La mezzosoprano Emily D’Angelo va embruixar el públic barceloní. Ho va fer amb la seva veu seductora, de tècnica tan natural com impol·luta, amb una presència escènica captivadorament moderna –impressionant, entranyable i misteriosa alhora, amb un vestit entre clàssic i punk– i un programa sorprenent i innovador. Es comprèn per què està desenvolupant una carrera meteòrica, amb aclamades estrenes i triomfs incontestables en concursos com l’Operalia de Plácido Domingo, en el qual va guanyar el primer premi, el de Zarzuela, el Birgit Nilsson i el del públic. Després de debutar a Espanya a Oviedo i Peralada, dimarts es va presentar a l’Auditori barceloní dins de la temporada de cambra per donar a conèixer el seu primer disc, ‘Enargeia’, que inclou obres que van des dels segles XII al XXI de Hildegard von Bingen, Hildur Guðnadóttir, Missy Mazzoli i Sarah Kirkland Snider, quatre compositores que en aquesta vetllada també van ser presents, incloent amb el programa un arc temporal similar.