El Liceu ja no és el que era: a favor i en contra d’una posada al dia radical

El gir del Liceu amb més propostes arriscades i atrevides de l’habitual ha conquerit la majoria de seguidors del Gran Teatre. L’aposta per la compositora Raquel García-Tomás, que ha triomfat amb ‘Alexina B.’, una òpera sobre una persona hermafrodita, així com la performàtica proposta ‘7 deaths of Maria Callas’ de Maria Abramovic i la hipnòtica versió de ‘Macbeth’ portada a terme per l’escultor Jaume Plensa han fet parlar molt. També han obert el coliseu a un altre tipus de públic. Algunes propostes han agradat més que d’altres, però, en general, la majoria d’aficionats consultats per El Periódico n’aplaudeixen l’audàcia. L’encadenament d’aquests tres títols, sumats a la polèmica posada en escena de ‘Tosca’, incideixen en la línia que ha obert al Gran Teatre Víctor Garcia de Gomar, director artístic des del 2019. Aquest «Liceu de les arts» amb el qual somiava quan va arribar al càrrec ha fet eclosió amb força aquesta temporada. Fruit d’aquesta unió entre la plàstica i la lírica i de les seves ganes d’anar més enllà de les fronteres físiques del coliseu, acaba de desembarcar a l’antiga presó Model una altra proposta sorprenent: el ‘Viatge d’hivern’ de Franz Schubert acompanyat d’unes projeccions animades d’obres del pintor i escultor Antonio López. La majoria de melòmans consultats aplaudeixen la línia de programació del Liceu. Tot i que alguns muntatges han agradat més que d’altres, hi ha unanimitat total quant a ‘Alexina B.’, una òpera rodona des del punt de vista musical, escènic i interpretatiu. Un èxit. «Una estrena mundial implica riscos. Afortunadament, el resultat d’‘Alexina B.’ és excepcional. Era impensable que agradés tant i a tanta gent diferent. Jo vaig anar a l’estrena i vaig repetir l’últim dia. Em va encantar», admet Jaume Graells, president d’Amics del Liceu. Graells també considera interessant haver donat la possibilitat a Plensa d’assumir ‘Macbeth’ tot i que la seva posada en escena no convencés tothom per igual. L’homenatge a la mítica Maria Callas de Marina Abramovic va ser un puntàs, segons la seva opinió. «És un espectacle que s’havia vist en grans teatres com els de Munic, París i Amsterdam». En el fons, com en qualsevol art, l’òpera necessita mirades noves i diferents. «Independentment de si agraden o no, el Liceu ha de connectar diferents creadors actuals d’àmbits diversos, perquè l’òpera és l’art total, la suma de música, teatre, dansa i escenografia». No es pot quedar ancorat en el passat. Tot i que va ser rebuda amb grans aplaudiments, després de la seva estrena al Liceu, alguns membres del món de l’art reconeixien que esperaven més d’Abramovic. «Vaig estar a punt de cridar ‘the artist is dead’ enmig de la representació», confessava el filòsof Xavier Bassas. «I les entrades eren molt cares», critica. Tampoc va convèncer a Raquel Friera, artista visual actualment embrancada en el projecte ‘Feminizing art history’, en què versiona performances mítiques de la història de l’art. La proposta d’Abramovic li va semblar massa simple. «Els vídeos tenien una estètica kitsch, amb colors saturats. Estava lluny del que s’està fent en el món del videoart ara mateix». Per comprovar-ho, afegeix, n’hi ha prou amb passar per l’exposició a la Virreina de Pedro Costa. Risc i coherència «Està molt bé que el Liceu busqui propostes arriscades. De posades en escena provocadores i trencadores ja n’hi ha hagut abans», diu Víctor Estapé, compositor i Director acadèmic del Conservatori Superior del Liceu. El que passa és que ara s’han encadenat diverses coses que surten del que és habitual. Respecte a la polèmica provocada pel muntatge de ‘Tosca’ de Rafael R. Villalobos assenyala: «Tenia una posada en escena molt conseqüent, però em va semblar una mica forçat el paral·lelisme amb Pasolini». «El ‘Macbeth’ de Plensa era visualment molt interessant però la direcció d’actors, antiquada, no aportava res». I tot i que aplaudeix ‘Alexina B.’, hi posa una pega: «El llenguatge musical no és especialment innovador. Musicalment resulten més transgressores altres òperes que s’han vist al Liceu de George Benjamin, Joan Guinjoan i Benet Casablancas». Però li ha agradat com l’obra s’acosta a un tema tan complex com el de les persones intersexuals. «És molt respectuosa, gens morbosa i aconsegueix que el públic s’interessi pel tema», assenyala. «A l’utilitzar un llenguatge més assequible, amb molta melodia, arriba molt, també per la gran tasca de tot l’equip: cantants, orquestra i direcció d’escena». Li agradaria veure més òpera d’avui al Liceu, «combinades amb òpera de gran repertori amb posades d’escena innovadores però coherents amb la dramatúrgia musical». Com a compositor que és, Estapé anima qui li hagi agradat ‘Alexina B.’ a no perdre’s la pròxima edició d’‘Oh!pera’, en què els nous creadors poden experimentar amb òperes de petit format. «És una manera de donar oportunitat a més gent sense assumir gaire risc, perquè muntar una òpera és car». Però li agradaria que el Liceu estrenés una òpera de nova creació a la sala principal «cada any o cada dos anys com a màxim». Fascinada amb ‘Alexina B.’ Magda Gassó, una veterana abonada al Liceu, va sortir «fascinada» amb l’òpera de García-Tomás. «És que fins i tot li va agradar a la gent de gustos diguem-ne conservadors més reticent al més modern i contemporani», indica. «Tot quadrava: les veus, la delicada posada en escena, el llibret era fantàstic i la música també». Enalteix la gran tasca de l’equip femení que hi ha al darrere i que s’arrisquessin «amb un tema complex i poc amable» com el de la identitat de gènere, molt actual també. «L’art està per fer-nos qüestionar coses, des d’altres mirades i lectures». Més enllà del seu valor artístic, ressalta: «Em va encantar que el Liceu apostés per una compositora. Ja tocava, perquè aquesta és la segona que ho aconsegueix en 49 anys». La proposta d’Abramovic no la va veure perquè «allò no era una òpera». El ‘Macbeth’ de Plensa li va deixar sensacions ambivalents. «És un Verdi, tot i que no una les seves obres més conegudes», apunta. «Vaig tenir la impressió que cadascun anava pel seu cantó. Tot i que l’escenografia era espectacular i la música va sonar molt bé, no es va produir aquesta conjunció de totes les arts que és l’òpera. Hi va haver moments en què tenia la sensació d’estar veient una exposició de Plensa en què sortien cantants». Això sí, té clar que vol continuar veient més apostes, tant en la línia de revisar clàssics des d’un òptica atrevida com de donar oportunitats a nous creadors. Des de l’elitista Cercle del Liceu, amb fama de conservador, han preferit no opinar. Sens dubte totes les últimes obres del Liceu han despertat interès, han generat molt debat i han atret nou públic que mai havia trepitjat el coliseu. I falta per veure encara què aportarà a final de temporada la tornada de Calixto Bieito. L’autor de polèmiques posades en escena d’‘Un ballo in maschera’, de Verdi i ‘Don Giovanni’, de Mozart presentarà al juliol la seva versió de ‘L’incoronazione di Poppea’, de Claudio Monteverdi, una de les primeres òperes de la història.

El més llegit