¿Qui va ser el veritable exorcista del Vaticà?

«Jo parlo amb el Diable cada dia», assegurava sovint el Pare Gabriele Amorth, principal exorcista de l’Església catòlica i de qui es diu que al llarg de més de 30 anys, fins a la seva mort el 2016 als 91 anys, va realitzar més de 100.000 intervencions contra dimonis i casos de possessió. «¿Sabeu per què el Maligne fuig quan em veu? Perquè soc més lleig que ell», solia dir fent broma també. Amorth té un aspecte idèntic al de l’actor Russell Crowe a ‘El exorcista del Papa’, el llargmetratge que ara arriba a la cartellera i que suposadament s’inspira en ‘Memorias de un exorcista’, el més famós dels més de 20 llibres que el sacerdot va escriure sobre la seva experiència. La legitimitat d’aquesta font no ha impedit que l’Associació Internacional d’Exorcistes, que ell va cofundar el 1994 i que compta amb més de 400 membres de diferents parts del món, expressés fa unes setmanes el seu temor que la pel·lícula sigui un mer «espectacle destinat a inspirar terror en l’espectador», i que sigui «contrària a la realitat històrica» i «ofensiva respecte a l’estat de patiment en el qual es troben els que són víctimes d’una acció extraordinària del dimoni». Amorth, tot sigui dit, sentia predilecció per les pel·lícules centrades en la seva professió, o almenys per la més famosa de totes, ‘L’exorcista’ (1973), que considerava «substancialment exacta»; tant és així que, al final de la seva vida, va permetre al director d’aquell clàssic del cine de terror, William Friedkin, que el filmés practicant un exorcisme i convertís la gravació en el documental ‘The Devil and Father Amorth’ (2018). Fora d’això, considerava que la cultura pop era culpable en bona mesura per les accions del diable. Alguns dels blancs de la seva ira eren Marilyn Manson i ficcions de vampirs com la saga ‘Crepuscle’, que segons el seu parer arrosseguen els joves al costat fosc; els llibres protagonitzats per Harry Potter, perquè considerava que inciten a l’ús de la màgia negra; o el ioga, que segons la seva opinió era una via d’accés a l’hinduisme i altres religions orientals basades en la fal·làcia de la reencarnació. En els seus últims anys, així mateix, també es pronunciava en contra que els nens celebressin la festa de Halloween. Malgrat el que tot això pugui suggerir, no obstant, Amorth no veia Satanàs darrere de cada cantonada. Era conscient que la majoria dels que acudien a ell no eren persones posseïdes sinó meres víctimes de malalties mentals com l’esquizofrènia. De tant en tant, això sí, presenciava fenòmens completament inexplicables segons les lleis naturals. Cossos que s’arquejaven de formes anatòmicament impossibles o levitaven un metre sobre el terra. Un nen d’11 anys traient-se de sobre amb facilitat els tres policies corpulents que l’immobilitzaven, i a un de 10 aixecant una taula enorme. Gent capaç de vomitar pètals de rosa, i trossos de ferro, i fragments de vidre, o de parlar en idiomes que mai havien tingut ocasió d’aprendre. Assegurava no haver tingut mai por del diable. Altres de les seves frases de capçalera era: «De fet, puc dir que ell és qui té por de mi». Als 14 anys Com es detalla en els seus llibres, Amorth havia descobert la seva vocació religiosa als 14 anys, però durant un temps les circumstàncies havien desviat la seva vida en altres direccions. Va combatre en la Segona Guerra Mundial, i al final del conflicte va ser condecorat per la seva lluita contra els nazis. Posteriorment va estudiar Dret i es va veure immers en el món de la política, i va arribar a treballar en la Democràcia Cristiana italiana amb el futur Primer Ministre del país Giulio Andreotti. Va ser ordenat sacerdot a punt de complir els 30 anys, el 1954, però no va començar a practicar exorcismes fins a 1986. Portava a terme els seus rituals en una habitació aïllada dels carrers romans –«així ningú pot sentir els crits»–, i per fer-ho sempre comptava amb dos crucifixos de fusta, un hisop amb què dispersar aigua beneita i un flascó d’oli consagrat; també utilitzava una estola porprada de sacerdot, amb la qual embolicava el coll del pacient, i un llibre d’oracions. Això, en qualsevol cas, era l’habitual, tot i que afirmava ser capaç de purgar possessions demoníaques també a través de Skype. Inevitablement, la seva fanàtica persecució de l’Anticrist i la seva tendència a convertir-la en un espectacle li van posar en contra els sectors més progressistes de l’autoritat eclesiàstica. També algunes de les seves afirmacions. Molts van sentir que, a l’afirmar que els escàndols d’abusos sexuals descoberts en el si de l’Església eren una prova que el diable s’havia infiltrat al Vaticà, Amorth estava oferint una via d’escapament moral massa senzill per als capellans pederastes; i, així mateix, alguns consideraven que la seva afirmació que Adolf Hitler i Josef Stalin estaven posseïts per Satanàs era una manera de convertir els genocides en víctimes. En canvi, sempre va tenir del seu costat els tres pontífexs més recents. D’una banda, tant Joan Pau II com Benet XVI no només respectaven la pràctica d’exorcismes sinó que, pel que sembla, estaven familiaritzats amb ella de primera mà; per un altre, Francesc ha estimulat el reclutament i la instrucció d’exorcistes, i ha instat totes les diòcesis a tenir almenys un capellà especialitzat en aquests rituals a les seves files malgrat que la majoria dels creients consideri que les possessions demoníaques són una fantasia. O, potser, precisament per això. Al cap i a la fi, com va dir Amorth, «el Diable sempre s’amaga, i el que vol per sobre de tot és que no creguem en la seva existència».

¿Qui va ser el veritable exorcista del Vaticà?

Russell Crowe es posa a la pell del principal exorcista de l’Església catòlica, un home que va realitzar més de 100.000 intervencions contra dimonis i casos de possessió

El més llegit