Ray Loriga: «Competir amb el teu pare és una merda, tant si guanyes com si perds»

‘Cualquier verano es un final’ comença així: «‘Les contaré lo peor que me ha pasado’». ‘Lo peor de todo’, la seva primera novel·la, comença així: «‘Lo peor de todo no son...’ « «‘... las horas perdidas, ni el tiempo por detrás y por delante, lo peor son esos espantosos crucifijos hechos con pinzas para la ropa’». ¿És una rima conscient o una casualitat? Una casualitat no, perquè venen del mateix cap. Vaig començar amb aquest to, amb aquest fraseig, i immediatament em va sonar a eco d’allò. Em feia gràcia que una novel·la sobre la gairebé mort o la mort gairebé comencés que el pitjor que m’ha passat és confondre’m somiant un poema d’Elizabeth Bishop. Em va semblar que creava un contrast. ¿Hi ha alguna relació secreta entre les dues novel·les? No soc conscient que n’hi hagi. A part que és el mateix escriptor trenta anys després. Quan fa trenta anys que escrius sempre hi ha ecos del que has escrit abans. ¿Quines seqüeles li va deixar l’extirpació d’un tumor cerebral? Unes són evidents. Tinc un problema de visió. No és que hagi perdut un ull del tot, el tinc aquí sota, una mica malmès. El problema és que aquest ull veu com dues vegades perquè té una petita màcula a la còrnia, però l’altre hi veu normal. Llavors se sumen com tres visions. Sense el pedaç no puc anar bé perquè hi veig triple. L’única manera de ser funcional és amb un pedaç. Vaig perdre totalment l’oïda en una orella. Com si tinguessis dos bafles i a un li tallessin el cable. M’ha quedat una lleugera paràlisi facial. Aquestes són les seqüeles físiques que han quedat. Vaig haver de passar un procés de logopèdia per tornar a parlar i un altre de fisioteràpia perquè vaig perdre l’equilibri. ¿I les seqüeles emocionals? Suposo que una sensació de vulnerabilitat. Et sents insegur físicament. Puc sortir a comprar el diari, però no caminaria sol pel carrer a la nit. Els escriptors som una mica hienes, de les desgràcies dels altres traiem coses i de les pròpies, també ¿Per què va decidir explicar-ho literàriament? Per diverses causes. Perquè era bon material per construir una ficció. El procés pel qual vaig passar em serveix per saltar on volia. Per venjança: ja que m’ha passat, ho aprofitaré per a alguna cosa. Tercer motiu: perquè els escriptors som una mica hienes, de les desgràcies dels altres traiem coses i de les pròpies, també. De tot traiem coses. I després suposo que per aprofitar el temps que vaig passar a l’hospital. Allà ja pensava com si estigués fent un treball de camp. Escriptor de soca-rel. Un periodista faria una cosa semblant, ¿no? Ja que estic en un hospital, investigaré com van aquí les coses, quina mena de companyerismes estranys s’hi produeixen, com et relaciones amb els altres... Em semblava que tenint l’escriptor al meu costat al llit no estava tan sol i, a més, m’entretenia. La mort de qualsevol és una cosa qualsevol El narrador explica amb indiferència el que a vostè li va passar. ¿Així ho va viure? Yorick no soc jo, però hi ha coses que sí que li he deixat. Sí que m’ho vaig prendre amb bastanta indiferència, en el sentit que la mort de qualsevol és una cosa qualsevol. Un hospital és el lloc ideal per adonar-te que ets ben poc. Qui no està com tu està pitjor. I té un element de ‘tabula rasa’: t’és igual que qui està al costat sigui forner, president o campió de l’NBA. Hi ha una igualtat real. Dolor és dolor, el pijama és el mateix, l’habitació és la mateixa. Dius: «¿Per què el que em passa a mi hauria de ser especial?». Presenta l’amistat com una construcció que busca la gratificació pròpia. Una visió egoista de l’amistat, ¿no? És que ho és. L’amistat és una idealització que dissenya l’altre. Qualsevol forma d’amor, i l’amistat ho és, té alguna cosa de tirania emocional. ¿En quina amistat o amistats es basa la de ‘Cualquier verano es un final’? No diré noms perquè tinc molts amics i algun podria pensar «¿i jo per què no hi surto?», i no seria bonic. Però el personatge de Luiz és una espècie de monstre de Frankenstein d’amics i amigues. L’amistat de Corto Maltés i Rasputín, una espècie de psicòpata assassí que té un estrany sentit de l’humor, és molt interessant ¿Té relacions d’amistat preferides en la ficció? Moltes. La de ‘Retorn a Brideshead’. A ‘El gran Gatsby’, el narrador té idealitzat el tal Jay Gatsby, que mai acabem de saber qui és. ‘A la carretera’, amb Kerouac i Neal Cassady. A ‘Dos hombres y un destino’. La de Corto Maltés i Rasputín, una espècie de psicòpata assassí que té un estrany sentit de l’humor, és molt interessant. ¿Sent debilitat per Portugal, escenari principal de la novel·la? La meva dona és mig portuguesa, la seva mare va néixer a Lisboa i anàvem molt a Portugal. Em va venir de gust. També passa que aquest llibre el vaig començar a pensar i el vaig escriure durant un període en què no em podia moure. Primer només m’estava al llit, després al llit i al sofà, i quan vaig començar a caminar va arribar aquesta estupidesa de la pandèmia. Molt temps sense poder moure’m. Em venia de gust que almenys els meus personatges poguessin viatjar a llocs on he estat. Així tènia moviment, tot i que només fos mental. ¿Té alguna cosa contra les adaptacions de textos literaris per a nens i adolescents? Una mica. Però no només contra les adaptacions per a nens i adolescents. Quan era petit, a gairebé totes les cases hi havia el ‘Reader’s Digest’. Agafaven ‘Grans esperances’ i li treien tot el que sobrava o el que algú creia que sobrava i et donaven una mena de compendi. Sempre em va fer gràcia pensar qui decidia que a ‘Guerra i pau’ o ‘Els germans Karamàzov’ li sobrava tal cosa o tal altra. Vaig decidir que seria divertit donar aquest sinistre treball de tallador, no per censura, sinó per comerç, al protagonista de ‘Cualquier verano es un final’. Va ser una meravella tenir un pare que em podia dibuixar el món El protagonista admira i no sap poc d’il·lustració. En això no he hagut de fer investigació de cap mena. El meu pare és il·lustrador, ja mig retirat per salut i perquè no té «la mà», com diu ell. Però la meva vida de petit en gran part era el dibuix. Pel meu pare i pels seus col·legues. Sempre estava buscant llibres a la Librería Alemana de Madrid o esperant un llibre en anglès o els contes infantils d’un dibuixant txecoslovac que havia descobert. Potser es passava mesos esperant un llibre de Ronald Searle o de Ralph Steadman o de Saul Steinberg. Aquests personatges a casa meva eren herois, com en altres cases poden ser-ho els famosos de la tele o els futbolistes. Els que cito al llibre i molts més. Viure en un món il·lustrat em va fer tenir una infància preciosa. El meu pare dibuixava molt bé i si jo li deia «pare, vull un tanc», ell me’l dibuixava i fins i tot me’l feia retallable. O soldats napoleònics. Va ser una meravella tenir un pare que em podia dibuixar el món i veure el món dibuixat abans d’enfrontar-me al real. ¿Vostè dibuixa? Dibuixava bastant i el meu pare, que sap d’això, em deia que tenia bona mà. Però vaig decidir ser escriptor perquè competir amb el teu pare no és gens agradable. Pot ser que perdis, que és una merda, o que guanyis, que encara és més merda. En el pla estètic, ¿el fot molt haver de portar un pedaç a un ull o pensa que no està tan malament? Jo he sigut... No diria vanitós, però sí bufó, i dins de les pròtesis que pots portar em sembla que el pedaç no és el menys elegant. M’hi he acostumat. I com que la cara se m’ha torçat i tinc la paràlisi facial, es fixaran més en el pedaç que en la paràlisi. No m’afecta gaire. És clar que he sentit el fàstic que pot produir la intrascendència Al narrador li ha passat el que li ha passat a Ray Loriga. Luiz, l’amic idealitzat, ¿també té elements de Ray Loriga? I Alma. Probablement sigui Alma el dibuixant que mai vaig arribar a ser perquè vaig abandonar aquell camí. Evidentment, tots els germans Karamàzov són Dostoievski. El veritable alè de tots els personatges tendeix a ser propi. Fins i tot quan crees un monstre. Luiz es planteja suïcidar-se gairebé per avorriment, de forma preventiva, per evitar allò dolent que vindrà. ¿Ho comparteix? Aquesta sensació l’he tingut intel·lectualment. Després tens mare, tens pare, tens fills, tens coses que et lliguen a una cadena afectivovital. Però és clar que he sentit el fàstic que pot produir la intrascendència.

Ray Loriga: «Competir amb el teu pare és una merda, tant si guanyes com si perds»

L’escriptor madrileny publica ‘Qualquier verano es un final’ (Alfaguara), novel·la sobre l’amistat i la mort en la qual bolca sense dramatisme, més aviat al contrari, la seva experiència amb un tumor cerebral i les seqüeles que li va deixar

El més llegit