Per obra i gràcia dels guionistes

A Berni Barrachina, guionista de Televisió Espanyola, el van acomiadar, el van fer fora, el van fotre al carrer, per escriure «Elionor se’n va d’Espanya, com el seu avi», en un rètol junt amb la notícia que la infanta marxava d’Espanya a estudiar en un internat molt ‘posh’ a les illes Britàniques o on anés (i fes com veiés). El Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictaminar, temps després, que el rètol en qüestió va ser «una postil·la clarament inapropiada i impertinent, que, lluny d’aportar alguna cosa a la notícia, la va enterbolir i enfosquir», però també va establir que «no contenia cap expressió amb un significat objectivament injuriós o vexatori envers la Princesa, l’honestedat de la qual no va quedar realment en entredit». Ai del guionista, invisible i prescindible. És igual que sigui en els programes de televisió o en els llargmetratges, en els ‘realities’ o en les sèries de més acceptació. En el tripijoc audiovisual, ell teixeix perquè un altre manegi l’àudio i el visual. Pàries de la terra erma de l’escriptura per als mitjans. El seu fort és ser sempre ràpid i mortal, com en aquella mala pel·li de ‘cowboys’. Agut però suau, incisiu però que mola, intel·ligent però mesurat, no present però no impresentable. Mortal i rosa, en dues paraules. En el teatre somnis, vull dir dels mitjans, el guionista és el protagonista d’‘Historia de una escaleta’. El quart àrbitre en els partits de futbol. El paio que afina la guitarra de Keith Richards en un concert, el que canvia les cordes que es trenquen. El guionista imagina, crea mons, posa paraules, dibuixa escenaris, transita per diàlegs imaginaris. I torna a les seves casernes d’hivern, a la rereguarda, per veure com altres transiten per aquestes línies trepitjant-les, doblant-les, esborrant-les, oblidant-les. Però de vegades, quina sort, els guionistes treuen el nas com Pinotxos entremaliats. En treuen un trosset, un bocinet. I comencen els jocs d’artifici. Però si alguna vegada el guionista se surt del test, tot i que sigui un pelet, o pixa fora del test o es passa de la ratlla (com un rebel), comencen a demanar-li explicacions. Com les demana el rei del pollastre fregit. Berni Barrachina va ser readmès a Televisió Espanyola perquè un jutge no va veure delicte ni dol ni res de res en el seu rètol infanticida o principesc. D’altres potser demanen per a ell o per als guionistes de ‘Cachitos de hierro y cromo’ el silenci com a recompensa, el segon pla com a salari. Sempre serà millor que es quedin allà, amb la gràcia que va voler donar-los el cel, en comptes d’exposar-se a un tret, encara que sigui de gràcia. Mentrestant, moltes gràcies als que escriuen guions, invisibles tantes vegades, perquè en les seves paraules veiem imatges, perquè en els seus diàlegs coneixem personatges, perquè en les seves històries descobrim el món.

El més llegit