‘Sin novedad en el frente’, la mare de totes les novel·les antibèl·liques, apunta als Oscars

En ple conflicte d’Ucraïna i mentre Alemanya envia tancs Leopard a la contesa i ampliat i consolida la implicació europea, l’Acadèmia de Hollywood situa entre les grans candidates a l’Oscar ‘Sin novedad en el frente’, nova adaptació de la novel·la d’Erich Maria Remarque –servida per Netflix i aquesta vegada facturada per primera vegada a Alemanya–, de la que potser va ser la novel·la més influent, per popular, del període posterior a la Primera Guerra Mundial. Un llibre que llavors es va enarborar davant el bel·licisme imperant, convertit des de la seva aparició el 1928 en un èxit internacional instantani i sense precedents. Ara ‘Sin novedad en el frente’, la novel·la, que continua mantenint bé el tipus a les llibreries gairebé 100 anys després, torna de nou a llançar el seu missatge pacifista en un moment en què Europa sembla necessitar reflexionar sobre això. Si la gran guerra no hagués esclatat, Erich Maria Remarque, alemany d’ascendència francocatòlica, possiblement hauria acabat sent un fosc mestre d’escola. Però va ser cridat a files el 1916. La llegenda diu que va participar en la primera línia de foc i que va rebre fins i tot una creu de ferro, una versió una mica exagerada que l’autor mai es va encarregar de desmentir. El cert és que va ser ferit a la rereguarda per un projectil d’artilleria i amb prou feines va veure l’acció directa. No va ser carn de canó però sí un testimoni d’excepció. La seva llarga estada a la infermeria li va permetre conèixer de primera mà les experiències dels seus companys de files, víctimes d’aquella tecnologia letal que enfonsava les armes químiques i l’ús de l’artilleria i les metralladores modernes a les fangoses trinxeres. Aquella guerra mundial, que anys després passaria a numerar-se com a primera, va calar a fons en l’imaginari públic. La guerra va deixar de ser, potser per primera vegada, un joc entre cavallers. Després de llicenciar-se, Remarque va passar una dècada treballant en diaris esportius i venent làpides, una cosa que després de la massacre bèl·lica era un negoci bastant lucratiu. I mentrestant escrivia una novel·la sobre les experiència del recluta Paul Bäumer, un noi innocent, acabada d’abandonar l’adolescència, que després de somiar a participar en una gesta heroica se’n va adonant gradualment de l’horror i el disbarat del combat. El lector l’acompanya amb el cor encongit. Massa personal «Un dia vaig començar a escriure. Tenia el material i només volia posar-hi ordre. Però durant molt temps vaig deixar el que havia escrit tirat en un calaix. El llibre em semblava massa personal», va escriure atordit, com excusant-se, davant la sorprenent acollida del llibre. Va ser un èxit editorial instantani tot i que Billy Wilder, que llavors vivia a Berlín, no va estar gaire encertat quan va dir: «Som al 1928. ¿Qui vol llegir una novel·la sobre la gran guerra?». Només els primers tres mesos va vendre mig milió d’exemplars a Alemanya, els primers dels 20 milions que van arribar a facturar-se a tot món. Es va traduir ràpidament a 30 llengües. Hollywood es va llançar a adquirir-ne els drets i el 1930 Lewis Milestone en va fer una versió punyent i poètica que va arrasar als Oscars. La imatge de les mans segades i atrapades en un filat és encara avui difícil d’oblidar. A Espanya la primera traducció és instantània, de 1929, i avui pot trobar-se als segells Edhasa i Navona. Odiada pels nazis Aquesta obra va actuar com a catalitzador per a la societat alemanya. Una espècie de sant i senya per definir ideologies, tot i que Remarque, curós, solia insistir a definir-se com a apolític. Per a l’ascendent nacionalisme, aquesta repulsa contra la guerra que miserabilitzava les batalles i no retratava els francesos com a anònims enemics –avui diríem que zombificant-los–, aquesta novel·la va ser anatema. El nazisme va col·locar l’autor a la llista negra. Durant l’estrena de la pel·lícula americana a Berlín, el 1930 Goebbels va enviar els seus soldats d’assalt que llancessin bombes fètides i ratolins a les platees, a més de coreografiar diverses manifestacions contra l’«antipatriotisme» de l’autor. També van aconseguir que es retirés la novel·la de totes les biblioteques escolars a Prússia. Avui és lectura obligada a les escoles alemanyes. No és estrany que, quan van arribar al poder, ‘Sin novedad en el frente’ fos un dels llibres que van alimentar les fogueres el 1933. Pocs mesos abans, Remarque havia decidit fugir a Suïssa i més tard als Estats Units, on el van rebre amb els braços oberts. La indústria del cine es va afanyar a adaptar bona part de les novel·les que va continuar publicant, entre les quals ‘Tres camaradas,’ en el guió del qual va treballar Scott Fitzgerald en els anys més foscos i dolorosos del seu pas per Hollywood-Babilònia. ‘Playboy’ depressiu Introvertit i propens a la depressió, l’alemany, convertit en milionari de la nit al matí i requerit per tots els saraus del moment, es va reencarnar llavors en una espècie de ‘playboy’ per a alegria de les xafarderes de la indústria del cine, que relataven, amb l’atenció que avui es presta a Shakira i Piqué, les seves aventures amoroses amb dives com Hedy Lamarr, Dolores del Río i, sobretot, amb Marlene Dietrich, amb qui va mantenir una complicada relació entre 1937 i 1940 que va donar peu a una correspondència, revelada i publicada el 2003. En aquestes, la fogosa prosa de Remarque –un home molt apassionat– amb què intentava desfer el gel de l’actriu. L’autor va escriure altres novel·les, com ‘Tiempo de amar, tiempo de morir’, que va donar peu a l’encès melodrama de Douglas Sirk. I va acabar amagant el seu tarannà esquerp a Suïssa, en companyia de la seva segona dona, l’actriu Paulette Goddard. A la seva mort, el 1970, alguns crítics en van negar la vàlua literària, allò que Stefan Zweig va deixar escrit a la faixa de ‘Sin novedad en el frente’ com a reclam: «Una obra d’art perfecta i una veritat incontestable alhora». Potser aquesta novel·la incombustible pugui ser considerada avui «efectista», «antiquada» i amb un punt kitsch per ser reclamada com a «perfecta», però no se li pot negar haver sabut reflectir el rostre més humà i dolorós d’una guerra. De qualsevol guerra.

‘Sin novedad en el frente’, la mare de totes les novel·les antibèl·liques, apunta als Oscars

A gairebé 100 anys de la seva publicació, la novel·la es manté ferma a les llibreries empesa per una nova adaptació a Netflix que ha aconseguit nou nominacions

El més llegit