Laura Bates: «Els adolescents s’estan radicalitzant amb idees masclistes, però, com passa amb els terroristes, és un procés invisible»

Sobre els trolls, incels i altres subespècies misògines que es dediquen a vomitar el seu odi envers les dones en fòrums d’internet tendim a pensar que són unes bèsties rares, quatre gats. Adolescents verges, ermitans vulnerables, un parell d’assetjadors en el món virtual que publiquen insults i teories de la conspiració contra el feminisme a altes hores de la matinada des d’una trista habitació plena de bosses buides de Cheetos. Però, segons Laura Bates, l’autora de ‘Los hombres que odian a las mujeres’ (Capitán Swing, aquest dilluns, a les llibreries), estem cometent un greu error a l’infravalorar l’amenaça real que suposa la manosfera i com la seva ideologia s’està infiltrant en els més joves. «Mira a Andrew Tate [actualment empresonat a Romania per presumptes delictes de tràfic de persones i violació], els seus vídeos en els quals defensa la violació i parla d’agafar pel coll les dones i les compara amb gossos contravenen les polítiques de TikTok i, no obstant, tenen més de 12.000 milions de visualitzacions. Això és més que el nombre de persones que habiten el planeta. I ningú fa res perquè és summament lucratiu», critica. «És indignant que s’estiguin enriquint amb aquest odi que afecta cada dia milions de persones». El de Tate no és l’únic cas. En el seu assaig, Bates aporta un assortit ventall d’adults aparentment funcionals, respectables membres de la seva comunitat (representants polítics, entrenadors de futbol infantil amb sis fills), que després han resultat ser ments absolutament degenerades, violentament misògines. Els incels –un acrònim de celibatari involuntari– han guanyat en els últims cinc anys una extraordinària influència en webs, canals de Youtube, pòdcasts, fòrums i xats amb milions d’usuaris des dels quals difonen les seves teories ridícules. Segons una de les més esteses, el 20% dels homes (els més afavorits) disfruten del 80% de relacions sexuals amb dones. Aquestes són acusades de ficar-se al llit amb homes atractius en la seva joventut fins que posen seny i es casen amb homes menys guapos que en realitat no estimen, amb l’únic propòsit que les mantinguin. Una cosmovisió de les relacions sexoafectivas que fa que la humanitat es divideixi entre els ‘alpha fucks’ (els alphes folladores) i els ‘beta bucks’ (els betes pagadors), i una infinitat de subcultures com els ‘heightcels’ (massa baixets), ‘gingercels’ (massa pèl-roigs), ‘baldcels’ (calbs sense remei) i un llarg subapartat racista com els ‘currycels’, ‘blackcels’, ‘ricecels’ o ‘ethnicels’, per denotar als homes negres, asiàtics o indis que no tenen l’èxit que mereixen amb les dones per motius ètnics. Un deliri màxim que es podria veure com una broma si no fos perquè està calant molt més del que ens pensem, especialment entre els adolescents. Bates se’n va adonar fa dos anys, quan en les xerrades que imparteix a escoles i instituts sobre sexisme es va començar a trobar nens i adolescents molt familiaritzats amb les teories de la conspiració habituals en la manosfera: que si el feminisme és una caça de bruixes, la bretxa salarial és un mite, les dones menteixen sobre la violació, els homes bons estan perdent les seves feines i les dones no qualificades estan agafant el timó. «Hi ha la idea que el feminisme ha anat massa lluny i totes aquestes idees sexistes estan circulant d’una manera molt efectiva. Els pares i els professors no s’adonen que molts adolescents s’estan radicalitzant, però és difícil veure-ho, perquè, com passa amb els terroristes, és un procés invisible. Em preocupa l’impacte a llarg termini d’una invasió tan generalitzada de l’extremisme», alerta. ¿Per què ens costa tant assenyalar els homes que odien les dones? «Hi ha una por atroç d’ofendre els homes, és una cosa que ens terroritza. Sempre que se’ls acusa d’alguna cosa sorgeix el mateix argument: no es pot generalitzar», el famós ‘not all men’. «A Espanya, el desembre passat una dona va ser assassinada per la seva parella o exparella cada tres dies. Està tan normalitzat que ens resulta gairebé impossible pensar que la violència contra les dones és extrema perquè és quotidiana», assenyala. «Als Estats Units, el 98% dels que cometen tirotejos massius són homes blancs. ¿Què passaria si aquest 98% tingués una altra característica definitòria? Estaríem parlant d’això», apunta. «Que un grup estigui escampant un tipus de violència contra un grup demogràfic específic per infondre por és la definició internacional de terrorisme, i no ho estem anomenant així. Però és exactament el que estem veient: fets de violència de la vida real dissenyats per sembrar la por i promoure una ideologia específica», denuncia Bates. «Hi ha hagut atacs terroristes misògins com el d’Alek Minassian a Toronto que no han sigut jutjats com a tal. Ell mateix va confessar que odiava les dones i que les volia castigar, i el 80% de les seves víctimes van ser dones. Però la policia no ho va esmentar en absolut i no es va tenir en compte al processar-lo». ¿Com poden les dones fer front a tot aquest odi que reben en les xarxes? Per a Bates, les dones no haurien de pagar el preu de la misogínia. «Haurien de ser els misògins els que perdessin l’accés a les xarxes socials. Mai parlem de la llibertat d’expressió dels que són expulsats d’aquests espais per abús o assetjament. El debat sempre és completament unilateral i crec que la resposta no pot ser ensenyar a les dones a mantenir-te segures a internet; la solució ha de ser evitar que l’assetjament succeeixi. Hi ha d’haver més regulació en les plataformes, més sancions i transparència. D’ells depèn abordar el problema, però no ho faran llevat que s’hi vegin obligats», opina Bates, que creu que la internet que avui habitem és resultat dels algoritmes dissenyats fa tres dècades, en els noranta, per homes. Fa una dècada, amb 24 anys, Laura Bates va fundar el projecte Everyday Sexism, dedicat a recollir exemples de sexisme quotidià. El detonant va ser una setmana especialment dura en què Bates va encadenar diversos incidents a Londres: estava asseguda a l’autobús parlant amb la seva mare per telèfon quan un home li va tocar l’entrecuix sense el seu consentiment («em vaig queixar en veu alta i cap passatger va intervenir ni va establir contacte visual amb mi», recorda), un desconegut se li va insinuar agressivament i la va perseguir fins a casa seva malgrat les negatives reiterades de Bates i dos treballadors de la construcció van fer comentaris sobre els seus pits en ple carrer, davant seu, com si ella no fos al davant. «Probablement, si no hagués passat tot la mateixa setmana, hauria continuat pensant que aquestes coses ens passen a les dones i formen part de la vida. Ni tan sols ho vaig explicar a ningú. Però alguna cosa em va fer aturar i pensar: ‘¿per què coi és tan normal?’. Vaig començar a parlar amb altres dones i nenes i absolutament totes em van explicar que això els passava cada dia, al carrer, a l’escola i a la feina. Em vaig quedar desconcertada per l’escala i la gravetat del problema», explica. Una dècada i més d’un milió de testimonis compartits després, la vida de Bates ha canviat per complet: ara rep dotzenes d’amenaces de mort i violació diàriament (amenaces d’una crueltat i d’un odi esgarrifosos que són delicte, però que queden impunes, emparades en l’anonimat en el qual es mou la manosfera) i necessita protecció policial quan acudeix a algun lloc públic a fer una xerrada. «Alguns dies en rebo més de 100. És dur. Tot i que sàpigues que la majoria d’ells l’únic que intenten és espantar-te, fa molta por. És difícil», confessa.

Laura Bates: «Els adolescents s’estan radicalitzant amb idees masclistes, però, com passa amb els terroristes, és un procés invisible»

L’activista i fundadora del projecte Everyday Sexism retrata els trols, incels i altres habitants de la manosfera en ‘Los hombres que odian a las mujeres’

El més llegit