Com es pot escoltar Tarantino parlar de cine durant hores sense pagar ni un euro

En un temps en què el nom dels directors de les pel·lícules ha deixat de ser una carta per atraure el gran públic a les sales de cine o a les plataformes de ‘streaming’, el cas de Quentin Tarantino és del tot inusual. Autor d’una obra molt apreciada tot i que no especialment extensa (nou llargmetratges en una mica més de 30 anys), el cineasta californià és una gran estrella la brillantor de la qual eclipsa fins i tot el dels popularíssims actors que solen encapçalar els seus repartiments. ¿L’última prova del seu insòlit èxit? El pròxim 9 d’abril, Tarantino serà al Teatre Coliseum de Barcelona presentant el seu nou llibre, ‘Meditaciones de cine’ (Reservoir Books), i les entrades de platea per a l’acte, a un preu de 94 euros, ja estan pràcticament esgotades. Probablement no hi ha cap altre realitzador en el món capaç d’una cosa així. Per a aquells que estiguin interessats a sentir l’autor de ‘Pulp Fiction’ parlar sobre pel·lícules però no puguin permetre’s (o considerin un despropòsit) pagar aquestes quantitats –les localitats per seguir la xerrada des del primer i el segon pis del Coliseum costen 89 i 82,50 euros, respectivament–, hi ha una opció igualment recomanable i molt més econòmica. Gratuïta, de fet. És un pòdcast. Es diu ‘Video Archives’. I té una història tan interessant com bonica. El videoclub més ‘cool’ El 1985, un jove de vint anys aspirant a director anomenat Quentin Tarantino va començar a treballar com a dependent a Video Archives, un videoclub de Manhattan Beach, al sud de Los Angeles, que en aquella època funcionava com a punt de trobada de la comunitat d’amants del cine ‘psicotrònic’ i de sèrie B de l’àrea de South Bay. Allà va travar amistat amb un altre jove cineasta amateur, el canadenc Roger Avary, també empleat del videoclub, i junts es van embarcar en el rodatge de ‘My best friend’s birthday’ (1987), una pel·lícula de 16 mil·límetres en blanc i negre que va acabar convertida en migmetratge després que un incendi destruís la meitat del material filmat. Poc després, Tarantino va escriure un guió sobre un atracament a mà armada que acaba malament i es disposava a rodar-lo amb les mateixes tàctiques de cine de guerrilla que havia fet servir a la producció de ‘My best friend’s birthday’ (un sol escenari i treballadors de Video Archives en els papers principals) quan el projecte, a través del productor Lawrence Bender, va caure en mans de l’actor Harvey Keitel, que es va oferir a protagonitzar-lo i a coproduir-lo. La resta és història. ‘Reservoir dogs’ (1992) va tenir una acceptació extraordinària i Quentin Tarantino va abandonar la seva feina al videoclub, emportant-se Roger Avary, amb el qual va començar a treballar en les diferents trames que acabarien conformant el guió de ‘Pulp Fiction’ (pel qual tots dos van guanyar l’Oscar el 1995). La consolidació de Tarantino com un cineasta estrella va coincidir amb la fallida de Video Archives, que va tancar les seves portes precisament el 1995 després d’un desastrós trasllat a Hermosa Beach. Els propietaris del negoci van subhastar tot el catàleg de cintes de VHS i DVDs entre els seus antics empleats i la gran majoria (unes 8.000 referències) va ser adquirida per Quentin Tarantino, que es va quedar també amb les prestatgeries del local i va poder recrear així els embotits passadissos del videoclub al soterrani del seu domicili. Ruptura i presó En aquella mateixa època, Tarantino i Avary es van enemistar arran d’una discrepància que van mantenir entorn de la veritable autoria del guió de ‘Pulp Fiction’. Distanciat del seu antic company de taulell, el canadenc va protagonitzar una carrera més aviat discreta com a director, guionista i productor que va semblar arribar a la seva fi quan, el 2008, Avary va ser condemnat a una pena de presó per homicidi imprudent després de tenir un accident automobilístic mentre conduïa sota els efectes de l’alcohol. La desgràcia devia estovar el cor de Tarantino, que, després d’anys d’allunyament, es va interessar per l’estat del seu exsoci. A poc a poc, tots dos van anar estroncant ferides, recomponent la relació i planejant nous projectes conjunts. D’aquesta complicitat recuperada va néixer la idea de posar en marxa ‘Video Archives’, un pòdcast en el qual tots dos elegeixen en cada emissió dues o tres pel·lícules de la col·lecció del seu antic videoclub i parlen sobre elles amb subjectivitat extrema durant un parell d’hores llargues. El programa, que es va posar en marxa el mes de juliol passat i ha produït fins a la data una quinzena d’episodis, és una apassionada reivindicació de títols dels anys 70 i 80 que per una o altra raó van passar sota el radar de la crítica i el públic del seu temps i han quedat desterrats de la història oficial del cine; també és una emocionant tot i que una mica extemporània defensa de la importància del format físic (i del VHS en particular) davant la tirànica hegemonia de la tecnologia digital i les plataformes (abunden les observacions sobre assumptes com l’aspecte de les portades i la qualitat del ‘transfer’). Cada capítol compta a més amb una coda en la qual Gala Avary, filla de Roger, relata els passos que ha hagut de seguir per poder veure pel seu compte les pel·lícules analitzades (a fi de fer-ho més interessant, ella no té accés al soterrani d’‘oncle Quentin’) i dona la seva opinió sobre aquestes. ‘Video Archives’ està disponible en plataformes com Spotfy, Stitcher, Amazon Music i Apple Podcasts i també pot escoltar-se, gratis, des de la formidable web del programa.

Com es pot escoltar Tarantino parlar de cine durant hores sense pagar ni un euro

El director de ‘Pulp Fiction’ protagonitza junt amb Roger Avary el pòdcast Video Archives, en el qual tots dos disserten sobre fosques pel·lícules dels anys 70 i 80 tretes del catàleg del videoclub en el qual van treballar quan eren joves

El més llegit