U2, el grup que porta a l’ADN la construcció de catedralicis himnes postpunks per fer tremolar els estadis, ¿en versió ‘unplugged’? Els gegants, ¿pensant en petit? Els conqueridors, ¿posant-se humils? ‘Songs of surrender’ bé pot representar una esmena a la totalitat autoinfligida, o una traïció, o un entreteniment de senyors avorrits. Hi ha una altra manera veure-ho, entenent-ho com una manera de demostrar que les seves cançons amb aspiracions ‘bigger than life’ commouen convertint-les en el seu negatiu i sense elevar tant el to. Aquí, Adam Clayton (baix) i Larry Mullen Jr (bateria) estan gairebé de vacances, ja que domina el quadre una delicada teranyina de guitarres acústiques i pianos. Reducció al mínim comú denominador i una mirada al passat que ve a donar continuïtat al modern ‘modus operandi’ del quartet, que fa molt de temps que es posa melancòlic i es delecta amb la seva vulnerabilitat: els discos dedicats a la innocència (2014) i l’experiència (2017), les gires ‘revival’ de ‘The Joshua tree’ (2017-19) i el volum de memòries de Bono, titulat precisament ‘Surrender’, precedent directe d’aquest àlbum quàdruple. Cantant-te a l’orella (o gairebé) Cadascun dels discos està acreditat a un membre del grup, i hi ha tantes cançons, 40 en total, com capítols del llibre (tot i que 11 no són les mateixes). Per a The Edge, que firma la producció, es tracta, ha dit, de recrear les cançons «com si Bono te les cantés a l’orella», i de fer-ho amb poques hipoteques, creant nous arranjaments i dinàmiques. L’assisteixen els habituals Brian Eno i Daniel Lanois, així com el docte Bob Ezrin (currículum amb Lou Reed, Alice Cooper, etcètera), i el resultat desprèn una riquesa de matisos cridanera, movent-se de la subtil vibració gòspel de ‘One’, abaixant el to just quan hauria d’arribar el crescendo, a un ‘Red hill mining town’ amb metalls i aires de marxa popular, allà on el grup no pot evitar donar sortida al seu instint grandiós. Com a ‘Pride (in the name of love)’. Les cançons originalment més assentades en l’energia i el poder de l’electricitat que en la melodia són les que pateixen més, si bé ‘Vertigo’ surt al pas amb un punyent toc de violoncel a càrrec de Stjepan Hauser, membre de 2Cellos. ‘The fly’ conserva alguna cosa de la seva naturalesa perversa amb aquest ‘groove’ amb trenats folks, i el disc cola segones oportunitats per a cançons apreciables, però sepultades sota els ‘hits’, com ‘Walk on’, retitulada en suport a Ucraïna. Bono resulta ser un triomfador d’aquesta jugada, que li permet recórrer al murmuri i el pessic vocal expressant maduresa. La seva interpretació posa el llaç a un exercici resolt amb estil i una moderada inventiva, tot i que tots sabem que, quan arribi la pròxima gira, el món resarà perquè U2 reprengui les versions originals.