Lana Del Rey: noies tristes, noies trasbalsades, noies extremadament ‘online’

«It’s a shame that we die», xiuxiueja sobre pianos i violins Lana Del Rey a ‘Fingertips’, un dels talls del seu nou i novè àlbum d’estudi, publicat avui: ‘Did you know that there’s a tunnel under ocean blvd'. I és impossible no pensar immediatament en la cançó que la va catapultar a la fama, aquest ‘cause you and I / we were born to die’ del qual va emergir com a envoltada en un núvol de fum de color sípia, glamurosa i decadent, terrenal i etèria alhora. En l’era de nois amb pantalons de tub i guitarres, ningú va entendre res. Se la va acusar de no ser autèntica (¿per què ningú es pregunta sobre l’autenticitat de Nick Cave o Julian Casablancas?), de romantitzar les relacions abusives, de glorificar el somni americà, de presentar una tristesa passada per filtre Valencia. Es van escriure desenes de columnes sobre com Lana del Rey era la santa patrona de les noies tristes (aquest arquetip de dona que passava molt temps a internet i encarnava una estranya paradoxa: el desig d’expressar els seus sentiments més profunds a través d’una estètica al més artificial possible), i anticipava alguna cosa ara més acusada que mai: que tot és contingut, i que la identitat femenina és construïda a internet a través del que consumim. Verano Chica Hot (#goodvibesonly #poolside), Chica Desquiciada (#sylviaplath #fleabag #feral), Otoño Chica Sana (#selfcare, #workout #podcast)… Cada dia sorgeixen nous termes-mem a TikTok que defineixen una presumpta personalitat femenina i són convertits en suposades tendències culturals (i, per conseqüència, en nínxols de mercat). consumim tant que potser no sabem el que significa existir com una cosa invendible, escrivia la periodista Rayne Fisher-Quann. De tots aquests mems-tendència, no obstant, el de noia trasbalsades sí que inclou una punxant intuïció, d’aquí ve la seva creixent popularitat: no mirar-se a través dels ulls de ningú més que una mateixa. No complir la fantasia de noia empoderda a través d’una rígida rutina feina-gimnàs-tulipes-sempre-fresques-a-casa, o de noia absolutament-deprimida-però-absolutament-preciosa. No complir amb cap fantasia, i menys una de masculina. Entregar-se només i simplement al propi caos, caigui qui caigui pel camí. ¿Però que fina que és la línia entre estimar-se per damunt de tot i tancar-se en una mateixa? ‘Lately I can see / you wanted me sadder’, prossegueix Del Rey a ‘Fishtail’, una cançó sorprenent i magnífica amb la seva bona dosi d’autotune i veus alentides a la SALEM. Deu anys després, Lana del Rey continua sent Lana Del Rey, però ja no està trista. La llum s’obre camí a través de les esquerdes a ‘Ocean blvd’. Tènue, però imparable. No és estrany que una de les cançons es tituli ‘Kintusgi’, aquella tècnica japonesa segons la qual els objectes trencats s’arreglen omplint les fractures amb or, sense tapar-les. O que la presa del cor que obre ‘The grants’ –un preciós homenatge de Del Rey a la seva genealogia– sigui just una en la qual sentim una de les cantants equivocar-se d’estrofa. Perquè aquest és, en última instància, un disc que estén els braços cap al món i cap als altres. A l’amor. Per molts errors que hi hagi pel camí, per dolorós que pugui ser de vegades. Perquè l’amor mai ha sigut una via de sentit únic. És un camí que inevitablement convergeix en el dels altres, prengui després forma de relació romàntica, d’un familiar, una amiga, un Déu o el que tu vulguis. Estimar és comprometre’s amb el món, tot i que potser surti malament. Sonarà cursi, perquè ho és i perquè tant fa, però no serà sinó l’amor el que ens salvi. I Lana ho sabia des del principi.

El més llegit