De Brassens a vàlius: la passió musical de Josep Maria Espinàs

En una de les últimes columnes que va escriure per a EL PERIÓDICO (‘Un no a la transcendència’, publicada el 5 d’octubre del 2019), Josep Maria Espinàs relatava que la seva falta de competència per manejar les noves tecnologies li impedia escoltar les cançons de Georges Brassens, cosa que li provocava, admetia, un sentiment d’enyorança «que ve de molt lluny i que mai podré esborrar». «Afortunadament conservo les lletres i en recordo les músiques, i així puc renovar la meva admiració», afegia l’escriptor barceloní, mort diumenge passat als 95 anys. Amb la seva enlluernadora capacitat per defugir la transcendència i crear senzilles i bategants escenes de vida», Brassens es va convertir en la segona meitat dels anys 50 en el primer amor musical seriós d’Espinàs, que va veure en el cantautor de Seta un model viable per impulsar a Catalunya una nova cançó que interpel·lés amb sentit crític la societat del seu temps sense renunciar a la llum i a l’alegria. «Oblidem velles cançons / que encomanen la tristesa. / Encetem la nova veu / i alegrem l’antiga terra», cantava Espinàs el 1962 en la seva composició ‘A la vora de la nit’. Aquell mateix any, l’escriptor va publicar el seu primer disc, ‘Espinàs canta Brassens’, un epé amb cinc adaptacions al català d’altres tantes cançons del trobador de la mala reputació. ‘Chanson’ i acció cultural La influència de Brassens, i de la ‘chanson’ francesa en general, va ser determinant en el naixement d’Els Setze Jutges, col·lectiu fundat el 1961 per Espinàs (que va ser qui li va posar nom), Miquel Porter i Moix i Remei Margarit per impulsar i normalitzar l’ús del català a través de les cançons contemporànies. En els anys següents, el grup es va anar ampliant amb l’arribada de cantants i músics professionals (Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach...), i Espinàs, mogut per la convicció que el temps de l’amateurisme havia quedat enrere, va fer un pas al costat i va abandonar els escenaris. En la seva curta però molt influent trajectòria musical, l’escriptor va publicar discos de versions, de composicions pròpies (‘Espinàs canta les seves cançons’, 1963) i de cançons tradicionals (‘Cançons tradicionals catalanes’, 1962); també va compondre per a altres artistes, com Guillermina Motta i Joan Isaac, va gravar peces infantils (recopilades molts anys després per l’editorial La Campana en el llibre disc ‘Les 26 cançons infantils’) i va col·laborar amb Xavier Montsalvatge en la narració per a nens ‘Viatge a la Lluna’, del 1969. Així mateix, junt amb l’empresari i promotor cultural Ermengol Passola, va participar en la fundació del segell discogràfic Concèntric i en l’obertura de la sala de concerts La Cova del Drac, on les actuacions dels integrants de l’emergent Nova Cançó s’alternaven amb espectacles teatrals i velades literàries. Amb el temps, i ja amb altres propietaris, el local va orientar la seva programació cap al jazz, una altra de les grans passions musicals d’Espinàs. «He estat a tot arreu» A partir dels anys 70, i amb la notabilíssima excepció de la composició de la lletra del ‘Cant del Barça’ el 1974, l’escriptor i periodista barceloní es va mantenir apartat de l’activitat musical. Però la música no es va oblidar d’ell. Les mencions i reconeixements podien arribar dels llocs més inesperats, com quan el 2014 el duo barceloní de ‘cançó-punk’ vàlius va incloure en el seu segon elapé, ‘Fam’, una versió en català del clàssic ‘I’ve been everywhere’ (composició de l’australià Geoff Mack popularitzada per Johnny Cash) i va rebatejar la cançó com... ‘Espinàs’. Alertat de l’existència de la cançó per la seva editora Isabel Martí, Espinàs va acudir a una actuació de vàlius a la Festa Major de Sarrià i a l’acabar, visiblement complagut per l’homenatge, va eestar una estona conversant amb els membres del grup, Gerard Segura i Pol Serrahima. No només això. Una setmana després, va glossar el concert i la trobada a la seva columna diària a EL PERIÓDICO, en un article titulat ‘La plaça de Sarrià’ en el qual establia un vincle entre les cançons de vàlius i els inicis de la Nova Cançó. A la primavera del 2021, la cançó de vàlius dedicada a l’escriptor va adquirir una enorme popularitat a l’aparèixer com a sintonia d’un anunci de cervesa Xibeca. Espinàs era, certament, a tot arreu.

De Brassens a vàlius: la passió musical de Josep Maria Espinàs

L’escriptor barceloní va ser una figura fonamental en el naixement de la Nova Cançó i va acabar sent homenatjat (sense ironia) per un grup d’indie-punk

Espinàs a la tele: entrevistar com si no passés res

El més llegit