Pregunta-ho a Cheryl Strayed, per Laura Fernández

Nathanael West, el genial escriptor que es va matar en un accident de cotxe de camí a l’enterrament del seu bon amic Francis Scott Fitzgerald, va publicar el 1933 una novel·la divertidíssima sobre un home que es dedicava a escriure una columna de consells sentimentals en un diari. La novel·la es titula ‘Miss Lonelyhearts’, és a dir, una mena de Cor solitari. Evidentment, el cor més solitari de tots és el de l’home en qüestió. Així, les cartes de les lectores no fan més que recordar-li tot el que no funciona en la seva vida. I una cosa així passa tant en la interessantíssima sèrie sobre la mercurial autora d’una columna anomenada ‘Pregunta-ho a l’Adelaida’, ‘Wolf Like Me’, com en la imminent adaptació de ‘Pequeñas cosas bellas’, de la famosíssima Cheryl Strayed. Cheryl Strayed és tan famosa que pot avalar Mary Karr en persona. El seu últim llibre, un assaig titulat ‘The Art of Memoir’ –literalment, l’art del memoir, o de la biografia–, té una única citació a la portada, de Cheryl Strayed. Chreyl Strayed ni tan sols es diu Cheryl Strayed. Va triar aquest cognom quan es va proposar recórrer a peu el sender del massís del Pacífic, el Pacific Crest Trail. El Pacific Crest Trail és un camí de 4.264 quilòmetres que va des de Mèxic fins al Canadà i travessa tres estats de la costa oest nord-americana. Al camí, hi ha alguna fletxa i llibretes tancades en capses de fusta en les quals deixar la teva empremta. Strayed va triar cites d’Emily Dickinson i d’altres escriptors, que firmava a mitges, per a cada capsa. Això va passar el 1995. Strayed va recórrer prop de 1.500 quilòmetres –més de 1.100 milles–. Va sortir del desert de Mojave amb una motxilla que pesava més que ella mateixa. L’escena, a la pel·lícula que va produir i protagonitzar Reese Whiterspoon –en la qual va topar amb el director de la llavors futura ‘Big Little Lies’, el desaparegut Jean-Marc Vallée–, permet fer-se una idea de fins a quin punt semblava una missió impossible al principi. La raó per la qual Strayed –cognom que significa «de carrer»– va emprendre una odissea tan gran té a veure amb com havia estimat la seva mare –una dona a qui la vida no va donar treva i que, en canvi, va disfrutar de cada segon–. La seva mare va morir d’un càncer fulminant quan l’autora tenia 22 anys. I es va enfonsar. Strayed es va tornar heroïnòmana, va deixar de tornar a casa, es va buscar una infinitat d’amants que de vegades eren poc més que clients i va destruir el seu fins aleshores felicíssim matrimoni. Es va fer miques ella mateixa. I va decidir que es recompondria tota sola, al desert, caminant. Ho va aconseguir. I tot i això, malgrat ser des d’aleshores un exemple de superació, no hi ha al guió que va firmar Nick Hornby, ni en l’aproximació de Vallée, ni un indici d’autocomplaença. Tampoc en el ‘memoir’. Strayed era encara, enmig d’aquella heroïcitat, un algú fal·lible que només volia tornar-se a si mateixa. Aquell gest era un gest propi. Strayed s’enfrontaria amb el que quedava d’ella i amb el món. No pretenia donar una lliçó a ningú que no fos ella mateixa. Molt diferent és el cas de Christopher McCandless. McCandless no se sentia estimat pels seus pares –gent de classe mitjana que discutia sempre però que li va donar tot el que va necessitar– i els odiava, i odiava la seva forma de vida, i volia, sense saber-ho, donar-los una lliçó desapareixent al No-Res Més Absolut, als boscos d’Alaska, on pensava viure com Henry Thoreau. McCandless va passar dos anys fent voltes amb la motxilla per les muntanyes i es va acabar congelant en un autobús abandonat als 24 anys. La seva història és trista –al cap i a la fi, no era més que un nen que fugia d’uns pares aparentment perfectes– i, no obstant, l’adaptació cinematogràfica, ‘Enmig de la natura’, dirigida per Sean Penn, mira de convertir-la en una heroïcitat per alliçonar. Hi ha una infinitat de coses interessants en l’última i no oscaritzada pel·lícula de Steven Spielberg, ‘Los Fabelman’, i totes tenen a veure amb la narrativa. El que explica, ens està dient la pel·lícula, imposa la seva visió al món. Si considera inconcebible que el noi més popular de la classe no sigui un heroi, el concep com a tal. La línia de l’horitzó –el consell que el joveníssim Spielberg rep de John Ford a la pel·lícula– marca la diferència. A ‘Enmig de la natura’ està tota l'estona per sobre de la mirada. A ‘Alma salvaje’, l’adaptació de l’odissea de Strayed, està per sota. I és curiós. Strayed va explicar la seva història al tornar; la de McCandless la va explicar un altre home. Un home que va imposar la seva visió al món. No la real, només la concebible, i va condemnar obscenament McCandless a ser, per sempre, un màrtir trist i poderosament ingenu.

El més llegit