Christina Rosenvinge: «Als homes encara els costa dir que tenen com a influència una dona»

Christina Rosenvinge, tocant un disc de fa 30 anys. Vostè, que no sol mirar cap enrere en els seus treballs i gires. És nou, sí. Algú em va dir, crec que va ser a Twitter, «avui fa 30 anys que va sortir ‘Que me parta un rayo’». Em va escriure moltíssima gent per privat explicant-me històries personals relacionades amb aquest disc, i vaig pensar que seria divertit tornar a tocar aquestes cançons. I fer-ho donant-li un altre so, recuperant l’arranjament original. No va quedar satisfeta al seu dia amb la producció de l’àlbum, ¿oi? L’enginyer que el va mesclar, un anglès, Steve Chase, havia treballat amb grups com Tears for Fears i Presuntos Implicados, i no podia entendre aquest tipus de música, que tenia arrels molt americanes. És un tractament molt pop de principis dels 90. Els seus còmplices no eren exactament pop: allà hi havia Pancho Varona i Antonio García de Diego, molt associats a Sabina. En realitat, Los Subterráneos no eren una banda de veritat. Mai van arribar a existir. Després d’Alex i Christina, la meva idea era tenir una banda, com en la meva etapa anterior d’Ella y Los Neumáticos, però això no és tan fàcil. Ha de sortir d’una manera orgànica. En aquella època va aprofundir a l’obra de Bob Dylan, i es nota l’influx d’un ‘Blonde on blonde’ en els relats i descripcions. Com que jo la guitarra la tocava malament, vaig agafar un professor, però em va posar a fer escales. Una llauna. A la segona classe li vaig demanar que em deixés uns llibres de cançons de Dylan que tenia per allà, de ‘Blonde on blonde’ i ‘Highway 61 revisited’. Vaig fer-ne fotocòpies, vaig aprendre a tocar aquests temes i als tres mesos ja tenia fetes les cançons del disc. Els temes de Dylan són fàcils de tocar. Acords molt bàsics. I jo vaig fer el mateix. ¿L’essència del rock’n’roll, tres acords ben col·locats? Lou Reed va ser un mestre en això. Absolutament. Lou Reed deia que quan descobreixes la combinació de La, Re, Mi, fas la cançó perfecta i et creus la primera persona del món a qui se li ocorre fer una cançó amb aquests tres acords. En el meu cas, aquest tema és ‘Yo no soy tu ángel’. En dues cançons apareix com a coautor que llavors era la seva parella, l’escriptor Ray Loriga. Ell era un noi de 22 anys que volia ser escriptor. Estava escrivint la seva primera novel·la i, jo, el meu primer disc. ‘Señorita’ l’hi vaig donar com a acte d’amor, com «tinc aquesta melodia, he escrit només la frase final, ‘ja no em fas pena, senyoreta’, escriu tu la resta». Després d’Álex i Christina, ¿sentia que necessitava treure’s un estigma i mostrar-se rebel o determinada? Jo amb Álex i Christina havia d’explicar que les lletres i les melodies eren meves, no de Nacho Cano, el productor, ni d’Álex. I estava cremada pel màrqueting que havia utilitzat Warner per vendre’ns: promoció exhaustiva, ‘play backs’ ... Jo venia del punk i pensava: «a veure quan tocarem en locals en una gira». Amb el temps, l’àlbum ha adquirit una aura feminista, quan llavors, el 1992, aquesta qüestió no estava gaire en l’ambient. El feminisme es considerava desfasat, antic. La idea de feminista era una senyora lletja cremant un sostenidor. Si jo deia que era feminista, ho havia d’explicar. Però de feminisme n’hi havia hagut sempre i jo, a través de les meves professores i germanes més grans, era molt conscient d’això. I pensar que existia la discriminació sexual, com l’anomenàvem llavors, em va servir perquè les crítiques personals no m’afectessin tant. Era conscient que es dubtava de la meva legitimitat per ser dona, no per la qualitat de la meva música. ¿Tenia referents femenins al fer les seves cançons? Els més directes eren masculins. Tenia Chrissie Hynde, Patti Smith... Ara hi ha molts més referents femenins, però als homes encara els costa dir que tenen com a influència una dona. Encara no és freqüent que un tio et digui que té com a referent PJ Harvey. Després d’aquests concerts, i cinc anys després d’‘Un hombre rubio’, ¿què serà el pròxim? Estic gravant les cançons que vaig fer per a l’obra de teatre ‘Safo’, i algunes de noves, i quan torni de Barcelona em posaré en això una altra vegada. Serà un disc de cançons de temàtica i mètrica sàfica, però encara està en formació.

Christina Rosenvinge: «Als homes encara els costa dir que tenen com a influència una dona»

La cantant i compositora madrilenya reivindica el primer àlbum de Christina i Los Subterráneos, ‘Que me parta un rayo’, pel seu 30è aniversari en un concert, aquest dissabte, a la sala Paral·lel 62, dins del festival Guitar BCN

El més llegit