Picasso i les dones: el maltractament que «s’eludeix» per l’aniversari de la seva mort

«Si t’arrosseguen per terra [estirant-te] dels cabells, t’apaguen cigarrets a la pell, et tanquen amb clau a casa o t’amenacen de llançar-te al riu Sena, tot d’agressions que Picasso va perpetrar contra les seves dones, t’estan maltractant, d’això no hi ha cap dubte», recalca la historiadora de l’art Eugenia Tenenbaum. «No ens hem de preguntar per què elles no el van abandonar, sinó per què ell va maltractar les seves parelles, amistats i fills», apunta en vista d’un dels debats que ha generat l’efemèride, aquest 8 d’abril, dels 50 anys de la mort de Pablo Picasso (1881-1973). Dels múltiples actes i exposicions arreu del món amb motiu de la commemoració, només una, al Brooklyn Museum de Nova York, al juny, es fixarà en les parelles de l’artista. Entre les novetats llibresques, la de Tenenbaum, ‘Les mujeres detrás de Picasso’ (Lunwerg), on la també experta en perspectiva de gènere reivindica Jacqueline Roque, Fernande Olivier, Eva Gouel, Olga Khokhlova, Françoise Gilot, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar i Geneviève Laporte, recorda els diferents graus de violència –física, psicològica, econòmica i vicària– que van patir per part del pintor del ‘Guernica’. «La violència que va exercir es continua obviant, com sempre, traient-li importància o justificant-la».« »No s'afronta, s’eludeix L’autora gallega lamenta que, davant l’efemèride, això «es continuï obviant, com sempre, traient-li importància o justificant-ho.« »No s’afronta, s'eludeix». «Ara que es baten rècords de denúncies, agressions i assassinats per violència de gènere, el discurs museístic i artístic té la responsabilitat d’educar en el canvi i la igualtat, però fa dècades que museus i institucions es neguen a formar part d’aquest necessari canvi social», opina. «Reduir el paper de les vuit dones al de meres muses és una falta a la veritat», diu Tenenbaum, que destaca el «talent desbordant» d’unes pintores, fotògrafes, ballarines i escriptores que van quedar eclipsades per Picasso. El llibre, amb il·lustracions, entre d’altres, de María Hesse, Esther Gili, Lady Desidia, María Herreros i Sara Herranz, s’apropa a les parelles de Picasso a través de textos de ficció i breus biografies sustentats amb una nombrosa bibliografia. «Hem sentit que eren fràgils mentalment, histèriques, melancòliques, castradores... Però al revisar les fonts primàries amb una altra perspectiva i investigar-ne altres de noves descobreixes que així era com Picasso i els biògrafs parlaven d’elles, no com eren realment ni com van parlar de si mateixes», constata la també autora de ‘La mirada inquieta’. «Més que condemnar l'artista, l’important és contextualitzar i recontextualitzar –assenyala la historiadora–. No s’ha de separar l’obra de la persona que la crea. Aquesta separació només es planteja al parlar de violència masclista o d’una altra mena. A les subhastes o exposicions no se separa perquè en depèn el valor de mercat de l’obra. Només se separa, o almenys es fa veure, quan és necessari que aquests homes continuïn generant ingressos malgrat que siguin agressors, maltractadors o manipuladors. ¿Han deixat de ser intocables Woody Allen, Roman Polanski o Plácido Domingo? No». Sota aquestes línies, les protagonistes del llibre de Tenenbaum: Vuit dones a l'ombra del genial artista Fernande Olivier (1881-1966) Nascuda com Amélie Lang el 1881 a París, abandonada pels seus pares en mans dels seus oncles, de qui va patir abusos i maltractaments, es va escapar del foc per caure a les brases al ser segrestada i abusada per qui seria el seu marit maltractador, Paul-Emile Percheron. Se’n va escapar, però va viure amb un escultor pedòfil abans de conèixer Picasso el 1905, quan tenia 22 anys. Va trencar la relació amb ell el 1912 a causa de la malaltissa gelosia del pintor, que va arribar a tancar-la amb pany i clau al seu estudi, no la deixava sortir sola i li va prohibir que treballés per a d’altres. Però també per la falta d’atencions per part d’ell, ja que dos anys abans, en un viatge a Catalunya, Fernande havia contret una infecció de ronyó. Va morir el 1966 als 84 anys, sola, malalta i sense diners, després de publicar diversos llibres de memòries, entre ells ‘Cuando Picasso era bombero’. (Retrat realitzat per Picasso) Eva Gouel (1885-1915) Moltes incògnites envolten la curta vida de la musa i esposa a qui Picasso va dedicar la seva sèrie ‘Ma jolie’. Eva Gouel es va canviar el nom pel de Marcelle Humbert i el 1910 va coincidir amb Fernande Olivier, quan encara estava amb Picasso. Durant dos anys van mantenir en secret un triangle amorós fins que Olivier es va distanciar i Gouel va deixar la seva feina per dedicar-se a l’artista. El 1913 va caure molt malalta. No hi ha unanimitat sobre si tenia tuberculosi, càncer de gola o de pit. Coincidint amb la Primera Guerra Mundial, ella va empitjorar i ell li demana matrimoni, proposta que ella va acceptar. Va morir el 1915, als 30 anys. Tenenbaum apunta que ella sabia que hi havia altres dones per les marques de maquillatge a la roba o el rastre d’un altre perfum a la pell de Picasso, però que no sentia rancor, sinó agraïment, i no l’hi retreia. (Il·lustració de Lady Desidia) Olga Khokhlova (1891-1955) Aristòcrata nascuda a l’actual Ucraïna el 1891, Olga Khokhlova era una ballarina del Ballet Rus que va recórrer Europa i els Estats Units de gira. Va conèixer Picasso a Roma el 1917. Es van casar un any després i ben aviat una lesió la va fer baixar dels escenaris. Durant la Revolució Russa va perdre tot contacte amb la seva família a Rússia, a la qual després enviava diners des de París per ajudar-los a sobreviure. El 1921 va néixer el seu primogènit, Paulo. El matrimoni va entrar en crisi el 1925, època en què l’Olga estava preocupada per la salut de la seva mare, que va morir el 1927 sense tornar-la a veure. Descobrir que la jove Marie-Thérèse Walter esperava un fill del pintor malagueny va dinamitar el matrimoni, tot i que l’Olga va rebutjar firmar el divorci i ell es va negar a repartir els béns. No se sap gaire de la seva vida després, només que va morir de càncer, sola, el 1952. Marie-Thérèse Walter (1909-1977) Ella tenia 17 anys i ell 45 quan el gener de 1927 es van conèixer a les Galeries Lafayette. Al juny van començar una relació que van tenir en secret durant una dècada. Primer, perquè ella era menor, i segon, perquè continuava casat amb Olga Khokhlova, que podia utilitzar l’adulteri com a agreujant en el procés de divorci. Marie-Thérèse va copar l’obra del malagueny entre 1928 i 1935: 222 peces porten el seu nom i dos dels seus retrats –‘El somni’ i ‘Nu, fulles verdes i bust’– figuren entre les deu obres d’art més cares. En una entrevista, ella mateixa recordava les «pràctiques sadomasoquistes de l’artista, que n’esperava total submissió» i la castigava si no l’obtenia. Li va arribar a cremar la pell amb cigarrets. Només van conviure junts dos mesos després que el 1935 nasqués la seva filla Maya (que va morir el desembre passat). Dos anys després la relació es va anar refredant, tot i que van mantenir correspondència fins a 1970, quan la llei francesa va obligar l'artista a passar-li una pensió. A mare i filla se’ls va prohibir anar a l’enterrament del pintor, el 1973. Quatre anys després, Marie-Thérèse es va penjar. Tenia 68 anys. Dora Maar (1907-1997) Reconeguda fotògrafa, pintora i escultora surrealista elogiada per Cartier-Bresson i militant contra el feixisme als corrents d’esquerra del París dels anys 30, Dora Maar va conèixer Picasso el gener de 1936 al cafè Les Deux Magots i van iniciar una dècada de relació. Quan la República espanyola li va fer l’encàrrec per al pavelló de l’Exposició Universal d’aquell any, Maar el va convèncer per dedicar-lo al bombardeig de Gernika i ella en fotografiaria el procés. L’ocupació nazi la va sumir en l’ansietat i va encadenar crisis nervioses i depressions agreujades per les batudes alemanyes, la mort sobtada de la seva mare mentre parlava per telèfon amb ella i les infidelitats del pintor. Ell la va maltractar psíquicament i físicament fins deixar-la inconscient i la va ingressar en un psiquiàtric on va rebre electroxocs, fins que el poeta i amic Paul Éluard la va treure d’allà. Des d’aleshores, ella va trencar amb el cercle surrealista i amb Picasso i es va dedicar a la pintura i a la fotografia. Va morir el 1997, als 89 anys, oblidada i desconeguda. (Il·lustració de María Herreros) Françoise Gilot (1921) Nascuda el 1921, Françoise Gilot va estar educada i envoltada de valors progressistes i lliures de biaixos de gènere, sobretot gràcies a la seva mare i la seva àvia materna, i va desenvolupar inclinacions artístiques. El 1943, quan tenia 22 anys, va conèixer, al restaurant Le Catalan, un Picasso de 62, amb qui va començar aviat una relació que va durar fins a l’any 1955. Firmava les seves obres com F. Gilot per evitar els prejudicis contra les dones artistes. Durant l’ocupació nazi de París va col·laborar amb la Resistència com a correu amb bicicleta, vestida amb els colors de la bandera francesa. Va ser l’única de les seves dones que va saber plantar cara a les manipulacions i humiliacions del malagueny, assenyala Tenenbaum. Va ser estreta col·laboradora d’ell ajudant-lo al seu taller, però també ocupant-se de les tasques domèstiques. El seu nom figura en 183 obres de Picasso. El seu fill Claude va néixer el 1947, i Paloma, el 1949. La relació es va deteriorar i el 1953 ella va decidir deixar-lo. Dos anys després es va casar amb un antic amic seu. El pintor va reaccionar exercint violència vicària: mentre Gilot estava de lluna de mel, ell es va negar a portar al metge la Paloma, que estava molt malalta d'apendicitis, va desvalisar la casa que havien compartit i la va amenaçar de boicotejar la seva carrera artística assegurant-li que estava «acabada». Avui, amb 101 anys, és una reconeguda artista i escriptora. (Il·lustració d’Ana Santos) Geneviève Laporte (1926-2012) Hi ha molts buits biogràfics al llarg de la vida de la poeta Geneviève Laporte, nascuda el 1926 i morta el 2012, als 85 anys. Als 17, el 1944, va aconseguir una entrevista amb Picasso, que li treia 50 anys, per al diari escolar. La relació, que va començar de manera platònica, va durar fins al 1953 i després va quedar-ne un vincle d’estreta amistat. La seva història de dos anys, només coneguda per un reduït cercle íntim, no es va fer pública fins als 70, quan ella mateixa ho va revelar a les seves memòries. El 1951 havia firmat un sol contracte com a actriu i el 1954 va publicar el primer dels seus poemaris, un d’ells –‘La sublime porte des songes’– premiat per l’Acadèmia Francesa el 1999. El 2005 es van subhastar 20 dibuixos que Picasso va fer d’ella i que van arribar a xifres milionàries. Jacqueline Roque (1926-1986) És Madame Z a les primeres obres que li va dedicar Picasso ––en total van ser 400, 311 amb el seu nom–, en al·lusió a Le Ziquet, zona de la Costa Blava on es van conèixer el 1953, al taller de Madoura, on treballava com a dependenta. Ella tenia 27 anys i ell, 72. Jacqueline Roque havia trencat amb el seu marit i pare de la seva única filla arran de les seves infidelitats. Françoise Gilot havia deixat el pintor i ell va festejar amb Roque durant sis mesos fins que ella va accedir, i van iniciar una relació de 20 anys. El 1961 es van casar en secret i ella es va consagrar a l’artista: va exercir com «la seva secretària, la seva infermera, la seva xòfer, la seva assistenta, la seva model i la seva estreta col·laboradora». Tanmateix, les filles del pintor i part del seu entorn la van acusar d’aïllar-lo del món. El 1966 va comissariar a París l’exposició més important de Picasso fins ara, però la seva dedicació li va provocar insomni i fatiga crònica abans de caure presa de l’alcohol i els somnífers quan ell va morir, moment en què es va lliurar a difondre la seva obra i exercir-ne d’agent. El 1986, als 60 anys, es va engegar un tret. (Il·lustració d’Esther Gili)

Picasso i les dones: el maltractament que «s’eludeix» per l’aniversari de la seva mort

Als 50 anys de la mort del pintor, la historiadora Eugenia Tenenbaum reivindica en un llibre les amants i dones del pintor i recorda els diferents tipus de violència a què les va sotmetre

MULTIMÈDIA | Picasso, el caràcter d’un geni

El més llegit