El món és una novel·la de J. G. Ballard

L’any 1959, un escriptor i pediatre londinenc anomenat Martin Bax va fundar una revista literària que va acabar sacsejant els fonaments del món o, millor, de la realitat, i la seva, sovint beata, representació. La revista es deia ‘Ambit’ i no va trigar a comptar entre els seus col·laboradors amb el llavors ja il·lustre (i rar) James Graham Ballard, l’encara no autor d’‘El imperio del sol’ però ja sí de ‘La exhibición de atrocidades’, ‘El mundo sumergido’ i ‘Crash’, l’amant del distòpic contemporani, d’una fi del món en marxa, de la gens subtil perdició del turbocapitalisme i del consumisme pantalla, de la foscor (i el Mal) que nia en un i en l’altre. ‘Ambit’ havia d’incloure els seus contes, però també amb les seves idees. Idees ballardianes, això és, idees reconstructives. Va proposar Ballard, com extraordinàriament expliquen Beatriz García Guirado i Andreu Navarra en el deliciós, mutant i imprescindible –i ara veurem per què– ‘Ballard reloaded’ (H&O Editores), a Bax, un concurs que distingiria el millor poema o relat escrit sota la influència de qualsevol droga, incloses les aspirines infantils. La guanyadora va ser la brillantíssima Ann Quin amb un relat que, en paraules de García Guirado i Navarra, «semblava haver sigut concebut en un viatge d’ayahuasca de primer nivell, malgrat que només havia ingerit píndoles anticonceptives». En el relat, un home és perseguit per les seves tres exdones en un al·lucinat i al·lucinant –orgies de mestresses de casa, executius entregats a màquines– ‘roadtrip’ pel desert nord-americà. Experimentació radical La seva intenció era la d’arribar allà on encara no s’havia arribat. Fer del món objecte de laboratori, i de l’escriptura, visionari científic malvadament boig, i que la seva fusió es convertís en una intervenció que portés allò literari a un altre lloc, un lloc estrany, en el qual l’estranyament desplacés qualsevol tipus de certesa cap al dubte macabre i violent, irracional, insuportable. Un espai d’experimentació radical, diuen els autors, en el qual poder fingir que no tot està inventat. I aquest és el lloc exacte des del qual dispara, com un franctirador del fragment il·luminador, la no biografia, i no assaig, ‘Ballard reloaded’, una mena de caleidoscòpic híbrid de ficció i no ficció de centre únic: la vida i l’obra de l’autor de Shepperton. Concebut com una mena d’expansius ‘greatest hits’ de l’escriptor, expansius en tan insospitables direccions que semblen jugar, des del principi, a perseguir-se per, en algun moment, esclatar, ‘Ballard reloaded’ envolta el lector amb fogonades que de vegades són dades, de vegades relat en marxa, de vegades autobiografia d’autor desdoblat no fiable, de vegades mera profecia complerta i, per moments, el fa sentir personatge lector d’una novel·la de J. G. Ballard que s’està escrivint mentre passa, perquè s’està escrivint des de la seva aparició. I vet aquí el valor de l’escriptura que traspassa el límit –tots els límits– buscant-se a si mateixa: que descobreix un camí inexploradamente salvatge, un que, en aquest cas, té l’autor com a tòtem cinètic. Un abans i un després Beatriz García Guirado –de la qual no s’haurien de perdre la indòmita ‘Los pies fríos’ (Slopper)– i Andreu Navarra creen, així, un nou tipus d’aproximació a un autor alhora que inauguren un pensament experimental del món mentrestant intervingut per aquest autor inevitablement i afortunadament. Hi va haver un abans i un després de Ballard en la representació d’allò que amagava l’aparent món feliç de l’abundant bé de consum, del simulacre de la plastificada vida postmoderna. I dins de ‘Ballard reloaded’ –que comença al cementiri d’Alacant, on està enterrada la seva dona, que va morir en unes vacances, joveníssima, deixant-lo a càrrec dels seus tres fills, als quals va criar sol– es fa més que evident en les seves moltes i molt diferents formes. A Ballard, que sempre va viure entre l’aparent i el macabre –va créixer alhora en un tros dels Estats Units enmig de Xangai, sent anglès, i en un camp de concentració japonès, a Xangai també, quan el Japó va ocupar la Xina, l’any 1943–, li interessava el concepte de ‘what now’ –ara què–, és a dir, el concepte de les conseqüències –d’allà la seva obsessió amb els accidents– perquè la seva vida, en el fons, no va ser més que un accident rere l’altre –les coses semblaven funcionar i, de sobte, deixaven de fer-ho: la seva infància perfecta, el seu matrimoni perfecte–, i la seva obra, tan profundament impactant, va saber elevar-lo a concepte (advertència) universal i va permetre explicar-nos per què passa el que passa, encara avui, tota la cruel i despietada estona.

El món és una novel·la de J. G. Ballard

Beatriz García Guirado i Andreu Navarra reinventen el concepte d’assaig a ‘Ballard reloaded’ amb una escriptura que traspassa tots els límits buscant-se a si mateixa i dona una versió del món (en el qual vivim) que té l’autor de ‘Crash’ com a tòtem cinètic.

El més llegit