Rugeixen els trombons. Sona ‘Feeling good’. Així comença des de fa anys tots els seus concerts. ¿I per a què canviar? Una arrencada així és una arrencada guanyadora. Michael Bublé creua l’escenari en forma d’escala com si partís els mars, a un costat la big band –ells–, a l’altra la secció de cordes –elles–, i cerca els seus objectius. Escaneja les primeres files de la zona més VIP i elegeix dos fans. Una espectadora que posa cara de certa indiferència i una altra que ensenya un cartell on ha escrit que fa 12 anys que espera aquest moment. I pam. Cap a elles. La càmera, projectada en pantalles discretes però funcionals que emmarquen l’escenari, ens mostra l’escena en pla curt. «Aniré cap a tu tota la nit», li diu a la primera, a la qual se li resisteix. I a l’altra: «¿12 anys? ¿M’has esperat 12 anys?». Salto a la fossa i vinga abraçades i petons. I Bublé ja és a la zona. A la seva zona. Una mica canalla, una mica gendre perfecte. Somriure de no-he-trencat-mai-cap-plat-però-nena-si-vols-en-trenquem-algun-junts. Bublé ha trencat el gel i el Palau Sant Jordi, tot i que quedin seients lliures i no tingui la màgia del Sands de Las Vegas, ja és la sala de festes que tenia al cap.