Cala Vento: «Ara la gent munta un grup i ja pensa a tocar al Primavera Sound»

Joan Delgado (veu i bateria) i Aleix Turon (veu i guitarres) són Cala Vento, duo de l’Empordà que ha aconseguit quadrar el cercle a l’obtenir el favor d’un públic nombrós sense renunciar a la independència i l’autogestió. El divendres 21 veurà la llum el seu quart elapé, ‘Casa Linda’, una esplèndida col·lecció de cançons a cavall de l’energia guitarrera i la immediatesa pop, gravat parcialment al seu propi estudi i publicat pel seu propi segell discogràfic (Montgrí). El tercer elapé de Cala Vento, ‘Balanceo’, es tancava amb una cançó anomenada ‘Fin de ciclo’. Han passat quatre anys. ¿Allò del final de cicle era literal? Aleix: ‘Balanceo’ ja era un disc que obria moltes portes, perquè acabàvem de crear el segell [Montgrí] i ens vam començar a autoeditar, però també tancava una etapa d’aprenentatge del que és un grup de música. Tot el que ha arribat després ha sigut des d’una perspectiva de ja saber a què estem jugant. Per això necessitàvem renovar objectius. Joan: I a més va arribar la pandèmia. Després d’uns anys a un ritme molt bèstia ens van obligar a parar, i això ens va fer replantejar moltes coses i valorar tot el que havíem fet. No és una cosa que ens passés només a nosaltres, suposo que li va passar a molta altra gent. L’altra gent no va aprofitar l’aturada per construir-se un estudi de gravació amb les seves pròpies mans... A: Ja, és clar [rialles]. Bàsicament, el que volíem era que el local d’assaig fos una mica més agradable, perquè cada vegada passàvem més hores allà i estava en molt mal estat. La idea era netejar-lo i fer-hi una petita reforma, però vam començar a tirar milles i ens vam anar animant i vam acabar muntant un estudi. J: I tot a base de tutorials de Youtube i aprenent sobre la marxa amb ajuda de parents i amics. Jo ara entro a l’estudi i no em crec tot el que hem fet allà. Aquesta vocació ‘fes-ho-tu-mateix’ tan característica de Cala Vento, ¿obeeix a un impuls ètic o a una obsessió pel control? J: Crec que és menys ètic que obsessiu. És una fixació personal: si tenim el temps, ¿per què no aprendre i fer les coses nosaltres mateixos? No hi ha res, o gairebé res, que no puguem fer. Trigarem el doble, però haurem après alguna cosa i ens estalviarem pasta, que també és important. Diuen que en aquest temps d’aturada es van arribar a plantejar si tenia sentit gravar un altre disc. A: ‘Balanceo’ tenia una vocació d’interpel·lar la gent, provocar una reflexió, intentar canviar certs patrons de comportament. Era molt ambiciós en aquest sentit. Després t’adones que ets molt petit i que és molt difícil canviar les coses. Aquest disc no sabíem per on tirar-lo, perquè vèiem que aquesta línia no donava per a gaire més. I tampoc volíem fer una cosa molt egocèntrica, de parlar de mogudes personals. Així que hi vam estar donant moltes voltes buscant un equilibri, pensant que segur que hi ha molta gent que, com nosaltres, necessita trobar espais de descans i de refugi de tots aquests mals que assenyalàvem a ‘Balanceo’. Alliberar-nos una mica de tota aquesta responsabilitat individual que acaba sent una càrrega. J: D’altra banda, la nostra posició política ja és molt present en la manera com fem les coses i gestionem el grup. I no volíem caure en una dinàmica de cançons pamfletàries, que no és que no ens agradi, però la nostra manera de fer va per una altra banda. Abans de la publicació de ‘Casa Linda’ ja han donat a conèixer sis de les onze cançons del disc. ¿Ho han fet per adaptar-se a les dinàmiques actuals del negoci musical? J: No hi ha hagut cap intenció de mercat. De fet, els joves que treuen un ‘single’ rere l’altre els espaien molt més. El que passa és que nosaltres no vam ser capaços de decidir quins ‘singles’ treure i al final vam dir: «Doncs tots aquests». Tot i que potser ha sigut tirar pedres a la nostra pròpia teulada, perquè després perds impacte, clar. A: És veritat que estem en un moment en què el mercat està molt atomitzat i, amb les llistes de reproducció, sembla que quan treus una cançó t’ho estàs jugant tot a aquesta carta. Però bé, som el que som i el nostre públic entén que funcionem d’aquesta manera. Després les cançons tenen la seva pròpia vida. Aquí la que crida més l’atenció és ‘Conmigo’. Cala Vento, un duo de guitarra i bateria, publica una cançó sense guitarra ni bateria. J: És un experiment. Al final de cada concert sempre posàvem una cançó gravada d’altres grups per sortir a saludar, així que un dia vam decidir fer-ne una de nostra que servís per a això mateix. Al principi ‘Conmigo’ era una cançó acústica, però se’ns va acudir fer-la així, amb ‘sintes’, per prémer el ‘play’ i cantar i saludar. Serà l’última dels concerts i per això està l’última del disc. Una altra novetat del disc és ‘Passar pantalla’, la primera cançó que publiquen en català (i eusquera). ¿No és estrany que hagin trigat tant a fer-ho? J: Doncs potser sí... A aquest tema no hi hem donat tantes voltes com hauríem pogut fer. I la veritat és que tampoc se’ns ha collat gaire... A: Bé, el meu veí sí que em collava... J: I la meva mare, òbviament, també [rialles]. Però al final va sortir molt natural. Era una cançó que ens encantava, però només teníem la base instrumental i no ens sortia res de melodia vocal ni de lletra. Per necessitat, vam provar de canviar d’idioma. I tampoc va sortir res. Fins que Jordi Mora [responsable de les mescles del disc] ens va suggerir fer una col·laboració amb Gorka Urbizu, de Berri Txarrak. Li vam enviar la cançó i ell ens va passar una gravació amb tota la melodia cantada en ‘guachu guachu’. Al final vam decidir fer-la en català amb les seves parts en eusquera. Estem molt contents de com ha quedat. En la cançó ‘23 semanas’ afirmen voler passar cinc mesos «al poble més petit d’Aragó». ¿Han estat alguna vegada a Salcedillo? J: No, mai. Però l’hem buscat, ¿eh? A veure si per a la pròxima gira ens truquen. Cala Vento té fama d’haver tocat a gairebé tot arreu. És un altre tret que els distingeix de la gran majoria de grups actuals. J: Tocar al màxim nombre de llocs és una de les claus de Cala Vento. Hem anat per tots els racons d’Espanya i hi hem tornat una vegada i una altra. I això ha anat creant una comunitat molt guai. Miguel Ángel Blanca [músic i cineasta, excantant de Manos de Topo] va dir de nosaltres que érem «l’últim grup de veritat». Es referia a l’últim grup de carretera, suor i rock. I, vaja, l’últim segur que no, però és veritat que ara la gent arriba a la música amb la idea de muntar un grup per tocar al Primavera Sound i sembla que pensen que tot són festivals i llistes de reproducció. A: Nosaltres creiem en un altre model. Anar a tocar per fer caixa o per sentir-te per sobre dels altres i després tornar a casa és una cosa contra la qual hem lluitat des del principi. Tenim aquesta vocació d’anar creant comunitat, no només amb el públic, sinó també amb els promotors, les sales, els restaurants... Ens agrada viatjar, conduir, ens agrada tocar i ens agrada gestionar les coses personalment. Amb aquest disc volem portar un pas més enllà allò d’anar eliminant intermediaris. Per a la gira muntarem la nostra pròpia plataforma de ‘ticketing’. I hem creat una ‘newsletter’ per a fans, perquè els canals de comunicació no siguin exclusivament les xarxes socials, que és una cosa que no podem controlar. ¿Compartir aquesta filosofia és un requisit per formar part de l’escuderia Montgrí? A: Hi ha diverses coses. Per començar, la proposta ens ha d’agradar a tots tres [Aleix i Joan dirigeixen el segell junt amb el seu mànager, Nore Chesapik]. I això no és fàcil, perquè som molt diferents i ens fixem en coses molt diferents. Els grups de Montgrí han de tenir cançons, molt bon directe, discurs, una estètica que ens resulti pròxima, i també compartir determinats valors. ¡El llistó és molt alt! ¿Quin grup els agradaria reclutar per al segell? No es posin restriccions. J: El Último de la Fila.

Cala Vento: «Ara la gent munta un grup i ja pensa a tocar al Primavera Sound»

El duo empordanès publica ‘Casa Linda’, un àlbum d’himnes guitarrers amb vocació pop (i alguna sorpresa) que suposa un pas més en la seva aposta per la independència i l’autogestió

El més llegit