Inflació, cultura vip i preus dinàmics disparen el preu de les entrades dels grans concerts

Les queixes dels aficionats a la música quan apunten a l’encariment de les entrades dels concerts de les grans figures del pop-rock no respon a una sensació subjectiva, sinó a una base real. Es tracta d’un procés gradual que ve de molt enrere i que s’ha accelerat amb l’’efecte pandèmia’ i la reactivació de les gires. Una suma de factors acumulats (amb la inflació i l’encariment dels materials al capdavant) a què s’afegeix l’auge de la cultura vip i l’efecte distorsionador de la revenda i dels rampants preus dinàmics, que s’enfilen com un valor borsari i arriben a multiplicar les tarifes inicials. Les recents campanyes de Madonna i Beyoncé han encès el crit d’alarma. La veu de ‘Like a virgin’ oferia a priori un ventall de preus ampli, de 40 a 300 euros (és a dir, 45,50 i 333,50 incloent-hi despeses de gestió), per als concerts de l’1 i 2 de novembre al Palau Sant Jordi, els únics que farà a Espanya, si bé entrades com les de pista es van situar en una franja sense precedents de 200 (226,50) i 250 euros (283,50). A part, els paquets vip, amb llaminadures variades i atencions exclusives, arribaven a superar el miler d’euros. I l’aspecte que crida més l’atenció ha resultat que és el mecanisme dinàmic aplicat a les (molt poques) entrades que han quedat per vendre: aquest divendres s’oferien algunes per al xou del dia 1 a 793 euros més despeses. Les categories ‘premium’ El mateix per a Beyoncé; la gamma inicial de preus per al concert del 8 de juny a l’Estadi Olímpic, de 62,50 a 209,50 euros (més despeses), ha donat pas a les tarifes dinàmiques per a les entrades que queden disponibles, de manera que les més econòmiques ascendeixen ara a 601,50 euros. En les categories ‘premium’, l’oferta batejada com a Vip2 pure honey on stage risers ofereix entrades a peu d’escenari a 2.377 euros. S’observa que les franges baixes de preus han experimentat, en general, variacions relatives (The Cure: 50,50 euros el 2016 i 51 euros el 2022), i que com més desitjable és una localitat, més es fa valer. És aquí on hi sol haver les escalades. Fixem-nos en Coldplay: entrades a partir dels 56,50 euros per als quatre concerts del maig a l’Estadi (el 2014 en costaven 60), mentre que en categories superiors es disparen les xifres: fins a 170 euros (el 2014 n’eren 90), i noves categories com el paquet My universe lounge, a 485 euros més 64,50 de despeses. Amb Elton John al Palau Sant Jordi, s’ha passat de la gamma de 50,50 a 90 euros (2014) a la de 68-324 euros. Les places més selectes En paral·lel, entren en escena els preus dinàmics, que s’ajusten a la demanda i que han protagonitzat episodis estridents als Estats Units: els més de 6.000 euros que van arribar a oferir-se, l’estiu passat, per una entrada de Bruce Springsteen. A Espanya, aquest sistema, comparable al dels vols i els vehicles VTC, s’ha aplicat en els espectacles del Cirque du Soleil i en el festival ‘boutique’ Starlite de Marbella, i només els últims mesos ha arribat als concerts de gran aforament. Segons Ticketmaster, es tracta d’entrades de «molt bona qualitat» que no representen més que entre el 5% i el 7% de l’aforament. Per a Neo Sala, fundador i CEO de Doctor Music, aquests preus «ajuden a fer que l’artista tingui uns ingressos extres que d’una altra manera passarien a engrossir les butxaques dels revenedors il·legítims». El promotor es pregunta «per què aquest sistema causa tanta estranyesa», perquè «les companyies aèries i els hotels fa dècades que l’utilitzen». Ofereix un detall visible a la web del Liceu, que diu: «El preu de les localitats s’incrementarà en el moment en què una zona superi el 70% d’ocupació». Cost de materials L’encariment dels materials de producció i de l’energia és citat com un factor rellevant en la pujada de preus postpandèmica. «Aquí, l’increment és fàcilment del 15%» estima Tito Ramoneda, vicepresident de l’APM (Associació de Promotors Musicals) i president de The Project. Les despeses de gestió, un capítol controvertit, s’expliquen perquè «darrere de cada compra hi ha un sistema informàtic que garanteix que el comprador tingui en aquell moment l’entrada al mòbil, i això val diners». Una altra cosa són els preus de la revenda, sempre disparats, i que segons el seu parer generen confusió. «La gent pot tenir la percepció que aquest és el preu oficial», observa. «Hi ha qui no sap que està comprant a la revenda». Neo Sala veu una altra clau en l’auge de la cultura vip. En altres temps «no hi havia els reservats vip a les discoteques, ni els carrils preferents als parcs d’atraccions, ni els ‘packs’ exclusius en l’esport, que estan a l’ordre del dia», il·lustra el promotor, que apunta als paquets que ofereix el Barça a la Lliga, amb una oferta vip ‘premium’ que s’eleva fins als 3.915 euros. Aquells preus únics Avui sona molt boig recordar que, en els anys 80 i 90, Bruce Springsteen, Madonna i els Rolling Stones omplien estadis amb preus únics per a tot el recinte. ¿Es pot defensar que fer hores de cua i posar-te a córrer a l’obrir les portes per col·locar-te a primera fila és més just amb el fan que vendre aquestes localitats al millor postor? «No crec que ho sigui», diu Tito Ramoneda. «I no és civilitzat». Ampliant l’enquadrament, l’evolució dels preus a llarg termini ha sigut molt aguda. Fa 40 anys, l’estiu de 1983, els concerts estrella es movien entre les 1.200 pessetes (7,2 euros) de Dire Straits i les 2.000 (12 euros) de Supertramp, que representaven l’1 i l’1,7%, respectivament, del salari mitjà de l’època. Avui, els 226,50 d’una entrada mitjana de Madonna suposen el 12,8% d’un sou. Sens dubte, les produccions actuals són molt més cares (escenografies complexes, pantalles de leds sofisticades, sistemes de so top), però l’alça dels preus és també el reflex del desplaçament del negoci musical al directe després de la reducció dels beneficis derivats de les gravacions. Demanda multiplicada I, després de tot, un factor que no és fútil: l’augment exponencial de la demanda del públic.Sense això, el tinglado es veuria abocat a la correcció exprés. Però les entrades dels ídols, i particularment les més cares, solen vendre’s. «Ara hi ha molta més gent interessada a veure en directe un artista que en altres èpoques, i el nombre de concerts a l’any que pot fer aquest artista és el mateix, perquè els anys continuen tenint 365 dies,» fa notar Neo Sala. Després de la pandèmia, s’hi afegeix certa urgència per recuperar el temps perdut apujant tarifes (parlem d’un dels sectors més castigats), si bé, «al final, hi ha un risc: si les entrades són massa cares, no es vendran», raona Tito Ramoneda. Context estressant, el de la música en viu, en què s’observa «una extrema competència» entre les promotores i en què «els festivals arriben a pagar barbaritats pels caixets», apunta el vicepresident de l’APM. Els artistes juguen amb cartes emocionals: l’última gira (Elton John), la tornada èpica in extremis (Springsteen amb l’E Street Band), el grans èxits definitiu (Madonna)… Gairebé com si s’acabés el món amb cada concert. I, de moment, funciona.

Inflació, cultura vip i preus dinàmics disparen el preu de les entrades dels grans concerts

Localitats exclusives i tarifes que augmenten a partir de la demanda acompanyen l’espectacular repunt postpandèmic de la música en directe de gran format en un context d’encariment dels materials i d’afany de la indústria per recuperar el temps perdut

El més llegit