Els videojocs destronen els superherois a les pantalles de cine

Ara que la torxa dels ‘blockbuster’, la que esgrimeix el cine de superherois, està una mica apagada, l’èxit de la nova pel·lícula basada en el videojoc ‘Super Mario Bros’ posa sobre el tapet un possible canvi quant als interessos del gran públic. És cert que franquícies com les de ‘Missió: impossible’ i ‘Indiana Jones’, amb últimes entregues que fa tota la pinta que encapçalaran les estrenes d’estiu, continuen complint les expectatives. Però no passa exactament el mateix amb les pel·lícules de Marvel i de DC, que ofereixen un interès decreixent –excepte ‘The Batman’, protagonitzada per Robert Pattinson i estrenada el març de l’any passat– i tenen uns ingressos una mica més baixos, tot i que no es pot parlar de fracàs i, en alguns casos, han tornat a ser superèxits Així, ‘¡Shazam: La furia de los dioses! ha recuperat en un mes els 114 milions d’euros d’inversió estimada; Black Panther: Wakanda forever, que va arribar a les sales a finals del 2022, ha recaptat ja 780 milions d’euros i en va costar 227; i l’última a estrenar-se, Ant-Man y la Avispa: Quantumania, ha doblat en ingressos el que va costar, una mica més de 180 milions. Símptomes d’esgotament La maquinària comercial funciona, tot i que l’interès de les propostes sorgides dels universos cinematogràfics de Marvel i DC no és el mateix. Les idees, i amb elles els personatges i els encreuaments entre ells, comencen a mostrar símptomes d’esgotament. I tot i que ja no se segueix al peu de la lletra l’axioma de l’era clàssica del cine nord-americà que deia que a Hollywood vals el que val la teva última pel·lícula, és cert que la indústria cinematogràfica més poderosa del món no té problema a renovar-se quan les coses no funcionen de la manera lucrativament esperada. Els videojocs, que han mantingut una relació d’amor i odi amb el cine, apareixen com una alternativa vàlida a la recerca de nous horitzons, espectadors i dividends. Així sembla que ho testifica el notable èxit de ‘Super Mario Bros: La pel·lícula’, que, continuant amb les xifres, sempre tan fredes però precises, va costar uns 90 milions d’euros i ja va ser rendible només el primer cap de setmana d’estrena als Estats Units i al Canadà. De moment ha recaptat més de 500 milions arreu del món –i s’estima que es quedi a prop dels 600 aquest diumenge– i ha desbancat la que fins ara era la pel·lícula d’animació amb més recaptació de la història, ‘Frozen II’ (2019): Nintendo li ha guanyat la partida a Disney. A Espanya, estrenada el 5 d’abril, a les portes de la Setmana Santa, ‘Super Mario Bros: La pel·lícula’ ocupa el primer lloc de la taquilla amb més de vuit milions d’euros i 1.267.000 espectadors, que es diu aviat. Més barata que les aventures en imatge real i postproducció digital d’‘Ant-Man’, ‘Black Panther’, ‘Spiderman’ i ‘Los Vengadores’ en total, i més rendible. A la repercussió d’aquest film sobre els germans Mario i Luigi, lampistes artesanals introduïts en un món paral·lel anomenat Xampinyó per lluitar contra la tortuga gegant dels Koopas –el film se centra en el primer videojoc de la sèrie–, s’ha d’afegir, per descomptat, l’èxit de ‘The last of us’, la sèrie d’HBO inspirada en el videojoc de la firma Naughty Dog creat per a la consola PlayStation 3 el 2013. Tant pel tema –una pandèmia postapocalíptica, una quarantena mundial, història de canibalisme– com pel seu estil i repartiment, capitanejat per Pedro Pascal, l’actor capaç de passar de ser el rostre invisible de ‘The Mandalorian’ a protagonitzar el ‘western’ gai de Pedro Almodóvar, ‘The last of us’ s’ha convertit en un altre dels grans fenòmens ‘streaming’ del nostre temps. La seva adequació quant a estil visual i planificació és deutora del videojoc original, com passa amb pràcticament totes les seqüències de ‘Super Mario Bros: La pel·lícula –el creador dels personatges, Shigeru Miyamoto, hi ha participat en qualitat de productor–, però amb un alè propi que la diferencia d’anteriors pel·lícules basades en videojocs que no van aconseguir trobar el punt mitjà entre els dos móns. Diana comercial Perquè, si bé aquesta aventura animada dels germans lampistes ha fet diana comercial, l’adaptació en imatge real dirigida el 1993, ‘Super Mario Bros’, no va trobar l’eco esperat. Els directors, Annabel Jankel i Rocky Morton, venien amb un munt d’idees sota el braç. Eren els creadors de ‘Max Headrom’, una sèrie televisiva de 1985 que prenia com a model els ‘late show’ de la televisió nord-americana amb la peculiaritat que el seu conductor era un individu creat amb intel·ligència artificial. ‘Super Mario Bros’ va suposar un salt vertiginós a la gran producció i, malgrat notables idees visuals i bones interpretacions de Bob Hoskins i John Leguizamo com a Mario i Luigi, enfrontats també al rei Koopa i al seu exèrcit de viscosos rèptils, va marcar l’inici d’una relació conflictiva entre cine i videojocs. Una altra cosa és utilitzar elements del llenguatge d’aquests jocs de terror, aventures, intriga o acció i aplicar-los a narratives cinematogràfiques diverses. Es va començar a fer amb el cine d’autor o independent: una escena de lluita despietada i salvatge a ‘Old boy’ (2003), de Park Chan-wook, filmada lateralment, o el seguiment pels passadissos de l’institut dels adolescents de l’‘Elephant’ de Gus van Sant, també rodada el 2003, amb la càmera al clatell dels personatges per adoptar el punt de vista de tants videojocs de trets i persecucions. Amb el temps, el dispositiu ha passat a un cine de més producció, com és el cas de ‘1917’ (2019), de Sam Mendes, que utilitza per igual les tècniques de videojoc en primera persona com referències a l’Stanley Kubrick de ‘Camins de glòria’ (1957) per mostrar l’evolució dels soldats dins de les estretes trinxeres i convertir l’espectador en el centre de l’espectacle, com el jugador d’un videojoc. Saturació de títols Quan el cine va començar a intuir un nou filó en aquests productes, van començar a sorgir pel·lícules fins a la saturació. Gairebé cap de les realitzades entre mitjans dels anys 90 i la meitat de la dècada següent és rellevant. Es pretenia adaptar la mecànica del videojoc al cine de gran aparell i es confonien els dos llenguatges. Una de les primeres va ser ‘Mortal kombat’ (1995), segons la franquícia de videojocs d’arts marcials dissenyada el 1992 per Ed Boon i John Tobias. La presència d’un messiànic Christopher Lambert amb melena llarga, llisa i canosa donava una pàtina còmica al conjunt, però el film en si, la seva fidelitat al joc original, exposava un dels problemes més importants en aquestes pel·lícules: desposseït de tota trama, el film acabava sent una successió de combats, una cosa que està bé per al desenvolupament d’un videojoc, però que resulta insuficient per a un relat cinematogràfic (després és veritat que va arribar la saga ‘John Wick’, que, tot i que no és un videojoc, guarda similituds i va posar en dubte aquestes consideracions). En els primers temps no poderia faltar la presència de Jean-Claude van Damme per protagonitzar la versió del videojoc d’acció ‘Street fighter’: la pel·lícula de 1994 és un despropòsit que es va acabar convertint gairebé en film de culte. L’alemany Uwe Boll va banalitzar encara més el videojoc clàssic convertint-lo en productes de terror barat i gore amb ‘House of the dead’ (2003) i ‘Alone in the Dark’ (2005). ‘Silent Hill’ (2006) va comptar amb la realització de Christophe Gans –bon director de pel·lícules d’aventures d’atmosferes inquietants, com ‘El pacte dels llops’– i el guió de Roger Avary –amic de Quentin Tarantino i director de ‘Killing Zoe’–, però la seva adequació cinematogràfica d’un conegut videojoc de l’empresa Konami va resultar fins i tot massa pretensiosa. ‘Resident evil’ (2002) va ser de les millors, beneficiada de la variant genèrica de les històries pandèmiques de zombis, però se n’han rodat tantes pel·lícules –sis fins al 2017, totes interpretades per Milla Jovovich–, més un ‘reebot’ el 2021 i una recent sèrie de televisió, que l’originalitat d’aquesta saga inspirada en el joc estàndard de la firma japonesa Capcon ha remès per complet. Protagonisme femení També amb proactiu protagonisme femení, però millor logística de producció i estrella al capdavant del repartiment, Angelina Jolie, van aparèixer el 2001 i el 2003 les dues entregues cinematogràfiques de ‘Tomb Raider’, la franquícia exitosa de videojocs, animes, còmics i pel·lícules sobre les aventures de l’arqueòloga Lara Croft. Barregen l’original de la firma Core Design amb les aventures a l’estil Indiana Jones i, tot i que amb menys pretensions, és una mica més fidel al joc original la tercera pel·lícula de la sèrie, protagonitzada per Alicia Vikander el 2018. Precisament, la parella d’aquesta actriu, Michael Fassbender, va interpretar amb Marion Cotillard una més que acceptable versió d’‘Assassin’s creed’ (2016), barreja d’aventura, barbàrie i viatges pel temps ungida, en la seva lectura fílmica, d’un cert barroquisme i espessor shakesperià –el seu director, Justin Kurzel, acabava de fer una versió de ‘Macbeth’ amb els mateixos intèrprets–, però adequant bé els punts de vista tradicionals de la narrativa del videojoc. Millorades tècnicament però dubtoses a nivell argumental, les pel·lícules més recents sobre videojocs han constatat, a poc a poc, el renovat interès que els estudis de Hollywood tenen en el tema, convençuts que el consumidor adolescent i jove de les videoconsoles és el més adequat per omplir les sales de cine en crisi des d’abans de la pandèmia. La franja d’edat és la perfecta. Goril·les, eriçons i aventures Els films que han aparegut són una mica diferents. D’alguns no es publicita gaire que surten d’un videojoc, com ‘Proyecto Rampage’ (2018), film sobre un primatòleg encarnat per Dwayne Johnson –que ja per si sembla un actor de videojoc– i un goril·la d’esquena platejada, basat en una creació de 1986 de la ja difunta Midway Games. D’altres tenen com a base un èxit claríssim, com ‘Uncharted’ (2022), en què Tom Holland dona vida –pels carrers de Barcelona, entre altres localitzacions– al jove aventurer Nathan Drake. La pel·lícula està produïda per PlayStation i Naughty Dog directament. Meteòrica ha sigut també la carrera en cine de ‘Sonic’, l’eriçó blau i antropomòrfic de l’empresa Sega. El 2020 se’n va rodar la primera pel·lícula i dos anys després ja estava a punt la segona, una barreja d’animació i imatge real. Potser la millor de totes és l’avui oblidada Final Fantasy: La força interior (2001), una producció nord-americana dirigida pels japonesos Hironobu Sakaguchi i Motonori Sakakibara i basada en el videojoc de rol creat pel primer el 1987. A més d’adaptar bé l’original, una altra història postapocalíptica sobre la Terra devastada per una raça alienígena, la pel·lícula va suposar un gran èxit en el camp del foto-realisme animat per ordinador. Però, com que llavors no convencia aquesta estètica, el film va ser un fracàs i les pèrdues van ascendir a més de 100 milions d’euros. Un dels grans (i injustos) cops en la història de la relació, complexa, entre pel·lícules i videojocs.

Els videojocs destronen els superherois a les pantalles de cine

Les ‘majors’ de Hollywood aposten per històries i personatges inspirats en jocs digitals per atraure a les sales de cine el públic jove, addicte a aquest entreteniment audiovisual, en detriment dels superherois clàssics

‘Super Mario Bros: La pel·lícula’, basada en l’homònim videojoc, s’ha convertit el gran èxit de la temporada: el cap de setmana de la seva estrena, en plena Setmana Santa, van anar al cine a veure-la 1,3 milions d’espanyols

El més llegit