El 2001, una seqüència d’una pel·lícula impactant com ‘Los otros’ ens va obligar com espectadors a donar un salt i, tot seguit, assabentar-nos d’una pràctica avui gairebé desconeguda però molt popular al segle XIX. Nicole Kidman troba un àlbum d’antigues fotografies i, davant la seva sorpresa, perquè allà totes les persones retratades semblen adormides, pregunta a la seva majordona. ¿Que això? «No estan adormits, estan morts», li respon. «Van aconseguir l’esperança que les seves ànimes visquessin a través dels seus retrats». La pel·lícula transcorre el 1945, finalitzada la carnisseria de la Segona Guerra Mundial, quan el costum ja era una relíquia del passat i és natural que al personatge de Kidman i a nosaltres, per descomptat, ens repel·leixin aquestes imatges però alhora despertin una certa fascinació, no exempta d’una aroma malsana. Avui una novel·la com la recent ‘Anoxia’ (Anagrama), de l’escriptor murcià Miguel Ángel Hernández, que té aquest costum al centre de la trama i la col·lecció de més de 150 fotografies ‘post mortem’ que l’actor i cantant Carlos Areces atresora des de fa 20 anys, tornen aquest tema a un segle XXI en el qual hem expulsat la mort radicalment de la nostra vida quotidiana.