Ibon Martín: «La realitat retirarà els autors de ‘thriller’»

¿És el paisatge el que li dicta la història o és la trama la que mana? En aquest cas, com en totes les anteriors, el paisatge ho decideix tot. Vaig triar Oñati i el santuari d’Arantzazu com a l’escenari d’aquests crims i de la investigació que es posa en marxa. I és Oteiza el que em va fer el regal d’esbudellar 14 apòstols a la façana del temple. És quan arribo allà que decideixo l’argument, qui i per què mata i també quin és el seu ‘modus operandi’. A més, la novel·la discorre en uns dies molt concrets, aquells en els quals no podíem sortir de la ciutat o del poble per la covid. ¿Un altre regal que li va oferir la realitat? La pandèmia va ser una etapa molt lletja, però em va semblar suggerent, no la tancada en si, sinó aquell any després amb els confinaments perimetrals. Els personatges porten una càrrega d’aclaparament i a sobre no poden sortir del poble pels controls. Estan tots alterats i aquesta claustrofòbia s’accentua amb un assassí solt. ¿Com s’han pres els paisans d’Oñati aquesta història? Jo anava amb recel perquè de l’anterior novel·la, ‘La hora de las gaviotas’, vaig sortir-ne escaldat d’Ondarribia i no sabia què passaria amb aquesta. Però l’acollida ha sigut brutal. És una novel·la amable amb Oñati però mai se sap. El capellà em va explicar que està tot el poble encantat que se’n parli per aquesta novel·la. L’arrencada és terrorífica, però surt d’una realitat. ¿El preocupa que tot sigui creïble? A mi m’agrada arrencar fort. Això ho observo en els lectors. La meva filla, que té 8 anys, quan agafa un llibre si no connecta en les 10 primeres pàgines em diu: ’pare, aquest llibre és un rotllo’. Ara que els escriptors competim amb les sèries de televisió és important enganxar el lector des de la primera pàgina. Aquest any el festival BCNegra ha triat com a lema la doble vida. Aquests llops amb pell de be. Sí. I em ve a tomb. A mi m’encanta que l’assassí pugui estar amagat a ulls del lector, que hi estigui convivint des de les primeres pàgines però que el vegi com un personatge més. I que cap al final descobrim que el be és un llop i que té uns motius que l’han portat a comportar-se així. I que tot encaixi i quedi tancat. La pandèmia com a un fet trasbalsador, ¿ha generat una nova patologia? En aquest cas és la gota que fa vessar el got. Que porta una persona a cometre les atrocitats més greus. Jo crec que arran del que hem viscut la gent té necessitat d’abraçar creences, de recuperar supersticions, i hi ha qui s’aprofita de tot això. La covid va generar una por i aquesta por perdura en molta gent. A les seves novel·les es dona un contrast molt bèstia. D’una banda l’’ertzaina’ i els seus mètodes d’investigació científics i d’altra banda les creences i les supersticions arrelades sobretot en el medi rural. És que el País Basc és al capdavant quant a avenços econòmics i socials i alhora està al capdavant de l’Estat en el manteniment de les tradicions, tradicions en positiu i en negatiu. I a Oñati precisament hi conviuen aquestes dues Euskadis. És en ple cor del cooperativisme basc, terra d’empreses pròsperes, i tenim també el món del pasturatge. A la cova de Sandaili, com a conte a la novel·la, s’hi continuen practicant ritus de fertilitat d’origen celta. Encara avui t’acostes a la cova i t’hi trobes robeta de nen de les dones que no es poden quedar embarassades. La inspectora Ane Cestero es fa més gran a cada novel·la seva. ¿No la vol deixar anar? Per a mi és capital. Va començar fent els primers passos amb 22 anys. Avui en té uns 30, aquí la veiem abocada a aturar els crims i a trobar-ne el responsable. Però continuarà en altres casos. Va començar fent guies de viatge. ¿Es documenta molt? Jo en el que soc expert és en coneixement del medi, per això he de frenar quan començo a descriure els llocs en les meves novel·les. Conec fil per randa els racons i sé per on vull moure els personatges. Però per buscar el realisme més gran possible, tot i que sigui una ficció, em preparo a fons i, en aquest cas, ha après una mica de boxa, d’apicultura, d’esquilar ovelles, dels dolços que elaboren les monges i fins i tot de tècniques forenses. Per sort tinc amics que m’assessoren i m’ajuden a documentar-me, també dins de la policia basca. Després veus les notícies i resulta que són més bèsties: un home mata amb un cop de matxet un sagristà, un cos decapitat apareix a la platja... Moltes vegades em pregunten com se m’ocorren coses tan truculentes, crims tan recargolats, i jo crec que la realitat retirarà els autors de ‘thriller’. Els escriptors de novel·la negra ens quedarem sense feina perquè només cal obrir el diari per submergir-te en una realitat molt més dolorosa i més dura del que puguem idear nosaltres. Haurem d’escriure novel·la romàntica.

Ibon Martín: «La realitat retirarà els autors de ‘thriller’»

Ibon Martín (Sant Sebastià, 1976) és un home familiar amb cara de bona persona, però també és un faedor de novel·les amb assassinats horribles. En l’última, ‘El ladrón de rostros’ (Plaza & Janés), la primera mort arriba en una cova a les muntanyes d’Oñati.

Fins aquí hi arribarà aquesta inspectora, Ane Cestero, que tantes alegries li està donant a aquest autor que va començar editant les seves guies de viatge pel País Basc.

20 novel·les negres per seguir la pista de BCNegra

El més llegit