Maria Casares i Albert Camus: les cartes que van incendiar una passió amorosa de llegenda

«Orgullosos, possessius i gairebé despòtics», així defineix Olivier Todd, biògraf d’Albert Camus, l’escriptor i qui va ser la seva amant durant 16 anys, María Casares, llegenda de l’escena francesa. Quan es van conèixer, el 1944, ella era una actriu en ascens, tenia 21 anys i ell, 9 més i ja era el famós autor de ‘L’estranger’, la gran sensació literària de la França ocupada. El futur premi Nobel i la gran dama del teatre tràgic, filla de Santiago Casares Quiroga, líder republicà exiliat a França després de la Guerra Civil, es van conèixer quan ella va ser escollida per integrar el repartiment d’‘El malentès’, la primera obra de l’autor que es va portar al teatre. Van creuar les seves mirades i van iniciar una relació turbulenta que es desenvoluparia amb alts i baixos al llarg de 16 anys i que només acabaria amb la mort d’ell en l’accident de trànsit que li va costar la vida el 1960. Des del principi es van reconèixer com a iguals pels seus orígens espanyols i perquè a tots dos els agradava presumir de donjoanisme. Ella és una dona independent, d’ulls magnètics, veu sorrenca i potent, que ha tingut relacions amoroses però entre els seus plans no hi ha el matrimoni. Ell, com tants homes de l’època, no juga net. La seva dona, Francine Fauré, professora de matemàtiques i mare dels seus dos bessons, Jean i Catherine, és lluny de París, a Orà, Algèria, d’on procedeixen tots dos. Quan torna amb els nens, María Casares –a França passa a ser Maria Casarès– decideix trencar, però dos anys després els antics amants es tornen a trobar per casualitat al Boulevard Sant Michel i ja no se separaran. Missives apassionades Aquesta relació, gens secreta perquè Casares i Camus solien exhibir-se en públic, rebutjada però al final consentida per la dona d’ell, va generar per la seva pròpia condició una de llarga i intensa correspondència que a França va ser reunida el 2017 i ara s’acaba de publicar en castellà per Debate. És un volum de més de 1.000 pàgines que reuneix 865 apassionades cartes, com evidencia el «ens vam conèixer, ens vam reconèixer, ens vam entregar mútuament, vam aconseguir un amor ardent de cristall pur, et dona compte de la nostra joia i del que se’ns ha donat», escrit per ella, que de lluny escriu els textos més llargs de la seva correspondència. L’interès d’aquestes cartes supera el del seu caràcter amorós, gairebé teatral, que ens pot fer avergonyir com a lectors i testimonis d’unes emocions escrites només per ser llegides pels ulls del destinatari o la destinatària. Hi ha molt amor carnal, relatat amb exaltació, però a més són, en concret, una excel·lent barreja de diari íntim, crònica social, reflexions íntimes, culturals i històriques, amb una especial atenció a la vida teatral parisenca de la qual és un relat impagable. Les cartes tenen també un valor extraliterari important en el cas de Camus, perquè no va ser un home donat a la confessió íntima i en el cas d’ella són un bon exemple de dona que sap el que vol i sense cap por d’expressar-ho amb intensitat i de mesurar-se d’igual a igual amb els homes. No va ser fàcil la decisió de la filla i marmessora de Camus, Catherine, de treure-les a la llum. Sabia que per a la seva mare, depressiva crònica, morta el 1979, aquella relació va ser molt dolorosa. «A casa, després de la mort del meu pare mai vaig sentir parlar malament de María Casares. La meva mare l’esmentava amb respecte i fins i tot amb afecte», va explicar a aquest diari i només es va decidir a conèixer personalment l’actriu després que Francine hagués mort. Les missives li van arribar després de la mort de Casares el 1996, ja que així ho va disposar en el seu testament. «Estic agraïda a tots dos. Gràcies a les seves cartes la terra és més ampla, l’espai més lluminós, l’aire més lleuger, pel simple fet que ells existissin», escriu la filla en el pròleg de l’obra. No tan única No es conserven les respostes de l’actriu dels dos primers anys de la relació, etapa en què s’escriuen gairebé diàriament. A partir de 1948 amb el retrobament és evident que malgrat la passió, són conscients que han de mantenir vides autònomes i la freqüència es va reduint fins arribar a una quarantena de missives els últims anys. Aquests coincideixen amb nous amors extramaritals de Camus, tots mantinguts alhora: amb l’actriu francesa Catherine Sellers i amb la joveníssima pintora Mette Ivers, a qui tots anomenaven Mi i que amb els anys acabaria sent la segona dona de Sempé, el creador d’‘El petit Nicolas’. Totes les implicades estaven al corrent d’aquestes geometries amoroses que acceptaven de més bon grat –Casares– o pitjor –Sellers–. I en aquest punt resulta una mica risible el nom que l’autor d’‘El primer home’ li va donar a María: l’Única. Tot i que no és l’última missiva abans de l’accident fatal –aquest honor li correspon a Sellers–, quatre dies abans Camus escriu a Casares: «Estic tan content al pensar de tornar-te a veure que ric mentre t’escric. He tancat les meves carpetes i ja no treballo (¡massa família i massa amics de la família!). Així que no tinc raó per privar-me del teu riure, ni de les nostres vetllades, ni de la meva pàtria. Et beso, t’abraço fins al dimarts, que ho repetiré». No ho va arribar a fer. A María se li va negar la possibilitat d’anar a l’enterrament.

Maria Casares i Albert Camus: les cartes que van incendiar una passió amorosa de llegenda

Es publica per primera vegada en castellà la correspondència que els dos genis del teatre i la literatura es van creuar des de 1944 fins a 1960

El més llegit