membres, tràgicament mort, es consideri l’inici de l’esmentada ‘movida’. Potser l’escena artística espanyola més sobrevalorada del segle XX. Va ser magnífica, això ningú ho dubta, però tan exageradament s’ha arribat a magnificar (per part, a més, de gent que al seu dia ni la va flairar), que al final sona gairebé a llegenda urbana. El 1983 tots dos tenien ja prehistòria. Després de Los Intocables, Loquillo passava a ser líder de Los Trogloditas. I després de Los Pegamoides, Alaska liderava Dinarama. Anys enrere, quan encara no eren ningú (ell un esbirro de futbolí i ella una cria que semblava haver-se escapat del col·le), vivien ja consagrats als seus propis personatges. José María Sanz era ja Loquillo i Olvido Gara era Alaska. Fins i tot les seves respectives estatures físiques destacaven. Van aprendre a ser estrelles molt abans que a cantar. Tot el que tenien d’innats intèrprets, semblava ser-los vocalment negat. Al seu costat, Miguel Bosé era Pavarotti. I això que és dels que tampoc ha anat mai sobrat de veu. No obstant, per més rutilants versions que s’hagin fet d’‘A quién le importa’, cap arriba a la sola de la sabata a l’original d’Alaska. De la mateixa manera, ni en la millor veu del món ‘Cadillac solitario’ brillaria tant com en la de Loquillo. I així amb moltíssimes més. Desèrtiques travessies En moments àlgids tots dos van haver d’enfrontar-se a polèmics cismes. Tots dos comptaven amb els millors compositors de la seva generació: els excelsos Carlos Berlanga i Sabino Méndez. Gairebé alhora van partir peres, amb l’heroïna i la lluita d’egos de teló de fons, rentat de draps bruts en públic i fraternal reconciliació després, fins a tornar fins i tot a col·laborar artísticament. També tots dos van passar la seva pròpia travessia del desert. Quan Alaska i el sempre genial Nacho Canut van crear Fangoria, la indústria musical es burlava d’ells, i van haver de reiniciar des de l’‘underground’. També Loquillo, amb el tardà èxit de ‘Feo, fuerte y formal,’ va començar a ressorgir del crepuscular destí artístic al qual semblava abocat. Icona gai ‘avant la lettre’ i resistència viril. Tots dos han estat sempre enamorats de músiques pretèrites sense prejudicis culturals o generacionals. I alhora, el 2023, continuen formant part del present. ‘Momentismo absoluto’, que diria la cançó.

Les vides paral·leles d’Alaska i Loquillo

El rocker català i l’electrònica de Fangoria encapçalen la programació musical de les Festes de Primavera de l’Hospitalet

El més llegit