La passió de Schubert i el sol d’Antonio López il·luminen la Model

Un cicle de cançons com el ‘Winterreise’ de Schubert (‘Viatge d’hivern, D. 911’) es presta a mil interpretacions i en ocasions s’ha arribat a presentar fins i tot escenificat. El Liceu ho sap bé, ja que en el record estan la versió que va mostrar en el Foyer el 2003 el prematurament finat director d’escena Santi Palés amb el baríton Markus Eiche i el pianista Jens Fuhr –en la línia de joies teatrals de petit format vistes en aquest escenari, com ‘Tórtola València’ de Xavier Albertí o els ‘Canticles’ de Britten de Tim Carroll– i, en el pol oposat, la formalitat de la lectura que el tenor alemany Jonas Kaufmann va proposar el 2014 en un mà a mà amb Helmut Deutsch a la sala gran oferta en la manera tradicional. En una nova proposta del coliseu líric, aquesta vegada el ‘Winterreise’ va abandonar les quatre parets de l’edifici de la Rambla en un exercici que va portar la marca Liceu a un altre racó de la ciutat. El cicle va prendre forma de la mà de la directora d’escena Bárbara Lluch, que s’inspira en una obra del pintor i escultor Antonio López utilitzant vídeos de Tal Rosner (molt coherents amb les poesies) i el disseny d’il·luminació de Conchita Pons, canviant els escenaris del Gran Teatre ni més ni menys que per les dependències de la Model, l’ex centre penitenciari barceloní. En aquest diàleg entre diferents arts, l’univers iconogràfic d’Antonio López (el recital es complementa amb una exposició a la mateixa Model) s’entrecreua amb la poesia de Wilhelm Müller, autor dels textos que Schubert va sublimar amb la seva música en dues col·leccions que s’unirien editades després de la seva primerenca mort. Tres mons units per la proposta de Lluch, que viatja des de la Model a la Manxa de López i als paisatges nevats centreeuropeus tristos, que canten al desamor i a l’ocàs de la vida. Perquè el ‘Winterreise’, tot i que mira a un amor no correspost, transcendeix aquest sentiment per convertir-se en una metàfora de l’existència humana i de la soledat. I tot i que la barreja de la llum d’Antonio López amb el to crepuscular d’aquest grapat de ‘Lieder’ semblés ser antagònica, l’elecció de la Model per al recital i per a l’exposició, un espai que contrastava amb el públic de nit d’estrena d’alt nivell, va brindar les necessàries arestes llòbregues i d’abandonament a què remeten les cançons. Al baríton Benjamin Appl –vestit de presidiari, que reptava entorn del piano i es movia per la galeria explicant al públic molt de prop–, va ser a qui li va tocar en sort posar el seu talent en aquesta proposta a què va aplicar el seu fraseig delicat, però també dramàtic, accentuant amb passió les poesies i projectant amb contundència en un espai que si bé no és òptim per fer música per la seva accentuada reverberació i per la seva permeabilitat acústica respecte del carrer Entença, sí que va funcionar adequadament. Tenint en compte que el cicle ha sigut interpretat per tenors, barítons, sopranos, contratenors i mezzos, que el timbre d’Appl no sigui prou fosc i que els aguts sescoltessin una mica ajustats, són detalls menors davant la seva entrega. James Baillieu, des del piano, va ser un acompanyant simplement magnífic, que va extreure un so pur i envoltant.

El més llegit