El feminisme avui, segons les dones de la cultura: «Encara hi ha molt aliat de boca que es posa la samarreta lila del 8-M i creu que ha complert»

«L’àmbit de la societat que s’ha de posar més les piles és el de l’educació», opina l’autora de ‘La señora Potter no es exactamente Santa Claus’. «Cal crear persones que creixin sentint-se capaces de tot. I des de les escoles crec que encara hi ha molta feina a fer; els estereotips continuen sent els mateixos», afirma Fernández, mare de dos fills i d’una nena de 9 anys que «ja es comença a trobar amb els primers problemes d’adaptació per no ser com les altres». «El sistema s’està confabulant per protegir-se enviant missatges interessats contraris al feminisme. No em sembla malament que les nenes facin balls a Tik Tok, però sí que em sembla malament que això sigui el que més es veu i que el que acaba sent viral és un perfil de nena molt concret: un estereotip que no deixa de ser excloent i que continua mantenint les dones en una presumpció de perfecció que mai existirà». Eider Rodríguez, escriptoraLa comedianta Eider Rodríguez, que acaba de treure la seva primera novel·la, ‘Material de construcción’, aposta per un petit però molt significatiu gest feminista en el qual últimament ha posat molt l’accent: «Escriure el nom sencer de les autores a les bibliografies, malgrat anar en contra de les normes de l’escriptura acadèmica. La gent tendeix a pensar que darrere de les inicials sempre hi ha homes i d’aquesta manera es visibilitza les autores». Sobre els àmbits socials menys sensibles al feminisme, Rodríguez apunta als mitjans de comunicació i de l’esport. «A primera vista són aquests però, analitzant-ho amb més deteniment, ho són tots». Per l’autora, la reacció dels homes que l’envolten respecte a aquest tema poques vegades és «satisfactòria», sovint «decebedora» i «gairebé sempre, millorable». Des del 2018 està al capdavant d’un dels pilars culturals de Barcelona i des d’aquesta posició busca donar exemple que el feminisme és un fet quotidià amb «la determinació diària de tot l’equip per assegurar la presència de dones a les nostres programacions». Carrera recorda com el director de l’Hospital Clínic denunciava recentment que, de mitjana, atenen una dona violada al dia, i apunta a la necessitat d’acabar amb aquesta xacra. «La violència contra les dones continua sent estructural, malgrat els avenços del feminisme, o potser precisament com a reacció», lamenta. Respecte a la reacció dels homes del seu voltant davant l’avenç del feminisme, afirma el següent: «Amb més nivell de responsabilitat i poder, trobo més resistència a reconèixer l’autoritat i la legitimitat de la veu pública de les dones». «El que em sembla crucial és que siguem conscients que aquesta és una revolució de totes les persones, no només de les dones», opina Alauda Ruiz de Azúa sobre la implicació dels homes en el feminisme. ¿Com ho viu en el terreny quotidià? «Intento col·laborar tant com puc amb la CIMA, l’Associació de Dones Cineastes. Com a gest recent, a nivell particular... Em quedo que en les últimes entrevistes arran de ‘Cinco lobitos’, després de tot el que he viscut aquest any, vaig començar a expressar els meus sentiments trobats sobre el terme ‘mirada femenina’. La nostra mirada és diversa també. Parlar de mirada femenina ens encotilla a les directores, més que no pas ajudar-nos a aconseguir una igualtat real. També crec que estem vivint un procés viu i que és legítim anar adaptant les sensacions i les idees segons anem guanyant batalles a la desigualtat». Segons l’escriptora basca Edurne Portela, que acaba de publicar la seva última novel·la ‘Maddi y las fronteras’, ser feminista exigeix una continuïtat i no s’ha d’interrompre el comportament quotidià amb «un gest excepcional», però, posats a pensar en això, suggereix que «una decisió més visible podria ser deixar de tenyir-se els cabells blancs i animar altres dones que trenquin amb aquesta esclavitud». Ampliant més el focus, considera els àmbits de la justícia i de la política com els més necessitats «d’una bona injecció de feminisme» i precisa: «En tots dos hi ha dones que intenten renovar i canviar pràctiques i perspectives, però queda molt a fer». Portela creu que l’home que té més a prop, el també escriptor José Ovejero, no reacciona davant el feminisme perquè és feminista. Però és conscient que «encara hi ha molt aliat només de boca que es posa la samarreta lila del 8-M i així ja ha complert». Fa una dècada, Laura Bates va fundar ‘Everyday Sexism’, un lloc on les dones poguessin denunciar les seves experiències de sexisme quotidià. Ara publica ‘Los hombres que odian a las mujeres’, sobre ‘incels’ i trols. Per Bates, el masclisme continua travessant tota la societat. «A Anglaterra, si denuncies una violació només tens un 1,4% de possibilitats que el sospitós sigui portat davant els tribunals. El 10% dels representants polítics i més de 2.000 policies estan investigats per conducta sexual inapropiada. I un dels nostres diaris més importants va publicar fa poc un article que suggeria que una de les nostres polítiques més destacades va obrir les cames per distreure el primer ministre. En tots els àmbits hi ha una misogínia estructural». Bates destaca com homes clau per al feminisme Barack Obama, Andy Murray i Héctor Bellerín, un dels seus molts entregats lectors. «Els que més s’han de posar les piles són els mitjans de comunicació, perquè la responsabilitat social que tenim és ineludible i, si no ens conjurem per deixar de difondre estereotips ni per deixar de prestigiar uns temes considerats centrals –sempre androcèntrics– i deixar de desconsiderar els considerats nínxol –els que afecten les dones–, ni apostem per explicar totes les notícies amb perspectiva de gènere, el canvi anirà molt més lent», afirma Ruiz Palà, que opina que els homes, fins i tot els autodenominats progressistes, s’oposen al canvi real. «Es resisteixen a perdre privilegis i, sobretot, la impunitat. Davant els últims i mediàtics casos d’agressió sexual s’ha vist clarament: molts homes que coneixem han reaccionat dubtant, prejutjant i criminalitzant les denunciants en lloc d’obrir un procés intern de revisió d’ells i del seu entorn pròxim». A l’agosarada Rocío Molina, que el pròxim cap de setmana presentarà al TNC la seva impressionant ‘Trilogía sobre la guitarra’, la maternitat li ha donat un motiu més per fixar-se en el feminisme a petita escala. «Fa poc vaig ensenyar la meva filla que quan demana alguna cosa no ha de demanar perdó perquè no ha fet res dolent. És una actitud de submissió innecessària», ressalta. Considera que queda molt per fer «en l’educació de les dones, en les seves famílies, a casa i a l’escola, però també en la política i la justícia». La cultura és per ella un àmbit sagrat «salvaguardat de tota mena de discriminació, sigui econòmica, política, racial o social». I constata que, malgrat que ara ja hi ha més consciència, «el micromasclisme apareix quan menys l’esperes». Alguns homes s’analitzen, però molts passen «perquè és incòmode que t’arrabassin la manera com has viscut sempre». Anna Rosa Cisquella, productora teatral «Més que amb actituds puntuals, el feminisme es demostra defensant el que ets, defensant el teu lloc i el que fas amb dignitat. L’empoderament costa», reflexiona Anna Rosa Cisquella, l’única sòcia de la companyia Dagoll Dagom en actiu com a productora, que aquest dilluns estrena ‘L’alegria que passa’ al Poliorama. La clau, diu, és conscienciar les dones. «En teatre, molt poques s’aventuren a liderar una empresa. Hi hauria d’haver més productores», apunta. Pesen els segles de patriarcat i, tot i que sembla que les coses comencen a canviar, costa. «Queda molt per millorar, perquè és molt difícil arrencar el masclisme. Molts homes presumeixen de feministes, però l’actitud els delata». Ho demostren els «peatges socials» que continuen assumint les dones, com cuidar la família, el pare o la mare. «Espero que les noves generacions ho tinguin tot més ben repartit», conclou. Ana Galvañ, autora de ‘Tarde en McBurger’s’, creu que només el fet de qüestionar certs comportaments i situacions hi ajuda molt, perquè en ocasions normalitzem coses que no hauríem de normalitzar. «Altres vegades són fets molt clars, com que a l’escola de les meves nebodes disfressin els nens d’astronauta i les nenes d’estrella. O més greu: amigues a qui han posat droga a la beguda o que han sigut assetjades en espais d’oci amb total impunitat. Són comportaments inacceptables contra els quals cal lluitar». Per Galvañ, una de les autores de la mostra del CCCB ‘Constel·ació gràfica’, «tots els àmbits de la societat tenen moltes carències en igualtat. L’educació dels nostres infants, tant a l’escola com a casa, és clau». «Els homes haurien de voler la igualtat per solidaritat i per valors –opina–. Per ells també és beneficiós poder alliberar-se de constructes socials que els oprimeixen i que els condemnen a ser i actuar de determinades maneres. Molts homes del meu entorn pertanyen a la comunitat LGTBI+ i alguns estan compromesos amb la causa feminista i creuen que té sentit lluitar contra qualsevol tipus de discriminació social i unir forces entre totes».

El feminisme avui, segons les dones de la cultura: «Encara hi ha molt aliat de boca que es posa la samarreta lila del 8-M i creu que ha complert»

Laura Fernández, escriptora

El més llegit