Parlem de maternitat gòtica: el cas d’‘El paper de paret groc’, per Laura Fernández

No passa sovint que un escriptor parli bé d’un altre. I molt menys que un escriptor escrigui sobre un altre. Que el conegui tan bé, que tan íntimament hagi explorat la seva obra, que se senti capaç de dedicar-li no únicament unes paraules d’elogi, sinó fins i tot un llibre sencer. Va passar amb Vladimir Nabokov. L’autor de ‘Lolita’ i de ‘Pnin’, de ‘Foc pàl·lid’ i de ‘La veritable vida de Sebastian Knight’, va escriure un divertidíssim assaig biogràfic i literari sobre Nikolai Gógol. El va publicar l’any 1944. És a dir, gairebé un segle després de la mort de l’autor de la hilarant, inacabada i gairebé un gènere en si mateixa ‘Les ànimes mortes’. Nikolai Gógol, el geni rus que ho va esquivar gairebé tot, inclosa la seva pròpia fama, havia mort el 1852, als 42 anys. A ‘Nikolai Gógol’ (Anagrama), Nabokov dona curs a la seva passió per la traducció –assenyalant els imperdonables errors en les traduccions de Gógol que ha llegit, i traduint ell mateix els seus passatges preferits perquè diguin, per fi, en anglès, i en la resta de les llengües, el que en realitat diuen–, i entre innombrables anècdotes que gairebé semblen extretes d’una de les seves novel·les amb escriptor dins, parla meravelles de la mare de l’autor d’‘El nas’. Com si Maria Gógol fos, en comptes de la mare d’un escriptor, un personatge, diu d’ella que anava per aquests mons de Déu explicant a tothom que el seu fill era l’autor de qualsevol de les novel·les que trovava, ¡i era sempre una obra mestra! També deia que havia inventat les locomotores i els vaixells de vapor. Entusiasta fins al deliri i semblant en extrem al seu propi fill fins al punt de creure en la mateixa classe d’horrorós infern –inventat per ella mateixa–, Maria Gógol és un estrany tipus de mare de creador, similar al que va ser el pare del pintor J. M. W. Turner, que vivia per comprar-li al seu fill teles i pigments, i hi creia tantíssim que, quan va morir, el pintor va quedar orfe en més d’un sentit. A l’altre extrem dels dos exemples se situarien la mare de John Kennedy Toole, que va tractar el seu fill com una joguina, i la inevitablement desesperada mare de Charlotte Perkins Gilman. El que va passar amb la mare de Charlotte Perkins Gilman és que, com va explicar en la seva autobiografia, només es mostrava afectuosa amb ella quan es pensava que estava adormida. ¿Maternitat o tortura? Charlotte Perkins Gilman, feminista pionera –va néixer el 1860 i va estar involucrada en les lluites pels drets civils de les dones entre finals del segle XIX i a mitjans de la dècada de 1920– i també en la fundació d’una pretèrita ciència-ficció –els seus relats no se semblaven a cap altre perquè s’allunyaven cap a un futur utòpic en què tot era, per fi, possible–, és autora del gòtic i terrorífic relat ‘El paper de paret groc’ (Laertes). A ‘El paper de paret groc’, una dona sense nom acaba perdent el cap –en plena depressió postpart, Gilman va dir que la maternitat mai va encaixar amb ella, que el seu nadó només li provocava patiment–, tancada en una habitació de parets forrades d’un monstruós paper pintat groc. Explicat a la manera com H. P. Lovecraft explicava les seves històries, amb alhora un to una mica hipnòtic i poderosament pròxim –Lovecraft va dir d’ell que s’elevava al nivell dels clàssics–, el relat construeix, en molt poques pàgines, una presó mental per a la protagonista, que va ser una presó real per a la seva autora: la que li va imposar un presumpte metge –al qual no tem citar, com va fer Anna Starobinets a ‘Tienes que mirar’ (Impedimenta), el seu ‘memoir’ sobre un embaràs terrorífic en l’atroç laberint de la burocràcia sanitària russa– segons el qual l’única manera de curar el brot d’histèria que li va diagnosticar consistia a no tornar a tocar un llapis –ni fer res més que cuidar al nadó– la resta de la seva vida. Relat absorbent Maggie O’Farrell, l’autora de la celebradíssima ‘Hamnet’ i també d’‘El retrat de matrimoni’ (L’Altra Editorial), ha escrit sobre l’impacte que li va suposar llegir ‘El paper de paret groc’ quan tenia 16 anys. Havia demanat com a regal de Nadal un volum titulat ‘The Oxford book of gothic tales’, una recopilació de contes de terror. Es va ficar al llit aquella Nit de Nadal per llegir-lo i estava a punt d’apagar el llum quan va trobar l’inici del relat de Gilman i, de sobte, va ser com si el conte la succionés. Passa cada vegada. Llegir Gilman té alguna cosa d’il·luminació macabra. Desapareixes allà dins, i apareixes al final del relat preguntant-te què ha passat, i on és el paper groc, ¿has aconseguit, tu també, escapar-ne, com totes aquestes altres dones?

El més llegit