Quan hi ha una gran expectació davant una estrena, la il·lusió que el resultat agradi és una de les energies que mouen la proposta. En aquest cas, en el qual l’aclamat escultor Jaume Plensa tornava al terreny de la lírica ara ni més ni menys que per debutar com a director d’escena després de 16 anys d’absència dels escenaris –havia col·laborat amb La Fura dels Baus com a escenògraf i figurinista–, les expectatives es van curullar entre les files dels seus molts admiradors, mentre que decebia una mica en l’àmbit estrictament operístic, ja que la seva proposta, esteticista i simbolista, s’allunyava de les convencions i de la romàntica mirada de Verdi a Shakespeare per endinsar-se al món de la bellesa, en l’univers inequívoc de l’artista català.