En un acte diumenge junt amb Irene Montero, Ione Belarra va aparèixer amb un bonic suèter de cotó fi de color malva a conjunt amb el motiu que unia les dues ministres de Podem: la llei del només sí és sí. L’elecció de la vestimenta hauria passat desapercebuda si no hagués sigut perquè a la responsable de Drets Socials se li marcaven els mugrons i algú li va semblar que tenir pits és poc seriós. A partir d’allà, la imatge es va fer viral i la majoria d’observacions, prejudicis i retrets superava els límits de la ridiculesa humana. Uns es preguntaven per què no es va posar sostenidor. Com si el fet de vestir un suport evités que se’t marqui el mugró. Si els teixits són naturals, per moltes capes que una es tiri a sobre, apareixeran perquè senzillament hi són. Immediatament, apareixen senyores informant de l’existència de clàvies de silicona que et garanteixen que això no passi mai. Si no tens a mà un d’aquests estris, pots provar amb cinta adhesiva (¿qui no ho ha fet alguna vegada desesperada per temor el que diran?). Embenar-se el pit per obtenir els drets d’un home o amputar-se un pit com les Amazones per poder lluitar com un home són altres ecos de misogínia que acompanyen el cos femení.