Ignacio Martínez de Pisón: «Avui les guerres civils es produeixen a Twitter»

Les novel·les d’Ignacio Martínez de Pisón solen dirigir la seva mirada cap al passat de l’Espanya del segle XX, però mai d’una manera tan exhaustiva com a ‘Castillos de fuego’ (Seix Barral), una novel·lassa majúscula on el de Saragossa, establert a Barcelona, ha reconstruït el món desolat de la immediata postguerra espanyola, marcat per la misèria moral i econòmica, en la qual la traïció pot esperar a la cantonada. Pisón aplicant la recepta de Pérez Galdós apunta a un dels èxits de Sant Jordi. ¿Tenia la sensació que devia una novel·la a Madrid? Sí, és cert, alguns dels meus personatges havien recalat a Madrid en altres novel·les però mai me n’havia plantejat una d’estrictament madrilenya. Això pretén ser el mapa d’una ciutat que s’està reconstruint lentament després d’haver sigut arrasada. Com cinc o sis anys després d’acabada la guerra, la gent continua morint-se de gana i algun dels seus habitants continua dormint a les trinxeres de la Ciutat Universitària. Volia parlar de Madrid al complet com un organisme viu. El seu dibuix de la ciutat és el d’un lloc idoni per a la traïció, la corrupció i la por en la qual uns quants manegen la vida de la resta. És que són uns quants, els vencedors, que es reparteixen el poc que hi ha, que per a ells és molt, i obliguen els altres a sobreviure. És l’ésser humà reduït a la seva condició més elemental: subsistir a base de recollir castanyes, mirar que no t’enxampin si tens una opinió diferent de l’oficial i si hi ha algú empresonat per això intentar alliberar-lo. És un lloc on hi ha la llei però s’aplica de manera discrecional i per tant és com si no existís. Estem gairebé en l’àmbit de la tragèdia, prèvia que l’ésser humà s’hagi inventat els principis de la civilització. Són més de trenta personatges que evolucionen al llarg de sis anys, de 1839 a 1945, en gairebé 700 pàgines. ¿Com ho va organitzar? La meva idea era crear els personatges i les seves històries i després seguir-los discretament per veure com s’espavilaven. Al final, la novel·la es va centrant en dos personatges que adquireixen més protagonisme: El Valentín, un arribista que intenta purgar la seva militància comunista, i l’Eloy, un jove esguerrat que intenta treure el seu germà de la presó i acaba en el maquis. Les vides d’aquesta gent es van ajuntant de manera més o menys espontània o natural. Per a mi la narrativa continua sent un gran puzle, un joc de construcció que et porten els Reis Mags com a regal. I segueix molt de prop els passos a Galdós. I això que no el cito en cap moment, però sí. Personatges com el del Basilio, un professor depurat de la universitat, podrien perfectament sortir en una de les seves novel·les. Jo soc molt galdosià, l’estic tornant a llegir i és impressionant. Per cert que ‘Fortunata y Jacinta’ transcorre a Chamberí, en una geografia que és més o menys la mateixa que la dels meus personatges. A les novel·les realistes del XIX sempre sabem de què viu la gent. Com es guanyen les llenties. I allà hi ha els diners, o la seva falta, impulsant les històries. A les novel·les realistes del XIX sempre sabem de què viu la gent. Com es guanyen les llenties. I la gran preocupació és com obrir-se camí a la vida. Jo naturalment no abjuro d’aquests orígens perquè em sembla que la novel·la realista hereva del XIX segueix estant tan sana com fa 150 anys, tot i que se l’hi hagi donat per morta gairebé cada dècada. Necessitem novel·les que retratin les diferents èpoques i el novel·lista té el compromís de transmetre aquesta imatge i el record a generacions posteriors. ¿Però aquests llibres no requereixen un lector massa entregat? ¿No xoquen contra la lleugeresa i la velocitat d’aquests temps? ¿Existeix el lector disposat a dedicar moltes hores de la seva vida a una novel·la llarga? Jo crec que sí. Jo com a lector soc així. I si t’hi fixes, les últimes novel·les exitoses han sigut d’aquest tipus, com ‘Patria’ o les últimes d’Almudena Grandes. Parla d’Almudena Grandes i no sé si la tenia present en l’escriptura d’aquest llibre perquè en certa manera està entrant en el seu terreny. Vaig planejar aquesta novel·la molt abans de saber que Almudena estava malalta. El cert és que sobre aquest període del primer franquisme s’ha escrit molt poc, els llibres d’Almudena i algun de Trapiello, com ‘Madrid, 1945’ que s’ha reeditat fa poc. Em crida l’atenció que no se li hagi prestat més atenció. Els oponents a Franco van ser incapaços d’imaginar l’habilitat de Franco per adaptar-se a la realitat geopolítica amb l’objectiu d’aconseguir la supervivència del règim 30 i tants anys més. Els sis anys de la novel·la corresponen al transcurs de la Segona Guerra Mundial. És el moment en què veient guanyar els aliats alguns d’il·lusos creuen que a Franco li queda poc. La novel·la mostra aquestes històries individuals de gent corrent que està a mercè de la gran història, de les grans forces del destí col·lectiu. Però sí, van ser incapaços d’imaginar l’habilitat de Franco per adaptar-se a la realitat geopolítica amb l’objectiu d’aconseguir la supervivència del règim 30 i tants anys més. Hi ha també aquí una violència que no havia aparegut abans a les seves novel·les. ¿És el moment històric el que mana? Exacte. A les meves novel·les no hi sol haver armes, però en aquesta època sí. Hi ha partides amagades a tot arreu, gent que no es resigna que la guerra hagi acabat i vol continuar fent-la pel seu compte mentre els franquistes imposen la seva visió a base de violència. Mai en les meves novel·les hi ha hagut tanta mort com aquí. Però és que els afusellaments estaven a l’ordre del dia, van ser més de 50.000 persones. Tu eres sospitós només per no ser prou entusiasta del nou règim. Si et mostraves tebi, podies ser un enemic i eres susceptible de ser eliminat o neutralitzat. El més difícil era mantenir la dignitat. El franquisme va ser una gran estafa que va durar molts anys i la seva empremta encara persisteix. ¿Quina lectura es pot fer d’aquesta novel·la el 2022? El franquisme va ser una gran estafa que va durar molts anys i la seva empremta encara persisteix. Espanya no és avui un país totalment laic perquè l’Església va recuperar llavors tot el seu poder i des d’aleshores no ha acabat de deixar-lo anar. El retrocés de la dona va trigar també molt a tornar a impulsar-se cap endavant, després del fre als camins traçats per la Republica en uns anys, que van ser pocs però molt decisius. ¿I no està dient res de l’actual polarització de la política espanyola? Ara vivim en un món virtual i és allà on s’entaula aquesta batalla. La polarització no la veig tant al carrer. Ara em fa la sensació que aquesta polarització és una mica de cartró pedra perquè les guerres civils avui es produeixen a Twitter, cosa que em sembla molt millor. És millor això que ens matem a baionetades.

Ignacio Martínez de Pisón: «Avui les guerres civils es produeixen a Twitter»

L’escriptor compon a ‘Castillos de fuego’ una ambiciosa epopeia històrica en els foscos anys de la immediata postguerra espanyola

El més llegit