Andreu Claret: «L’objectiu del franquisme durant la primera postguerra no era matar republicans, sinó provocar el terror»

Exiliat republicà, amic del president Companys i de Pau Casals, supervivent a la França ocupada, col·laborador del maquis de la Cerdanya i detingut per la Gestapo, Andreu Claret i Casadessús (1908-2005) va ser també l’‘home de les neus’ al qual l’alcalde franquista Porcioles va haver de recórrer per «salvar» Barcelona de la històrica nevada de 1962 amb les màquines llevaneu que tenia a Andorra. Va tenir una vida extraordinària que el seu fill, el periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, França, 1946), membre del Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO, recorre en la novel·la ‘París érem nosaltres’ (Columna; en castellà a Planeta), premi Ramon Llull, en què la història d’amor amb la seva mare, Maria, és el fil conductor. La vida del seu pare es llegeix com un fresc de l’exili republicà. No volia parlar només del meu pare, sinó fer un homenatge a tots els exiliats espanyols, catalans en particular. Després de tres anys de Guerra Civil, la retirada, el maltractament a França, la Segona Guerra Mundial, veure la foto de Hitler a la torre Eiffel... El món se’ls enfonsava i en aquestes situacions hi ha gent que tira endavant i d’altra que no troba la sortida, que no supera l’abatiment, com el germà de Companys, que es va suïcidar. No és la novel·la d’un Superman, sinó d’algú que va saber tirar endavant. Era difícil sobreviure i això per als meus pares era essencial. Pensa que la meva mare, amb 15 anys, ja va veure com la Gestapo treia de l’autobús un francès i li trencava el cap contra la vorera. A Catalunya, la Guerra Civil no va ser un fet heroic com la defensa de Madrid Tanca el seu cicle de la Guerra Civil a Catalunya. Després de tres novel·les [‘El secret del brigadista’ (2008), ‘El cònsol de Barcelona’ (2019; premi Nèstor Luján de novel·la històrica) i ‘1939. La caiguda de Barcelona’ (2021)], volia concloure amb una història més personal que expliqués els drames d’aquella generació. És una època no tan treballada en la narrativa catalana. Potser perquè aquí la por va impedir que hi hagués transmissió familiar i perquè a Catalunya la guerra no va ser un fet heroic com la defensa de Madrid. Aquí, els catalans es van matar entre ells, es barallaven anarquistes, comunistes... I sembla que sigui donar la raó als franquistes explicar com a la Fatarella la FAI va matar 34 pagesos pobres perquè es van negar que els col·lectivitzessin les terres. Cita una frase que el seu pare li va dir al doctor Broggi a l’hospital en una de les seves últimes converses: «Havies de ser una mica monstre per tirar endavant. Repartir llenya. I tenir sort». ¿Defineix com va ser la seva vida? Sí. Aquesta figura del monstre... Podia haver acabat sent un fill de puta. El que ho va impedir va ser la història d’amor amb la meva mare. Enamorar-se’n el va humanitzar. Ella era molt més jove que ell i va ser el contrapunt a la seva malgirbada vida anterior. Era molt decidit. Abans, no estava bé amb la seva primera dona [Trini] i arrossegava el trauma terrible de veure morir la seva filla petita, de la qual cosa se sentia culpable. A més, sabia que no havia tractat gaire bé el seu altre fill, el Joan. La sort: en va tenir molta. Més d’una vegada va salvar la vida de miracle. Un exemple: una peritonitis en la qual una monja li treia diàriament una tasseta de pus de la ferida oberta i això li va evitar anar al front. Hi ha com 10 episodis de sort, sí. Però també d’intuïció i de saber prendre les decisions encertades. La sort en la vida l’has de buscar i ell va saber fer-ho. A l’arribar a l’exili a França sabia que era un «refugiat privilegiat». Va evitar anar als camps perquè es va emportar una màquina d’escriure Remington i va passar per periodista. A diferència del seu germà Florenci, que va acabar a Argelers. I va aconseguir treure’l del camp. El Florenci està poc reivindicat. Va ser alcalde dues vegades en moments molt difícils. I el seu final va ser terrible a causa d’un règim molt sinistre que en el primer franquisme va aprendre les tàctiques de la Gestapo per atemorir. L’objectiu de la policia no era matar republicans, sinó provocar el terror. Per això no tenien escrúpols a violar les seves dones, com li va passar a la del Florenci i a la seva filla quan van anar a demanar uns avals per a ell. El seu pare també va tenir «sort» quan el va detenir la Gestapo, que sospitava que ajudava els maquis. El va salvar la influència de Pau Casals [el seu amic, a qui va ajudar a organitzar els seus concerts solidaris] i del Florenci, que va parlar amb un policia. Eren les últimes setmanes d’ocupació nazi i els francesos estaven per fer favors per quan els alemanys se n’haguessin anat. Un any abans no hauria tingut tanta sort. Encara així, va estar 59 dies detingut al Castellet de Perpinyà. Va evitar les pitjors tortures, però no es va salvar de les pallisses, ¿oi? Sembla que tenien instruccions de no matar-lo, però... Per sort, un oficial alemany va dir que calia portar-lo a l’hospital. Mai va voler parlar de les pallisses. A Catalunya també havia estat abans tres setmanes en una txeca. Dormia malament i tenia malsons amb la Gestapo i amb el SIM [la intel·ligència de la República], és a dir, amb els feixistes i la bogeria comunista. Les reunions de republicans no eren per dir que Franco era un fill de puta, sinó per culpar-se els uns als altres de la derrota. Quan va aprofundir en la vida del seu pare, ¿temia el que pogués trobar? En totes les famílies hi ha calaixos tancats. Hi era el tema del Florenci, amb qui es va barallar. Vaig aconseguir contactar amb la seva família, a França: amb una cosina a qui no coneixia. Va ser molt emotiu. Ella em va dir que sabien que no s’havia portat bé amb els diners de la venda de la serradora de la Cerdanya, però que em quedés tranquil perquè el Florenci havia perdonat el meu pare. La novel·la m’ha permès bastir ponts que l’exili va trencar. Hi ha una altra relació delicada. A la França ocupada va tenir tractes amb el fosc funcionari nazi José María Otto Warncke, que va ser militant de la CNT a la Guerra Civil i alguns l’acusaven de ser agent del Tercer Reich. Abans de morir jo havia gravat 20 hores de converses amb el meu pare, però mai em va parlar d’ell. Vaig descobrir que en realitat s’aprofitava dels alemanys. Vulnerant alguna cosa les normes, amb «papa Otto» va organitzar un circuit que li va permetre treure més de 600 espanyols dels camps per portar-los a treballar l’empresa que va crear als boscos d’Occitània [obtenint carbó de la tala d’arbres]. Alguns exiliats es van queixar de les condicions tan difícils i que els feia treballar molt, però almenys eren lliures. L’ambient a l’exili era tòxic. Reprodueix una xerrada entre el seu pare i Companys en què el president li diu que tot eren «xafarderies, divisions i maniobres» i lamenta la campanya de «difamació» contra ell, on Tarradellas i d’altres l’acusaven de quedar-se amb els diners destinats als refugiats. Catalans nacionalistes feien pintades de C [de Companys] o Catalunya. Riu-te’n de l’embolic que tenim avui aquí. Veient la miserable oficineta que tenia a París, ¿com podien dir que es quedaven els diners? El meu pare, una mica ingenu, intentava advocar per la unitat en un món de divisions i retrets. Entre els exiliats hi va haver moltes misèries humanes, carències, enveges, nervis... Les reunions de republicans no eren per dir que Franco era un fill de puta sinó per culpar-se els uns als altres de la derrota. I el tracte de Tarradellas a Companys des del punt de vista humà va ser intolerable.

Andreu Claret: «L’objectiu del franquisme durant la primera postguerra no era matar republicans, sinó provocar el terror»

L’escriptor i periodista publica ‘París érem nosaltres’ (premi Ramon Llull), on novel·la l’extraordinària vida del seu pare, exiliat republicà

Llegeixi una avenç de ‘París érem nosaltres’, la nova novel·la d’Andreu Claret

El més llegit