Luz Casal: «Pensar que la gent no és bona és una mica antic»

A la portada del disc se la veu obrint-nos una finestra amb vista al seu món interior. No m’agradaria que la gent pensés que el disc va d’un rotllo intimista, pesat. «Ja hi torna a haver algú explicant les seves nyonyes i penes». No, el que passa és que, a l’haver estat molt concentrada en les lletres, m’ha sortit un àlbum més íntim. És el disc amb més cançons seves de tota la seva trajectòria, tant lletres com músiques. ¿Se sent més segura com a autora que en el passat? Pot ser. Suposo que a l’anar sumant, amb el temps, cançons meves que han anat agradant a la gent, això m’ha donat confiança i una mica més de coneixement del que és fer una lletra i d’expressar-te amb un cert caràcter. Parlo de coses com la innocència, però amb contundència rítmica i sonora. No és la guitarrita i el lament. El tema ‘Hola, qué tal’ ve de quan, en el confinament del 2020, es va dedicar a fer trucades a gent que no coneixia, per suggeriment d’amics o familiars, i conversar sobre com se sentien. Ni més ni menys que 2.000 trucades. Déu-n’hi-do. Gens malament, no. La cançó reflecteix el que vaig viure i el que vaig experimentar, però amb un tamís, com si li hagués posat un vel. Al final, el que queda és aquesta predisposició a escoltar. «Truco només per saber com estàs. Soc aquí per al que necessitis». Per a mi va ser important poder fer això i sense intermediaris. D’algun temps ençà es parla molt de les coses tòxiques que ens envolten, i aquest disc sembla buscar l’extrem oposat, una puresa d’esperit, tot i que pugui sonar una mica naïf. És que la posició de pensar que la gent no és bona és una mica antiga. Aquí estem tots en el mateix tinglado. Ens donarem un cop de mà, intentarem ser una mica més que un mateix. M’interessa això: l’amistat, les coses de valor. Allà hi ha ‘La inocencia’, on canta que «el pes del rancor és una malaltia». Són aquest tipus de frases que en un altre moment de la meva vida crec que no m’hagués atrevit a escriure. Ara ha arribat el moment de dir que ja està bé, que no vull perdre aquells aspectes de la meva personalitat que em semblen collonuts. Perquè vas afegint capes de maquillatge i arriba un moment que el maquillatge s’escrostona i apareix una cosa que et disgusta. Jo no vull ser innocent badoca, sinó innocent intel·ligent. I en el tema que tanca l’àlbum, ‘Un poco más de amor’, parla del «naufragi de la humanitat». Però no és una cançó motivada per les convulsions actuals, ja que li va donar forma fa molts anys amb la desapareguda Carmen Santonja. La cançó té 30 anys i és de l’època de ‘A contraluz’. La paraula ‘amor’ és molt contundent, i pot referir-se al «t’estimo, m’estimes, t’estimaré...», però hi ha l’altre amor, el més universal. Les imatges de la cançó reflecteixen el nostre present. En els primers dies del conflicte entre Rússia i Ucraïna ho vaig veure clar. La versió original, que es va arribar a gravar i barrejar, era demolidora, però jo llavors sentia moltíssima ràbia i ara, moltíssim fàstic. Cansament d’observar els conflictes, una vegada rere l’altra, com si s’enquistés la història. Tot i que just abans hi ha ‘Un lugar perfecto’, peça amb música d’Étienne Daho, de qui anys enrere va adaptar ‘Un nuevo día brillará’. ¡Pot semblar una enorme contradicció! Reflecteix quan t’adones que, quan sents una certa harmonia, saps que no necessites res. Étienne Daho és un dels meus millors col·legues i aquí em va oferir una música original. Jo estava confinada i veia un mar que era com un mirall, i sentia que era al lloc adequat, al qual no arribaven els laments. Allà hi ha les dues cares de la moneda: la realitat dura i la gràcia de viure com dient que no es pot estar millor. Fa poc, quan va rebre l’Ondas, va deixar anar una queixa, o crítica, sobre la situació de la música en els mitjans audiovisuals. ¿Fins i tot Luz Casal té problemes perquè soni el seu nou disc? En moltes ràdios no sonarà. És així. En un lloc no sones perquè tens més de 40, en un altre perquè només posen un tipus de música i no hi entres. El meu propòsit va ser dir-ho d’una manera sarcàstica, que és una cosa que se’m dona molt bé. Tant se me’n fot tot, però m’importa un rave. Però em sento una persona privilegiada, que fa àlbums passant d’un registre a un altre sense haver de donar explicacions. I em sento en l’equador de la meva carrera. Potser és una mica arrogant dir-ho, però és el que sento. ¿Com viu l’exigència dels indicadors de l’èxit, el nombre de ‘streaming’, els ‘sold outs’? Avui sembla que s’acabi el món amb cada llançament i amb cada concert d’assistència obligatòria. És com una carrera en la qual no veus mai la meta, perquè sempre hi ha algú amb més seguidors que tu, i més ‘likes’, i que actua amb aforaments més significatius. És molt urgent i em provoca moltíssima ansietat. Cadascú és cadascú, i no vull caure en judicis ni en comparacions. Aquests dies estem tots commocionats amb el malbaratament escènic de la gira de Taylor Swift. Però jo ofereixo el que ofereixo, i mostro el que soc, entregant el màxim que puc, i així me’n vaig a dormir amb certa tranquil·litat.

El més llegit