María Kodama: tan fràgil, semblava immortal

Ha mort Kodama, María Kodama, segment major de la vida de Jorge Luis Borges, a qui va cuidar com si tingués amb ell tots els parentius, també els parentius rars, fins i tot no dits, i que potser ell hagués trobat per definir-la. Era com immortal, blanca, espantada que espantava, una dona delicada i subtil, dotada també d’una força interior, capaç de destruir amb una mirada una certesa, si es referia a la vida de Borges, o a la seva vida personal amb Borges. Una de les vegades que jo mateix vaig tenir la sort de trobar-me amb ella sense que ja hi fos Borges, lligada ella a la seva memòria i a la realitat que va voler per a la seva biografia, com a vigilant de la plaça major de l’escriptor més important de la llengua espanyola del segle XX, jo vaig ficar la pota, i va ser per sempre. Tot i que ella no tenia raó. Va ser per raons diverses. María Kodama havia fet molts amics a Espanya, a Madrid i també a Còrdova. Aquí es va produir l’embolic que ara, tants anys després, puc explicar, ai, sense que ella s’enfadi. Borges era a Madrid, convidat pels seus editors, llavors Alianza Editorial. I l’editorial, que tenia de director Javier Pradera, es va trobar que l’il·lustre cec no tenia companyia per passejar, per sopar, per exemple, per la ciutat. I a Pradera, que també era un alt càrrec d’El País, se li va acudir que jo mateix havia de complir aquest paper de cicerone. ¿I Kodama?, li vaig dir a l’editor. «Kodama és a Còrdova». Així que la vaig suplantar, la vam suplantar, ja que fins i tot la meva filla, que tenia sis anys, va acompanyar aquell home meravellós a un restaurant on, a més, donaven un plat prohibit per a un cec: vichyssoise. Al cotxe va anar cantant melodies islandeses, preguntant pels cognoms de cada un (li va agradar el de la meva mare, Calzadilla, ja que en alguna instància del seu propi viatge genealògic n’hi havia un d’igual), i, naturalment, per tot el que se li acudís. Era tan divertit com indiscret, així que en algun moment em va demanar, fins i tot, que posés a airejar la seva roba interior i les seves camises perquè, l’endemà, quan se n’anés, estiguessin ben netes. Va arribar, en tot cas, el moment de menjar, un sopar que havia de ser frugal perquè ell no podia conduir els aliments. Però el que va demanar va ser el més arriscat per a un cec: la maleïda vichyssoise. Aquest aliment afrancesat fet de filagarses només podia ser ingerit si algú tenia destresa amb la cullera, i ell estava impedit per fer-ho. Així que aquest cronista li va estar donant a cullerades aquell enginy, mentre ell interrompia el que fos amb tal d’explicar les seves ocurrències. L’endemà vaig estar encara amb ell, i em vaig emportar la millor impressió d’algú que, per la seva qualitat i la seva altura, podia haver-me manat fer mutis de seguida que el vaig deixar al quarto. No em va passar el que li va passar amb Mario Vargas Llosa, a qui li havia demanat a Lima que el portés a pixar («Serà vostè el meu capità») per després dir-li que, com que li havia parlat d’assumptes de cases, hauria d’haver sigut, a més del novel·lista que era, «un agent immobiliari». Hi va haver moltes anècdotes d’aquelles hores amb Borges. I com a tafaners som els periodistes les hi vaig voler explicar a Kodama aquell dia que ens vam veure al Palace de Madrid. Li vaig començar dient: -Una vegada que tu eres a Còrdova i Borges era sol a Madrid... Em va parar en sec (en sec de secor) i em va llançar aquesta advertència: -Mai he deixat sol Borges enlloc. Era veritat. Aquelles paraules eren veritat. Davant d’ella qualsevol cosa que aturés la seva relació amb Borges havia de ser part decidida per ella, i immediatament, i per sempre, mai vaig tornar a explicar-li què va passar amb l’encàrrec, tan grat, tan inoblidable, d’altra banda, de Javier Pradera. Ara que ha mort aquesta dona difícil i meravellosa, que de tan fràgil semblava immortal, la recordo en altres instàncies alegres, tot i que aquella tampoc va deixar de ser-ho, ja que Kodama em va portar després a grates hores de confidència raonable. Una vegada que va tornar a Madrid, anys després de la mort de Jorge Luis Borges, va ser per presentar una edició espanyola d’un llibre que sembla l’obra d’art per a un cec, la crònica gràfica del seu viatge amb globus pels deserts de Mèxic. Aquí em va explicar ella que els reis d’Espanya, els anteriors, els havien dit que anessin amb compte, perquè els bandits estaven per allà en forma de guerrilla i podia passar qualsevol cosa. «¡És que no volen que hi anem!», li va dir Borges a Kodama. «¡Hi anirem igual!, va seguir l’intrèpid poeta. En aquesta ocasió em va parlar molt de Borges. Remarco algunes coses. Era divertidíssim perquè no era poruc. Estava ansiós per pujar al globus. ¡Aquella nit no va dormir! Em va preguntar si creia que la canastreta seria de plàstic o de vímet. Suposem que de vímet, li vaig dir. Un cotxe anava seguint el recorregut, i allà havia de portar una caixa d’ampolles de xampany per a la gent del terreny on baixava i una altra a part per brindar per haver arribat bé. S’havia de trepitjar un estrep, i ell va recordar que, quan era un nen, havia sigut «un excel·lent genet». A qui el va ajudar a pujar a l’estrep li va dir: «Vostè és molt gran, pot trepitjar-me si no encerto a passar». Li vaig dir a Kodama que aquest viatge representava Borges. Ella ja estava en l’etapa que al periodista li deia el que fos, perquè ja no era la tafanera que li va anar dient que un dia havia usurpat la presència de Kodama. Així que ella em va dir coses que després han rondat pel meu cap com l’explicació més senzilla del seu amor per Borges, per cuidar-lo, per mimar-lo, per no deixar-lo ni un moment, cuidant els seus drets com si fossin la seva ànima, i la seva ànima com si fossin les seves poesies. «Mai més li van interessar a ell altres coses», em va dir, «que no fossin descobriments o coses que havia llegit i que després es feien una realitat que el fascinava». Aquest enamorament per Borges s’assemblava al de Borges per la vida. Durant anys vaig afirmar entre els que continuen tenint la temptació de fer-li de menys, perquè era o distant o antipàtica, que això era perquè ella estava al càrrec d’un tresor. I aquell home era un tresor que no va tenir millor guardià que aquesta dona que ara, des de les estrelles, continuarà vetllant per Borges, que també estarà despert a bord d’un globus de paper que sosté els versos que el van fer l’home més sorprenent, de més bonica imaginació, més rotunda i sensible, de les que es van fer en el segle que Borges va fer millor del que era. Gràcies a Kodama, també, en la part decisiva dels comiats. Aquesta vegada li toca a ella, i jo la veig moure el cap, posseïda de Borges, animada per Borges, vestits els seus ulls de Borges, al lloc on volia seure perquè era l’únic lloc del món on veia bé els grocs.

El més llegit