Pedro Almodóvar: «Escric com a venjança contra els capellans que em van maleducar»

En el pròleg del llibre escriu que, si hagués tingut diners, hauria debutat com a director amb els relats de ‘Juana, la bella durmiente’ o ‘La ceremonia del espejo’, de finals dels anys seixanta. Un barreja ‘La bella dorment’ i Juana la Loca, i l’altre, vampirisme i misticisme, ¿li agrada el gènere? Comparant-los amb els relats que he escrit en aquest segle, en el XXI, aquells són bàsicament de gènere fantàstic. En recordo un, que no he inclòs al llibre, inspirat en ‘Blade runner’, escrit l’endemà de veure la pel·lícula. És sobre replicants i unitats de plaer, una història que fins i tot vaig arribar a desenvolupar com a guió, però no vaig acabar. És el que més escrivia als setanta i vuitanta. Els feia amb una clara intenció de tergiversar tot el que havia suposat la meva educació. Per això ‘La visita’ és una història de venjança contra els capellans que em van maleducar. ‘La redención’, que és gènere bíblic, està escrit per desactivar l’educació que em van donar. En aquest segle m’ha anat guanyat l’autoficció, sense ser totalment això, però, sí, el fet de prendre’m a mi mateix com a punt de partida. ‘Memoria de un día vacío’ és molt confessional. Està ambientat un Dijous Sant i escriu que és un solitari expert, però que ha arribat a aquesta situació per no haver-se treballat veritables relacions d’amistat o desatendre les que tenia. En aquest conte em sento molt exposat. Molts d’aquests relats no els havia tornat a llegir, i alguns són del 1968, més o menys. Una de les sensacions grates que vaig tenir a l’acabar d’editar el llibre és descobrir-me que ja era qui soc ara, el que escrivia aquests contes als 18 anys. Una altra sensació és la de sentir-me més exposat en els relats que en les pel·lícules, i hauria de ser al revés, perquè una pel·lícula és una pantalla, està viva, són personatges, mentre que un llibre es presta més a la imaginació del lector. Jo soc una persona pudorosa, i en els contes que parlen de la meva soledat m’exposo més que en les meves pel·lícules, tot i que en aquestes també ho faig. «En els contes que parlen de la meva soledat m’exposo més que en les meves pel·lícules» A ‘Dolor y gloria’, per exemple. Però, curiosament, a ‘Dolor y gloria’ no dirigeixo Antonio Banderas com si estigués fent de mi. El dirigeixo amb distància i no em sento interpretat per ell. No obstant, en aquest relat del Dijous Sant soc jo llançant-me directament a escriure sobre el que estic sentint en aquell moment. I el relat de la mort de la meva mare també és molt íntim. Però ja són allà i ara pertanyen al lector. Quan parla d’‘Un tramvia anomenat Desig’ i de la pel·lícula de John Cassavetes ‘Opening night’, que és en la base del relat ‘Demasiados cambios de género’ i de ‘Todo sobre mi madre’, vostè assegura que se les apropia i les barreja com una cosa seva. ¿No és més un joc de miralls entre el film de Cassavetes i el seu? El meu film està dedicat a Bette Davis, Gena Rowlands i Romy Schneider, que eren actrius que havien fet d’actrius a ‘Tot sobre Eva’, ‘Opening night’ i ‘Lo importante es amar’. No és una imitació ni un robatori que faig a Cassavetes o Mankiewicz, sinó que ho faig meu perquè parteixo de la meva experiència com a espectador. Em serveix d’inspiració, no ho oculto, li reto homenatge i ho va integro com una part activa de les meves pel·lícules. No dissimulo que l’accident d’Eloy Azorín a ‘Todo sobre mi madre’ està inspirat en ‘Opening night’, però jo segueixo el meu camí. La vida és imperfecta per si mateixa i necessita la ficció per omplir tots aquests buits i fer-la més grata. És molt bonic ‘El últim sueño’, el relat escrit després de la mort de la seva mare: revela que ella li va ensenyar que la realitat necessita ser completada amb la ficció. Nosaltres vivíem en un carrer molt precari, amb molta gent analfabeta, i la meva mare els llegia les cartes. Jo després escrivia les cartes de contestació. Em vaig adonar que al llegir-les s’inventava coses. Jo era molt petit llavors i vaig arribar a renyar-la per això. Ella inventava coses molt pertinents i que podien ser reals. Anys després, quan hi vaig reflexionar, vaig pensar que era la millor lliçó que es podia donar a un narrador. La vida és imperfecta per si mateixa i necessita la ficció per omplir tots aquests buits i fer-la més grata. No ha retocat cap dels relats amb l’excepció de ‘Vida y muerte de Miguel’, que és la sorprenent història de la vida d’un home explicada en sentit oposat, plena de descripcions molt suggerents. Crec que el vaig escriure en un poble de Càceres, abans d’anar-me’n a Madrid. Em va sorprendre al tornar a llegir-lo, perquè no recordava que hi hagués aquesta reflexió sobre una cosa que m’importa molt, la memòria, i també la futilitat de les coses, la seva desaparició com si no haguessin existit. Comença amb el fet de néixer amb dolor, que ja és una tragèdia en si mateix. El relat explica el mateix, però necessitava uns retocs formals. Vostè l’associa amb la pel·lícula posterior de David Fincher, ‘El curiós cas de Benjamin Button’, que partia d’un conte de Scott Fitzgerald. Amb aquest tipus de coincidències m’he trobat molt. Havia escrit una història de sirenes amb aspecte humà molt abans que s’estrenés ‘1, 2, 3... splash’, i jo volia portar-la al cine. Evidentment, el temps passa i algú arriba a tenir una idea semblant. A ‘¿Qué he hecho yo para merecer esto?’ em van dir que havia copiat el cop amb la pota de pernil del conte de Roald Dahl i l’episodi de la sèrie de Hitchcock, però ni havia llegit el relat ni he vist l’episodi. En el conte inspirat en ‘Blade runner’ jo posava tota mena de dones extraordinàries, n’hi havia una d’endimoniada, una mica de ‘poltergeist’, les replicants feien les feines de la casa i eren les que d’una manera natural feien el millor techno i música electrònica... Una estava escrita per a Chus Lampreave. En el relat tocava molts temes que dècades després s’han tractat en el cine. El protagonista de ‘La visita’ és escriptor, i el del film en què s’inspira, ‘La mala educación’, és cineasta. Sempre barrejo tot el que llegeixo, que veig en el cine, la meva pròpia vida, el que escric, i tot això és una única cosa indivisible. De vegades un relat es converteix anys després en una pel·lícula diferent. El 2004 ja no tinc aquest sentiment cap a l’Església; l’Església ja no és un problema per a mi. ¿No hi va haver possibilitat en els setanta de publicar algun relat a revistes com ‘Star’? Sí, a ‘Star’ en vaig publicar un, després un altre a ‘Vibraciones’, i a ‘El Víbora’ va sortir el relat llarg ‘Fuego en las entrañas’ i la fotonovel·la ‘Toda tuya’. En aquella època anava molt a Barcelona a posar els curts que feia en Super 8 i vaig connectar immediatament amb Nazario, Mariscal, Ocaña i els que feien ‘El rollo enmascarado’. Hi havia una gran activitat ‘underground’.

El més llegit